15 de gener de 2020

UN RAVE

Ja és ben anormal que als qui sí que se’ls en fot un rave la política, la democràcia, el parlamentarisme siguin 52 diputats de VOX. Que seguin en un parlament on, d’acord amb la Constitució, rau la sobirania nacional de tots els ciutadans, siguin de la ideologia que siguin. Segons es desprèn dels seus discursos, dels seus tuits i de les amenaces d’alguns dels seus correligionaris el que menys els importa és la democràcia. L’únic credo polític és la unitat de la Pàtria (igual que per a Casado) i el sistema democràtic un mitjà per aconseguir recuperar el sistema de coses d’aquell general que les va deixar “bien atadas”. No solament no els fa fred ni calor que els titllin de racistes, homòfobs, masclistes, sinó que no tenen cap vergonya de proposar que s’il·legalitzi el PNV, de vincular ERC de Companys amb assassinats i pederàstia, de derogar la llei de Memòria històrica en nom precisament de la llibertat política, de pensament i de càtedra (!), o que es legalitzi la possibilitat que tothom pugui portar armes per a l’autodefensa (cosa que suposaria, diuen, un cop dur contra el terrorisme). Aquesta és la normalitat espanyola! Una normalitat que, segons molts observadors d’aquí i de fora (sobretot) representa un retorn a les cavernes, al guerracivilisme, a l’Espanya dels vencedors de la guerra civil, a l’autarquia, “a un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”.

Tots els tres milions i mig de votants de Vox no s’han llegit el seu programa de govern ni ganes. Però no són pocs per poder afirmar que són massa els que en el fons pensen que “cualquier tiempo pasado fue major”, no en el sentit precisament que ho va dir Jorge Manrique a las Coplas sobre la muerte de su padre, sinó referint-se al temps de la las Leyes Fundamentales del Reino. I no són pocs perquè als tres i mig hi hauríem de sumar alguns milions dels que voten el PP i almenys mig milionet més dels “centristes” que ho fan a Ciudadanos. En fi, que Espanya és un Estat modern, una democràcia admirada a tot el món, una joia de descentralització i de transparència. En fi, que el democratisme cínic és el remei per a tots els mals i el neoespanyolisme el senyal d’identitat dels postmoderns de la polsereta amb la bandera “rojigualda”. Si els votants d’aquesta anomalia fossin de la tercera edat provecta diríem és normal, els últims nostàlgics, però no. No s’acaben mai.

Cap comentari:

Publica un comentari