L’ATZUCAC D’UCRAÏNA

Els europeus no hauríem d’estar tranquils davant les amenaces de Putin de fer servir arsenal atòmic si es veu amenaçat per l’OTAN. Hem llegit que els nòrdics ja reparteixen kits de supervivència (?) entre la seua ciutadania. Els governs de la UE no ens volen alarmar i fan veure que la cosa no va més enllà d’una bravata, més de Putin. El cas és que la guerra amb Ucraïna ja fa més de tres mil dies que dura, amb les conseqüències desastroses i dramàtiques, i ningú no veu quan es pot acabar, si no és que els EUA, sobretot, deixin de subministrar armament i munició. La sagnia de morts i ferits d’ambdós bàndols és terrible. Per bé que no se’n divulguen les dades, l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides el passat març calculava ja més de trenta mil civils, entre morts i ferits. Els del bàndol rus, la gran majoria pertanyen al que en diríem els pàries de la terra de Tolstoi. L’índex de baixes entre la burgesia russa és mínim. Per altra banda, l’esforç econòmic de guerra rus només representa, segons assenyalen els observadors econòmics, un 7% del PIB. I és evident que la federació russa amb els seus aliats (Xina, Iran, Corea del Nord...) tenen unes reserves humanes de soldats, d’armament i tecnològiques industrials milers i milers de vegades superiors a les de Zelenski. Unes capacitats bèl·liques —una part paradoxalment les proporcionem els qui li comprem petroli i gas— que permetrien a Putin, si veiés amenaçada la seua poltrona, mobilitzar tots els recursos del país i fer front a qualsevol revolta popular, per ofegar literalment Ucraïna.

En el seu fur intern fins i tot els més nacionalistes ucraïnesos veuen que ni amb els darrers míssils de llarg abast podran guanyar mai la contesa. I la UE, també. Perquè ¿la indústria de la UE està en condicions de proporcionar el 50% de la munició i armament que els EUA de Trump poden deixar de subministrar a l’exèrcit ucraïnès? Una UE que darrerament està més desunida que mai? Ucraïna està condemnada, a no ser que s’esvaloti el galliner i s’encarrili una guerra continental, a perdre un 20% del seu territori, i potser com a compensació que el Kremlin permeti al que en resti formar part de la UE. A la UE no li interessa de cap manera que Rússia es pugui sentir més acorralada i ofegada que el que s’ha intentat amb les sancions econòmiques, de moment més simbòliques que res.

L’ENTROPIA DEL NOSTRES DIES

Com més IA, més algorismes, més canals i mitjans d’informació, més visualitzacions en temps real, més possibilitat de seguir el ritme del món, més ignorància, més estupidesa, més fake news, més mentides. Més caos i més entropia, o, en altres mots, més nivell de desordre del sistema. Sort que el caos ha provocat que es generés un periodisme del desmentiment de falsedats, de tergiversacions i fraudulències. Sobretot, en allò que té a veure amb el discurs polític, en l’argumentació de l’acció política. Tot i que vàrem aprendre de molt joves que la gran premsa sol estar al servei de la ideologia i dels interessos del capital que la sosté, que parlar de premsa independent és un oxímoron i que excepcionalment n’hi ha que persegueix l’ideal de l’objectivitat, hi hagué un temps en què confiàvem, si més no, en les imatges, perquè aquestes podien palar per si soles. Malauradament, hem après també que les imatges són manipulables i, seguint el criteri ideològic partidista, manipulades manta vegades. Tot això, ho hem après a partir de llegir els savis i les sàvies. De saber que ja en els albors de la premsa, personatges com G. K. Chesterton ens alertava que el periodisme solia consistir essencialment a dir que “lord Jones ha mort” a gent que no sabia que lord Jones era viu. O, a propòsit de les excuses de Mazón en relació amb el desastre valencià, més incisivament el que deia O.Wilde sobre determinat periodisme: “en donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat”.

Deia l’altre dia un tertulià, periodista de professió, que Mazón no caurà del pedestal fins que la premsa de la dreta que apuntala el PP no li faci el llit. És a dir, el president de la Generalitat valenciana no dimitirà perquè el poble castigat per la Dana se li manifesti dia sí dia també i li recordi els morts que es podien evitar si s’haguessin fet les coses com calia, sinó perquè les elits econòmiques que controlen la informació conservadora, en la mesura que vegin que el seu negoci se’n ressent, diguin que ja n’hi ha prou. I coincideixi amb l’inici de les incoacions judicials. Ara, ja és ben trist que ens haguem acostumat a acceptar només la realitat que ens presenten els qui la fabriquen segons els interessi. Serà, però, que els humans no estem preparats per a enfrontar-nos a la pura realitat?

DE “L’ANAR FENT“ A “EN VOLEM MÉS”. Especial 40 anys del diari SEGRE

Portada del primer exemplar del diari Segre (3 setembre 1982).

A la jove redacció del diari Segre, el 1 de desembre 1982 s’hi havia d’arribar amb barca. La riuada del dia anterior es convertiria en la metàfora de l’entrada de Lleida a la modernitat. La ciutat tot just començava a deixar enrere la grisor d’una llarga postguerra. S’havia iniciat el procés de canvi del “per Lleida ja està bé” a l’actual “en volem més”. Al llarg d’aquests quaranta anys si s’ha produït una certa revolució urbana ha estat, entre altres, gràcies a: 1) la renovació de la planificació urbanística, que ha permès, sobretot, la integració i la cohesió dels barris amb el centre urbà, la canalització del riu o el proveïment municipal de sòl i equipaments. 2) La reactivació de la societat civil organitzada. 3) L’emergència de nous àmbits comunicatius (revistes, emissores, televisions). 4) La recuperació de llegat patrimonial i de memòria històrica. 5) La reimplantació el 1991 de la Universitat. 6) La transformació del turó de Gardeny en un Parc Científic i Tecnològic el 2005 i l’inici de la gestió compartida del Turó de la Seu Vella. 7) La facilitació de la connexió de la ciutat, a través de l’Eix Transversal i de l’AVE, amb la resta de capitals catalanes i de l’Estat. O 8) La creació d’infraestructures socioculturals i esportives que han servit de llavor, per exemple, a l’emergència actual de tants artistes.

L’EFECTE TRUMP

Segons els més conspicus politòlegs es veu que Trump ha guanyat les eleccions gràcies principalment a la malmesa classe mitjana, les dones, els negres, els hispans i, entre altres, també pels miracles que han propiciat els ultracatòlics i sobretot els que farà el mag Elon Musk. És a dir, ni els seus estirabots masclistes, misògins, xenòfobs, la seua actitud gansteril ni els seus antecedents presumptament delictius no han influït en res perquè guanyés folgadament les eleccions a la presidència dels EUA de 2024. El fet que arrasés en aquestes eleccions hi ha contribuït tant el seu programa populista i curull de promeses celestials, com el seu tarannà i la personalitat que se’n desprèn. El personatge, que tanta gent detesta, resulta que n’atrau moltíssima més. La seua fatxenderia, la seua poca-solta, el seu comportament provocatiu i menfotista del contrincant han influït tant com les promeses que els problemes dels nord-americans s’acabaran per sempre amb les receptes d’una autocràcia i d’una autarquia reparadores de tots els mals. Ha guanyat no solament el personatge, sinó que ha instaurat un model de fer política que té molts admiradors i imitadors a tot el planeta. I, com hi ha món, és a Europa on més sedueix i mestreja. La vella Europa dels grans i dramàtics vaivens històrics, que sempre ha basculat entre el pacifisme més cartesià i el bel·licisme més autoritari.

Diuen que la Unió Europea està preocupada per les malvestats que ens puguin diluviar. Però tothom tranquil, perquè els nostres funcionaris ja tenen preparats plans b. I està capficada no tant, encara que també, per l’acreixement de la deriva populista, xenòfoba i autoritària que l’extremadreta francesa, italiana, bielorussa, espanyola, etc., s’emmiralla en Trump i el trumpisme dels seus sequaços, (més trumpistes que Trump, com el futur vicepresident J.D. Vance), sinó pels efectes econòmics que se’n poden derivar, tenint en compte els desafiaments del primer mandat del ianqui. Ens referim, òbviament, a la guerra comercial anunciada amb la pujada dels aranzels als productes del vell continent. Però també a la propagació del negacionisme climàtic dels lobistes energètics, a la radicalització fronterera de les polítiques migratòries, a la desconfiança en el paper mediador de l'ONU, a la crisi de dependència en seguretat o perquè tanqui l’aixeta a Ucraïna.

DANA, QUE VE EL LLOP

La fúria mai vista s’ha desfermat, sobretot, a l’Horta Sud de l’àrea metropolitana de la ciutat de València. Se’ns diu i se’ns repeteix que el canvi climàtic té la culpa de la majoria dels desastres naturals que es produeixen i es produiran, si no hi fem alguna cosa més que la que es fa i es deixa de fer, si més no des dels Protocols de Kyoto de 1997 fins al pacte climàtic de Glasgow de 2021. Però, malgrat els acords i les bones paraules, el canvi climàtic va fent inexorablement el seu camí i any rere any, ací i allà, se’ns manifesta cada cop amb més evidències. I els resultats, des que hi ha registres, comprovem que cada cop són més virulents, més catastròfics, més letals, més esbalaïdors, més dantescos, i que entre els mortals que només pretenen fer la vida amb el màxim de dignitat i complir amb les obligacions que es desprenen de la vida en comú, produeixen més sensació d’impotència. Els humans som els reis més bondadosos i més malèfics de la faç de la terra. Els més creients i descreguts del planeta. Els més savis i els més enzes, els més veraços i els més mentiders. La gran majoria de la gent de les ciutats i els pobles afectades per la darrera DANA haurien seguit les instruccions, adients, clares i precises, que se’ls haguessin donat si aquestes haguessin arribat a temps abans que es produís el fatal espectacle de la fi del seu món.

Si els governants i els manaires, almenys des que es va començar d’alertar, ja fa més de vint-i-cinc anys, que la manera de produir, de consumir, de dissenyar els espais urbans, de traçar les vies de comunicació, de generar energia, de tractar els residus, d’especular amb els recursos naturals, s’haguessin pres seriosament les conclusions dels estudis sobre els efectes nefastos per al planeta del nostre model de vida i de desenvolupament, ara potser tindríem més recursos per fer front a la vinguda del llop i de tots els licantrops. Els ciutadans que visquin o sobrevisquin l’any 2030 i el 2050, els topalls temporals a què s’obliguen els grans signants dels acords per revertir el canvi climàtic, ¿ja no els caldrà témer una DANA, encara més energúmena, més endimoniada que la que han patit aquests dies nefastos? Deien els poetes, els filòsofs i els físics, els enginyers i sobretot els pagesos, que la Natura era sàvia. A hores d’ara, però, a més de sàvia, està enrabiada.