Un dels millors encerts de la política catalana fou “el pacte cultural” entre institucions, promogut pel conseller Joan Rigol entre 1984 i 1985. Una magnífica idea que es proposava posar fi als clientelismes corporatius i gremials (per als quals cultura és sempre la que fan ells), als partidismes, a les disfuncions, a les batalles meritocràtiques de les diferents institucions i a les dificultats de finançament dels grans projectes, sobretot estructurals. O, en fi, que mirava de posar fre al caciquisme intel·lectual. El pacte es difuminà al cap de poc. Les col·laboracions per a la construcció dels grans equipaments nacionals (museus i teatres, biblioteques, arxius, etc.) varen fer un notable recorregut, però les crisis econòmiques recurrents i els canvis polítics van frustrar, per exemple, la compleció del mapa d’equipaments (a Lleida ciutat, pel cas, el de les biblioteques), i sobretot van frenar en sec l’objectiu de desenvolupar transferència, concertació i intercanvi creatiu. Ni es va poder evitar que les majors (de tots els sectors) continuessin tenint el control de la producció i la distribució dels l’audiovisual. O que es formalitzés la col·laboració amb el privats a partir de la creació d’incentius com ara una llei de mecenatge, encara per fer.
Les ciutats, certament, s’han d’espavilar a trobar el seu paper en el món globalitat, i sobretot en la cultura. La Paeria de Lleida, en els dos darrers mandats socialistes, va optar per assumir fer de paraigua, rescatador i sostenidor de pràcticament totes les manifestacions culturals de la ciutat. Tant assumint-ne el protagonisme gestor com subvencionador. Amb la participació de l’IEI, (i en molta menor mesura de la Generalitat) que feia bé de propagar pel territori allò en què participava. La dinàmica creada és molt fàcil de deduir: qualsevol iniciativa particular o associativa que sorgís, per què no havia de ser acollida per la Paeria? I un altre problema: si a la pràctica l’ajuntament es dedicava gairebé exclusivament a fer d’acollidor i de gestora de tot el que es movia a Lleida (activitats úniques o duplicades), on quedava la pròpia iniciativa de l’Institut Municipal i/o de la regidoria de Cultura? A gestionar els propis equipaments? A fiar-ho tot al talent d’alguns dels funcionaris? Quins límits hauria de tenir el pressupost de cultura en aquella tessitura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada