IDIOTISME

En un món en què tothom té milers de possibilitats de conèixer, de saber, d’informar-se, de contrastar, afirmar que català i valencià són llengües diferents ja no solament és el producte d’una aversió a tot el que sona a català per motius ideològics i polítics, sinó una malaltia, que científicament se’n diu idiotesa. Es tracta d’aquelles persones que tenen una capacitat de raciocini molt limitada, o sigui, una intel·ligència escassa. La idiotesa també coneguda com estupidesa, consisteix (i copiem de la Viquipèdia, perquè ho resumeix perfectament) en: la manca d'intel·ligència, de comprensió, de raó o d’enginy; en una incapacitat per aprendre. Pot ser innata, assumida o reactiva. La paraula estúpid prové de la paraula llatina stupere. D’aquí deriven estupefacte i, en un sentit figurat, estupend. Perquè, si no és una malaltia, un dèficit mental, qui pot entendre que persones suposadament escolaritzades, llegides, graduades a la Universitat, i fins i tot, viatjades, que ocupen càrrecs de representació a les institucions i han superat proves d’aptitud, exàmens i testos psicològics, defensin públicament que el català, el valencià, el mallorquí, el rossellonès, l’alguerès o el fragatí siguin llengües diferents? És que no cap en cap cap mínimament moblat. Esclar, una persona estúpida no té el sentit del ridícul. No sent cap vergonya quan afirma que són llengües diferents. En aquest sentit, no podríem dir que és un simple ignorant, un analfabet -o més col·loquialment-, un totxo o un sabatot. El problema és que, essent com és un estúpid, també és una de les màximes representacions de la talosseria.

Quan aquests carallots o curts d’enteniment ocupen, desgraciadament, càrrecs de representació o pul·lulen pels mitjans audiovisuals i/o tenen altaveus a totes les xarxes socials i, per a més inri, són infiltrats en tots els partits polítics d’àmbit espanyol, ja tenim la desgràcia perfecta. Perquè aquest personal sol tenir una imatge molt expansiva i molt contagiosa, la qual cosa fa que la ruqueria es comporti com una pesta que contamina desgraciadament la pobra gent que no ha tingut encara la sort de saber llegir i escriure. Normalment, vet-ho aquí, aquests capsigranys vírics solen coincidir amb els terraplanistes, els creacionistes, els antieuropeistes, els racistes, els negacionistes del canvi climàtic i els mentiders convulsius.

RODALIES.CAT

No passa dia, cap dia de l’any, que a Rodalies no hi hagi problemes. Els operaris de Renfe/Adif deuen ser els qui treballen més del món. No paren. És que no poden parar. Si no és la catenària que s’ha desplomat de vella o perquè s’ha quedat sense energia és un robatori de coure o són les travesses, les màquines, els sistemes de control, les vagues de maquinistes, les obres del corredor, un atropellament, els actes vandàlics, la congestió en els túnels d’entrada a Barcelona. En fi, un desastre, una bogeria, un maldecap horrorós, òbviament, per a qui n’ha de fer ús i un sentiment dissimulat d’impotència dels gestors que prometen millorar-ho tot, tant o més gran que el que podria tenir el qui s’encarregués d’evitar les erupcions volcàniques o els terratrèmols. Probablement no hi ha hagut en la història cap altre servei públic a Catalunya que, en dècades hagi estat tan abandonat, tan desinvertit i amb un funcionament tan deplorable i patibulari. I, per contra, no hem vist enlloc del món, en una situació tan desesperant com la de Rodalies, una gent, uns usuaris tan resignats, tan conformats, i alhora tan humiliats en temps de pau i en democràcia. Deu ser que la gran majoria de ciutadans ja no tenim cap esperança que Rodalies funcioni alguna vegada ni per casualitat. Certament, hi ha coses que són impossibles. Hi tants imponderables que l’en fan. Nosaltres com el noble Talleyrand, el supervivent de la Revolució Francesa: “el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible”.

Ara sembla que sí que va de debò el traspàs integral de Rodalies. De prova, un tram de la R1. I a partir del 2026 una empresa mixta Generalitat-Estat se’n farà càrrec. Deuen ser bones notícies, deixem-ho així. De moment, en dos anys, una inversió de 77’5 milions per, com diu la premsa, posar al dia trens i estacions i millorar la seguretat i la informació, en temps real (!) que reben els viatgers. Com es pot perdre la fe? Serà una màrtir més l’Honorable Sílvia Paneque com ho van ser els/les seus/ues antecessors/res? Ves quines paradoxes, no?: un munt d’ateus i atees, més o menys obligats a ser-ho, resant davant un altar dedicat al déu de Rodalies, un Hermes modern, ple de sants i santes que no tenien cap interès a ser-ho. Abans la fe movia muntanyes. Ara, els qui viatgen amb tren de Rodalies, només es poden encomanar al déu de la Probabilitat.

LES TRANSFERÈNCIES

La política de les transferències de competències de l’Estat a la Generalitat, per complir amb l’Estatut o per acords interessats, és l’art de fer passar amb raons. De dilatar els compromisos per naps o per cols. L’art de convèncer que tota transferència de competències és molt complexa, o sigui que ni és simple ni senzilla ni es produeix d’avui per demà. Tant és així que després de dinou anys de la darrera reforma del nostre Estatut d’Autonomia encara no se n’ha completat el seu desenvolupament. En alguns aspectes, un Estatut d’Autonomia és tant una declaració de principis com una carta als reis. Els principis solen ser normes de caràcter universal, reconeixements de valors, de consuetuds “espirituals”, com per exemple parlar de “territori històric” o “nacionalitat”. I la carta als reis sempre està subordinada a la voluntat dels qui controlen el BOE, al designis del partit en el poder que és el qui fa les transferències pecuniàries i consegüentment als pressupostos generals. I tot i així, si és el cas que es pressuposta alguna de les competències estatutàries mai no s’acaba d’executar del tot. És a dir, fins i tot en els millors casos que hi hagi partida per a fer realitat la competència o la transferència sempre es deixa un marge d’incompliment estratègic per tal que es tingui una excusa per tornar a aprovar un nou exercici de pressupostos.

Les transferències autonòmiques de competències estatals, es regulin o no a l’Estatut, de fet, les importants, Rodalies, Mossos, Immigració, només es produeixen quan el govern de Madrid necessita els vots de les minories. I és en aquesta circumstància, en aquest context, que el transferidor per assegurar-se la legislatura allargassa tant que pot el procés transferidor. És quan es poden en joc els conceptes complexitat, seguretat jurídica i restriccions de les normatives europees. Conceptes crossa, conceptes comodí que justifiquen que el temps de la materialització de la transferència, negociada laboriosament i fatigosa, és perllongui, es dilati inexorablement, indefinidament i inextricablement. I si s’haguessin creat expectatives o alimentat il·lusions entre els receptors, els diferents governs de la Generalitat en el nostre cas, i la ciutadania, acaben convertint-se en un irritat o resignat santomasisme: fins que no ho vegi no m’ho creuré. Vet aquí la fe en la política.