POLÍTIQUES CULTURALS

Un dels millors encerts de la política catalana fou “el pacte cultural” entre institucions, promogut pel conseller Joan Rigol entre 1984 i 1985. Una magnífica idea que es proposava posar fi als clientelismes corporatius i gremials (per als quals cultura és sempre la que fan ells), als partidismes, a les disfuncions, a les batalles meritocràtiques de les diferents institucions i a les dificultats de finançament dels grans projectes, sobretot estructurals. O, en fi, que mirava de posar fre al caciquisme intel·lectual. El pacte es difuminà al cap de poc. Les col·laboracions per a la construcció dels grans equipaments nacionals (museus i teatres, biblioteques, arxius, etc.) varen fer un notable recorregut, però les crisis econòmiques recurrents i els canvis polítics van frustrar, per exemple, la compleció del mapa d’equipaments (a Lleida ciutat, pel cas, el de les biblioteques), i sobretot van frenar en sec l’objectiu de desenvolupar transferència, concertació i intercanvi creatiu. Ni es va poder evitar que les majors (de tots els sectors) continuessin tenint el control de la producció i la distribució dels l’audiovisual. O que es formalitzés la col·laboració amb el privats a partir de la creació d’incentius com ara una llei de mecenatge, encara per fer.

Les ciutats, certament, s’han d’espavilar a trobar el seu paper en el món globalitat, i sobretot en la cultura. La Paeria de Lleida, en els dos darrers mandats socialistes, va optar per assumir fer de paraigua, rescatador i sostenidor de pràcticament totes les manifestacions culturals de la ciutat. Tant assumint-ne el protagonisme gestor com subvencionador. Amb la participació de l’IEI, (i en molta menor mesura de la Generalitat) que feia bé de propagar pel territori allò en què participava. La dinàmica creada és molt fàcil de deduir: qualsevol iniciativa particular o associativa que sorgís, per què no havia de ser acollida per la Paeria? I un altre problema: si a la pràctica l’ajuntament es dedicava gairebé exclusivament a fer d’acollidor i de gestora de tot el que es movia a Lleida (activitats úniques o duplicades), on quedava la pròpia iniciativa de l’Institut Municipal i/o de la regidoria de Cultura? A gestionar els propis equipaments? A fiar-ho tot al talent d’alguns dels funcionaris? Quins límits hauria de tenir el pressupost de cultura en aquella tessitura?

FASTIGÓS

Fastigós vol dir que causa fàstic o fa fàstic. I fàstic és el sentiment desagradable causat per alguna cosa o per algun fet que ens repugna. Però també existeix el mot fastig, amb “g” final, que aquella sensació de cansament que produeix allò de què anem tips o no interessa gens. L’oposició espanyolíssima la setmana passada va provocar autèntic fàstic i un terrible fastig quan senties els seus portaveus oposant-se a la proposta de llei de l’eutanàsia presentada per la coalició de govern al Congrés. Amb un cinisme desbocat aquesta dreta que no es mereix ni el pa que es menja, a part de les bajanades que hi pronuncià, argumentava que l’eutanàsia era l’excusa del govern per no haver de pagar tantes pensions de jubilació, deixant entreveure que era una forma camuflada d’extermini de la gent gran. L’extrema dreta ha arribar a firmar que els socialistes pretenen "convertir l'estat en una màquina de matar". Jo no sé si algunes afirmacions com aquestes s’havien pronunciat mai en un Congrés de diputats. No em llegiré les actes, ara, però que en una societat diguem-ne avançada, escolaritzada en la seua totalitat, on el 41% dels joves entre 25 a 34 anys té estudis superiors, on la majoria de la gent és sensata i estima la vida, és inconcebible que es puguin pronunciar impunement aquestes barbaritats en el ventre de la sobirania nacional! És imperdonable que es vingui a dir que l’Estat, convertit en “novio de la muerte”, atorgarà legalment carnets d’assassins o assassines a discreció.

Aquests miserables defensors de la vida resulta que un dia ens van alinear a favor de la guerra contra Iraq. Aquests mateixos no tinc cap dubte que aplaudeixen l’Associació Nacional del Rifle dels EUA i estarien encantats de poder lluir pel carrer una pistola a la cintura. Els que l’1 d’octubre ja haguessin aplaudir l’entrada dels tancs i dels canons a Barcelona. Els mateixos que mai no condemnaran la dictadura de Franco ni el règim nazi ni el feixisme. No ens enganyem, la immigració, el feminisme, el comunisme, l’avortament, l’europeisme, no són les seues dianes principals, sinó la democràcia, la llibertat, el pensament crític, la transculturació, el pluralisme i la diversitat. Les autonomies i el secessionisme. Aquests personatges, a més, sempre tenen la mania d’apel·lar Déu, un Déu justicier, el Déu que enviarà el PSOE i Podem a l’infern irremissiblement.

L’ÚNIC ARGUMENT

L’únic que percebem de la dreta espanyolíssima, (la dreta espanyola no és ni liberal ni democratacristiana ni de centre; només és molt espanyola) res que sigui algun projecte de millora de les condicions de vida de la ciutadania. L’únic argument de la seua existència, sobretot després que l’independentisme tragués el nas massivament, és la defensa de la unitat pàtria. De manera que aquesta premissa ho és tot. I tot, la democràcia inclosa, hi és subordinat. O sigui, mentre s’acati l’article 2 de la Constitució n’hi ha més que suficient per respectar la Constitució. De fet, tenim la impressió que per a aquesta gent els 168 articles restants com si no en formessin part. És clar, reduir l’acció política a ser el controlador de qualsevol sospita de desviació de l’article dos no fa altra cosa que convertir la societat en una massa d’individus i d’indivídues en potencials delinqüents. Llegeixo que 1984, la novel·la de G. Orwell sobre els totalitarismes, s’està convertint en un manual de supervivència contra l’omnipresent vigilant Gran Germà, no només als EUA, sinó malauradament a Polònia, Hongria, Itàlia, França, i molt em temo que a Espanya on, de fet (d’amagat això sí), no ho ha deixat de ser mai des del dia que es publicà l’any 1949.

L’última gran pensada (sempre dintre del marc mental de l’article dos de la Constitució, insistim) dels espanyolíssims és portar al Congrés la il·legalització dels partits independentistes. Els monotemàtics ja saben que l’independentisme si va més enllà d’unes idees i uns sentiments se l’empresona i se’l fustiga judicialment de forma implacable. Però no en tenen prou, perquè han albirat que darrere de cada independentista hi ha un nazi disfressat de xai. I per a més inri de xai burgès, supremacista, que odia els espanyols, les forces de l’ordre, la monarquia, els treballadors del camp murcià, andalús i extremeny, i de tant en tant explora la via terrorista amb l’excusa de preparar traques per a les festes majors. Entre 1933-35 la Confederación Española de Derechas Autónomas es va fer amb el poder de la República, i tot i l’amalgama de partits que la conformaven es posar d’acord amb aquest lema: "Religió, Família, Pàtria, Ordre, Jerarquia i Propietat". I en això consistia, en resum, tota la Constitució. Doncs, si fa no fa igual que ara, només que els espanyolíssims es basten amb un article.

LES CONSEQÜÈNCIES

Tot el que va fer Junqueras i els companys de govern no va ser delicte, però són a la presó de fa anys i per una colla d’anys més. Tot el que va fer Torra amb la pancarta no és delicte però se l’ha condemnat a ser desposseït del seu escó i el TC decidirà si finalment és o no inhabilitat de tot. Però no anirà, en principi, a la presó. Aragonès, Torrent i companyia no volen desobeir, vingué a dir Sabrià, per nimietats que no duen enlloc i perquè no volen ser inhabilitats i anar a la presó. Ja han après la lliçó. L’excusa, important, són els pressupostos. L’altra, encara més important, visualitzar que s’ha engegat la reunió bilateral amb l’Estat i poder justificar així la seua abstenció en el nomenament de Sánchez. I, la definitiva, poder convèncer la majoria de votants catalans que ERC és la força política que, un dia del que resta de vida al nostre planeta, aconseguirà declarar la república catalana. Com a conseqüència de la suspensió de diputat del President, d’acord amb la resolució de la JEC i el beneplàcit del TS, en aplicació de la sentència del TSJC, a ERC li ha rebotat a la cara com un bumerang allò de “veurem com aguanten la mirada els còmplices d’aquesta injustícia”, que Junqueras adreçava als unionistes. Doncs sí, veurem si aguanta ERC la seua, segons enquestes, suposada majoria parlamentària a les envistes de les properes eleccions. I ja veurem, si de la trencadissa amb JxCat, després, hi ha manera de constituir algun govern independentista. Ja veurem qui aplica els pressupostos que s’aprovaran com a cartell electoral d’ERC.

I, per descomptat, si hi ha eleccions, la mesa de negociació amb l’Estat, la gran aposta d’ERC, deixarà de tenir recorregut, i totes les projeccions màgiques de solució del “problema català” hauran quedat en no-res. I, per tant, senyores i senyors, s’haurà de tornar a començar de zero, amb els mateixos recels de sempre entre grups, tribus, clubs, clans i partits independentistes. I ves a saber si al final tot el capital social que s’havia guanyat els darrers deu anys a favor d’un referèndum d’autodeterminació no se n’haurà anat en orris, malgrat la persistència moral i la fermesa ideològica dels líders empresonats i exiliats, i malgrat la mateixa fermesa en les conviccions de la minoria catalanesca. El problema no és ser pessimista i derrotista, sinó saber vèncer la impotència.

EL DRET A ELEGIR CENTRE EDUCATIU

El Sr. Casado o no en té ni idea o està mal assessorat. El dret a l’educació no implica automàticament el dret a escollir escola. Nomes hi ha una excepció, i encara dependrà del preu que hom estigui disposat a pagar: l’elecció d’una escola privada privada. Per fer efectiu el dret a l’educació cal planificar l’oferta escolar. S’imaginen que per un suposat dret individual el 90% de la població de futurs alumnes de Lleida de primer d’ESO volgués entrar a un únic institut perquè segons es diu és el millor centre?. Quantes places hauria d’oferir aquest macrocentre. Caldria tancar tots els altres? Oi que és absurd? Una cosa és la llibertat d’oferta educativa, pública, privada concertada i privada privada i una altra la llibertat d’elecció de centre. Certament, els fills són dels pares, però en tant que ciutadans són també de l’Estat. Què faria el Sr. Casado quan l’Estat mobilitzés el seus fills per engruixir l’exèrcit davant una guerra? Els fills tenen drets i obligacions, com tot ciutadà. I entre aquestes obligacions, que han de fer complir els pares o tutors, és d’escolaritzar-se entre els 6 i els 16 anys. Només cal visitar la Llei del registre civil del 2011 per entendre que els fills són dels pares, sí, però de l’Estat també.

L’administració té l’obligació d’organitzar l’oferta educativa de la millor manera perquè es compleixi el dret a l’educació i no pas el dret a escollir centre. En tot cas existeix el desideràtum paternal del centre on hom vol que els fill estudiïn, però és condicionat als criteris admissió que ha de regular i modular qui en té la competència, d’acord no pas amb la voluntat dels pares, sinó de les realitats culturals, sociològiques, geogràfiques, multifactorials que afecten l’alumnat com a subjecte i objecte del dret educacional (que inclouen els conceptes de diversitat i d’inclusió), i d’acord amb els principis d’igualtat i no discriminació que regula l’article 14 de la Constitució per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Les autoritats educatives no sols han de planificar el mapa de centres, les etapes i els cicles obligatoris, sinó que han de regular les bases del currículum i els criteris avaluatius que n’acreditin els objectius i les finalitats, així com el sistema de control i supervisió del sistema.

CINISME

Antístides d’Atenes és considerat el fundador de l’escola filosòfica denominada cínica, entre els seguidors de la qual s’hi compta la darrerament famosíssima Hipàrquia (una de les primeres dones tinguda com a filòsofa). L’escola se l’anomenà d’aquesta manera (kyon vol dir gos en grec) per allà al segle IV aC per seu anticonvencionalisme i extravagància. El seus principis s’orienten a viure segons la natura, sense alterar-ne els cicles vitals, de tal manera que la pràctica d’aquesta comunió et reporta serenitat d’esperit i et condueix a l’ataràxia, la felicitat ascètica a la qual aspira la gent del nostre planeta que té dos dits de front. Com sol passar amb tantes altres tradicions de pensament i amb les idees originals, amb el temps, cinisme ha passat a significar, sobretot en la majoria de contextos comunicatius, el que la RAE defineix com l’actitud de la persona que menteix descaradament i defensa o practica impúdicament i deshonesta allò que mereix (o hauria de merèixer, hi afegiríem) una desaprovació general. Per comprendre l’extensió del sentit d’aquesta definició del diccionari els invitaria que prenguessin com a exemple les afirmacions que el Sr. Casado feu en relació amb el nomenament de la Sra. Delgado quan digué que ni reunia els requisits ni podia ser imparcial, que el CGPJ, “porque confío mucho en el Consejo General del Poder Judicial, no como la izquierda” la vetaria i que, evidentment, recorreria als tribunals el nomenament.

Sort que la realitat, malgrat les fake news, és tossuda. A pesar que a algú el nomenament no li hagi semblat estètic, la paraules del Sr. Casado són d’un cinisme estratosfèric. És com si diguéssim que els presidents del CGPJ, del TC, del Tribunal de Comptes, de l’Audiència Nacional i de la JEC, proposats i nomenats a instàncies del PP, o sia, l’Estat Major de la Judicatura espanyola, són un éssers angelicals, que tenen tots els atributs de l’Esperit Sant i la puresa ideològica de la santedat. Per més que resulti laboriós d’entendre, els recomanaria que pacientment es llegissin Crítica de la raó cínica del filòsof Peter Sloterdijk per fer-se una idea de com raona la dreta política i mostra una falsa consciència il·lustrada i, en certa manera, es vanta del fracàs de l’humanisme a què ha contribuït amb l’estupidització de la massa i amb l’imperi de la llei que interpreta l’staff tecnocràtic.

UN RAVE

Ja és ben anormal que als qui sí que se’ls en fot un rave la política, la democràcia, el parlamentarisme siguin 52 diputats de VOX. Que seguin en un parlament on, d’acord amb la Constitució, rau la sobirania nacional de tots els ciutadans, siguin de la ideologia que siguin. Segons es desprèn dels seus discursos, dels seus tuits i de les amenaces d’alguns dels seus correligionaris el que menys els importa és la democràcia. L’únic credo polític és la unitat de la Pàtria (igual que per a Casado) i el sistema democràtic un mitjà per aconseguir recuperar el sistema de coses d’aquell general que les va deixar “bien atadas”. No solament no els fa fred ni calor que els titllin de racistes, homòfobs, masclistes, sinó que no tenen cap vergonya de proposar que s’il·legalitzi el PNV, de vincular ERC de Companys amb assassinats i pederàstia, de derogar la llei de Memòria històrica en nom precisament de la llibertat política, de pensament i de càtedra (!), o que es legalitzi la possibilitat que tothom pugui portar armes per a l’autodefensa (cosa que suposaria, diuen, un cop dur contra el terrorisme). Aquesta és la normalitat espanyola! Una normalitat que, segons molts observadors d’aquí i de fora (sobretot) representa un retorn a les cavernes, al guerracivilisme, a l’Espanya dels vencedors de la guerra civil, a l’autarquia, “a un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”.

Tots els tres milions i mig de votants de Vox no s’han llegit el seu programa de govern ni ganes. Però no són pocs per poder afirmar que són massa els que en el fons pensen que “cualquier tiempo pasado fue major”, no en el sentit precisament que ho va dir Jorge Manrique a las Coplas sobre la muerte de su padre, sinó referint-se al temps de la las Leyes Fundamentales del Reino. I no són pocs perquè als tres i mig hi hauríem de sumar alguns milions dels que voten el PP i almenys mig milionet més dels “centristes” que ho fan a Ciudadanos. En fi, que Espanya és un Estat modern, una democràcia admirada a tot el món, una joia de descentralització i de transparència. En fi, que el democratisme cínic és el remei per a tots els mals i el neoespanyolisme el senyal d’identitat dels postmoderns de la polsereta amb la bandera “rojigualda”. Si els votants d’aquesta anomalia fossin de la tercera edat provecta diríem és normal, els últims nostàlgics, però no. No s’acaben mai.