ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".