divendres, 26 de setembre de 2014

Sobre l'organització de l'expressió escrita

En un centre educatiu, sigui de l’etapa que sigui, tots els seus mestres i professors han d’ensenyar a escriure i han de fer possible que no passi dia que no s’escrigui, com deia el clàssic, almenys una línia ben feta. El PEC, el document de les grans idees clau, de les línies programàtiques, dels principis ineludibles, de les visions compartides, no pot generalitzar sobre l’aprenentatge de les habilitats lingüístiques que s’han d’aprendre inexorablement. Un PEC que ha de ser avaluat periòdicament i, per tant, que ha d’explicitar indicadors de la seva aplicació, la seva execució i de les evidències en el progrés de materialització dels seus objectius, cal que sigui al màxim de concret sobretot en el que considerem la columna vertebral de l’aprenentatge: l’adquisició de la competència comunicativa en totes les seves dimensions curriculars i sistèmiques.

Per tant, en el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques, per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’ interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.


El professorat del centres ha de poder compartir el passos estratègics per aconseguir una bona comunicació escrita. D’aquí que dèiem que els documents bàsics de centre és important que en formalitzin pautes i defineixin els conceptes clau. No es tracta solament d’estructurar i instrumentalitzar els passos que convé seguir per escriure un text pertinent, coherent i cohesionat, sinó acordar, per exemple, què volem dir quan diem a l’alumnat que cal “planificar, organitzar, jerarquitzar, contrastar, comparar, i/o sintetitzar”.

El professorat ha de saber escriure, el professorat ha d’escriure davant els seus alumnes, el professorat ha de ser flexible en l’encàrrec de composició textual. El concepte de tipologies textuals ha ajudat, certament, a una sistemàtica d’anàlisi i expressiva. El problema és que són constrenyedores. No existeixen els tipus purs, llevat que siguin prefabricats ad hoc. L’alumnat, gradualment, ha de poder saber comunicar per escrit des de cartes, normes, sol·licituds de feina, queixes, notícies o saber descriure la seva mascota i explicar el contingut d’una pel·lícula, resumir una novel·la o definir un principi de física. Però, l’alumnat també ha de trobar en l’escriptura un espai per a la llibertat. Per deixar fluir la seva creativitat.

UNES PAUTES BÀSIQUES

1. Llegir i escriure en l’ensenyament bàsic no són només uns continguts curriculars, sinó un deure i un compromís institucional escolar i social.

2. Des de ben menuts. Cada dia, unes línies. Amb tots els mitjans que es té a l’abast. I que el professorat s’ho llegeixi i opini i corregeixi, si cal.

3. Convé que els nens, les nenes, els nois i les noies escriguin sobre totes les coses, els fets, les persones, i per a tothom que puguin imaginar.

4. Que escrigui el mestre als seus alumnes. Que els inviti a escriure’s entre si. Per exemple, com si fossin personatges novel·lescos; com si fossin científics que debaten una teoria; com si fossin filòsofs que s’interroguen sobre la naturalesa de les coses, dels fets, de les persones...

5. Aprenguem a escriure també per disculpar-nos, demanar auxili o ajuda, felicitar algú, desmentir un rumor, expressar sensacions, sentiments o emocions.

6. Exercitem-nos en el diàleg: treballem-lo en grup, coralment.

7. Corregim i corregim-nos els escrits. Que el professorat tingui la paciència suficient per fer observacions sobre la pertinença, la precisió, la coherència i la cohesió del que escriuen els alumnes.

8. Imitem els bons escriptors. Imitem els clàssics. Citem-los. Enamorem-nos de les seves paraules, de les seves frases o del seu estil.

9. Apostem també per l’espontaneïtat. Invoquem la inspiració. Facilitem-los un temps, un espai. Creem el blog dels gosats, dels atrevits.

10. Fem aforismes (aquella espurna de pensament, una màxima, una sentència, que conté un ideal de saviesa o uns principis ètics, estètics o vitals), que il·luminin el centre, les vides del centre!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada