dimecres, 29 d’octubre de 2014

LA PRIMERA I LA SEGONA VOLTA

Finalment, sembla que ho ha entès tothom que el 9-N ha de ser un tast de quanta gent està disposada a acompanyar una DUI en les eleccions al Parlament, quan escaiguin. I dic quan escaiguin, perquè ara, com diuen els analistes ja ens trobem a la segona pàgina, la més decisiva, transcendental i temerària, de la història democràtica de Catalunya, Espanya i d’Europa. I la realitat del dia 10 de novembre, comptats i recomptats els vots, no serà una fotografia nítida fins que, al meu entendre, no sapiguem com es distribuirà el mapa polític de les eleccions municipals. De manera que el primer plebiscit no han de ser les eleccions al Parlament sinó les municipals. Sense el concert majoritari dels ajuntaments, de les Diputacions i dels Consells Comarcals a favor de les opcions independentistes en unes eleccions generals catalanes, el Parlament decidiria a cegues. Per tant, no importa tant que hi hagi llistes unitàries com que les diverses opcions polítiques, a les generals, es comprometin en el seu programa a treballar per la independència, tal com ho hauran fet en el programes municipals. La unitat que es demana hauria de ser l’expressió de la lògica de la deducció del que és particular al que és general. Perquè sense la determinació, la logística, el suport interí en la prestació de multitud de serveis bàsics dels ajuntaments en el dia després, no hi haurà DUI que suporti la pura i dura realitat.

I entre altres raons, a mi m’interessaria, si fos el cas que hagués de prendre decisions importants per Catalunya, saber si Podem, Guanyem, el Comú, els Independents per tal o tal altre poble o ciutat, els de marca blanca i els del Maragall i els de l’Elena i els d’Unió i tants altres que es poden presentar a les municipals, estan o no estan a favor de la independència. Les primeres eleccions constitucionals en el calendari electoral normal, de manera que ningú pugui dir que no tenen les garanties tècniques democràtiques, són les municipals. Doncs, vegem-ne els resultats! Que siguin el primer plebiscit! Que quan votem per Lleida, per Piera, per Almatret, per Cambrils, per Olot o Begur, votem a favor del millor per al nostre poble o ciutat i per Catalunya. I el millor per Catalunya ho expliquen, per exemple, les balances fiscals, la llei Wert, desenes de catedràtics, o quan el president Montilla parlava de la desafecció.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

LA INCERTESA

Sí, és difícil governar la incertesa, com deia el President. I més encara, en una mar plena d’enigmes, amb expedicionaris cap a la Terra Promesa que et fan obrir camí i, quan més atrafegat estàs a rompre les ones, veus que les naus que venien darrere han tocat el dos. I els albires avarats en la rada d’una illa perduda en alta mar fent onejar la bandera pirata. Suspesa la Llei i el Decret, com m’hauria agradat que els líders d’IC-V i d’ERC haguessin manifestat als quatre vents que estaven disposats a sacrificar les seues vides per desobeir el TC, com ha fet la CUP. Quin exemple més emocionant hauria estat observar com acompanyaven el president Mas camí de la Model, acusats d’un munt de delictes. I com m’hauria entristit i avergonyit veure com els independentistes ens amagàvem darrere els vidres de casa nostra mostrant el nostre compungiment i una plorosa solidaritat amb els acusats! El que podia fer el president Mas en aquesta travessia ja ho ha fet fins aquí on som ara: poder votar el dia 9 de novembre. I també cal dir-ho clarament, tindrà el mateix valor que si s’hagués fet d’acord amb la llei suspesa i avortada. Perquè el més important no són exactament les garanties tècniques, sinó la magnitud de la gent que anirà a les urnes i dirà si-sí. No per aconseguir que algú reconegui que els catalans volem esdevenir un Estat, sinó per constatar que estem disposats a dir sí en les eleccions al Parlament a un programa secessionista.

Perquè, després de tot, i com ha interpretat la dreta i l’esquerra espanyolista, el tema fins ara no ha estat un altre que mirar de disposar de la formalitat legal per poder comprovar quants catalans estarien disposats a acompanyar el procés cap a la independència. Tot i així, el més difícil de tot és governar l’impossible. És a dir, la unitat dels partits catalans. Els qui demanen unes eleccions anticipades pensant que hi haurà una llista conjunta de partits a favor de la independència són uns il·lusos. Els qui s’entusiasmen en la possibilitat d’una DUI, pressuposant que la presentarà una majoria parlamentària que la defensi en el seu programa, poden patir una frustració més gran que la que han patit aquests dies quan han vist esberlar-se la ceràmica fina. La maduresa que es demana per fer avançar el país cap a la utopia no dependrà dels partits, sinó del mandat clar de la ciutadania a les urnes.

dimecres, 15 d’octubre de 2014

ELS ESTUDIANTS

Quan en els seixantes i els setantes es manifestaven els estudiants, sobretot els universitaris, la Terra tremolava. Paralitzar la Universitat dolia, però bloquejar la Diagonal i muntar un caos colossal a la capital era un problema seriós. Quan els universitaris muntaven una vaga volia dir que hi havia motius suficients per obrir un període no merament reivindicatiu sinó revolucionari. La darrera gran contestació dels estudiants, si no m’erro, va ser contra el Pla Bolonya i no se’n van sortir, com no se n’ha sortit el sindicalisme en entrar al segle XXI. Que tenien tota la raó els estudiants, ara s’està posant de manifest. Que els graus són una simple, encara que conscienciosa, passejada per les tapes del saber és una obvietat. Que si vols realment començar a aprendre alguna cosa, t’has de gastar un dineral en màsters, no deixa de ser una mena d’estafa matussera. Però bé, això avui no toca. El que ens ha sorprès molt agradablement és que finalment els estudiants, com una mena de classe social, hagin començat a moure’s pels carrers, a ocupar-los, per sumar-se al clam perquè es realitzi la consulta sobre el futur de l’estatus polític de Catalunya. Gosaria a dir que, sense la reivindicació dels estudiants, malgrat l’adhesió del noranta i tants per cent de municipis i de bona part de la societat organitzada, la reivindicació no hauria tingut les màximes garanties que una majoria de catalans vol votar.

Ja sabem que la generació X, si bé ha tingut temps per construir pensament revolucionari polític, no n’ha tingut massa per dedicar-lo a desmanegar el Sistema, per dir-ho d’alguna manera, fins que, a punt de rebentar, a finals del 2010 naix el moviment 15M i diu prou!, i del clam en naixen Podem, la PAH, Guanyem, el Comú, etc. Però, fins aleshores, i encara, el temps l’ha hagut d’ocupar a estudiar una, dues o tres llicenciatures, d’ampliar estudis a l’estranger, d’aprendre idiomes i a fer-se un lloc en la selva competitiva de l’era postmoderna i del capitalisme salvatge. És una generació que a penes treballa per mil euros, viu en comunitat o a casa dels pares o parents, i si té cotxe és de segona mà i vell. Amb aquest panorama com volíem que la generació següent, la Y, els nascuts en els anys 80 i 90, s’impliquessin en causes polítiques si, davant la crisi sistèmica de tot, el que aspiraven era haver nascut en un altre planeta!

dimecres, 8 d’octubre de 2014

DIVISIÓ DE PODERS

Estatueix i prescriu tantes coses la Constitució espanyola que els poders públics no acaben mai de complir! Per exemple l’article 35: “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe”. Què passa amb els rendistes que es passen pel folre el deure de treballar? Com pot ser que es consentin 4,5 milions d’aturats que tenen dret al treball? I els salaris de misèria i d’esclavatge? Quan s’acabarà amb la discriminació salarial per raó de gènere?. Doncs, per què la fiscalia i l’advocacia de l’Estat no actuen d’ofici contra els governs de l’Estat per no acomplir amb el mandat constitucional? Ja sabem que la tècnica jurídica és molt complexa, que els principis de la Constitució s’han de desplegar per llei, i que la seua interpretació té multitud de matisos. Però, estranya molt que principis tan importants i transcendents com el deure i el dret al treball no es defensin amb tant d’afany com, per exemple, la prohibició de votar el dia 9 de novembre. I encara es fa més estrany quan pràcticament no hi ha cap constitucionalista que dubti del sentit de l’article 35 i, en canvi, n’hi hagi molts que vegin la possibilitat constitucional de votar legalment el dia 9.

Una de les curiositats que més ens ha xocat en els darrers passos del procés entorn de la consulta és que el govern d’Espanya, Rajoy i tota la cort, en tot moment s’han referit a la llei de consultes i al decret de convocatòria com a il·legals. ¿No és el tribunal constitucional qui ho ha de dirimir i declarar? O hem d’entendre, doncs, que el Constitucional farà exactament el que digui el PP i que tot és dat i beneït, i que la resta és pura escenificació? Ui, ui, ui! No diu l’article primer de la Ley Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del T. C. que “el Tribunal Constitucional, como intérprete supremo de la Constitución, es independiente de los demás órganos constitucionales y está sometido sólo a la Constitución y a la presente Ley Orgánica”? Bé, no hi insistim més. Com s’ha indicat tantes vegades per gent sàvia de tot el planeta Terra, la qüestió de votar o no votar el 9 de novembre no és un problema jurídic, sinó polític.

divendres, 3 d’octubre de 2014

Car lo voler en dos parts se parteix

Aquí teniu quatre sonets del llibret Car lo voler en dos parts se parteix, nº 10 de la col·lecció Els quaderns de Mahalta de Morphosi (Lleida, 2006).

I

TOT I SER ELLA UN ENCANT DE DONA,
L’AMANT, SOBREVINGUT PER LA IMATGE
D’UN MÉS GRAN ENCANT IMAGINAT, DUBTA
ENTRE EL REAL I L’IMAGINARI


Era l’encant d’ell mateix i del món,
una princesa que al tàlam es marfon,
com en un conte de fades rafaelita,
l’urc de la tribu i àdhuc de l’eremita.

Ell, un burgès, soldat del Rotary,
platònic gest, ideals sense fita.
Ara es debat si és ella o Bobary
qui jeu al llit i es don tan sibarita.

Què és real o imaginari, amor,
si som del temps equívoques partícules?
¿És que hom confon la nítida remor

dels teus sospirs per pastoses cutícules
de verds oasis amb caldes odalisques?
Fes-m’ho saber ben nua entre les xisques!



II

DE L’AMADA QUE VACIL.LAVA
SI LA SEVA MADURESA I EXPERIÈNCIA
COHIBIRIEN L’AMANT JOVENCELL


Caduc té el pèl del pubis i l’aixella,
talment l’alzina i part de la boscúria.
Però sap del cert que viure és meravella;
com el bon Llàtzer, tot ix de la foscúria.

Té el cor madur d’amar com la femella
bregada en llengua, besada amb molta fúria.
I tem que a tu, jove de bona estrella,
núbil i verge, t’espanti la vellúria.

L’expert té anys i sap la tirania
del vi reserva i el sexe d’ambrosia.
Caduca el sol o el magma dels volcans?

Ama de nou amb flames fecundants,
i afina els dits, que destres són els palps
dels de Verona, per bé que siguin calbs.



III

D’UNA AMANT GORMANDA QUE SE SENT FATXOSA
I CULPA L’AMADOR DELS SEUS GRANS I GRASSOR


T’infles, tens gana, et pesen les parpelles;
palpites tant que qualsevol diria
que el teu amor és una anomalia,
i sents tristor que et pengin les mamelles.

Seré amatent a fer-te, com qui abdica,
amb tota higiene, l’amor més conjugal.
No són les pústules allò que et mortifica,
sinó que siguis hipersensible al mal.

Entenc molt bé que el dolç et torni foca
que les quimeres t’enardeixin la fam,
que sucs i salses et siguin damnació.

Mes, jo em marfonc amb les arts de la boca;
qui no?, quan succiones com l’abellam
la mel del meu carall en combustió.



IV

DE LA GELOSIA QUE SENT L’AMANT
EN DESPERTAR-SE LA PRIMAVERA I
TOTES LES ALTRES TAMBÉ APERDUEN LA ROBA


Sóc temorós que el gaudi m’ennuegui.
L’escot d’estiu és generós i altiu;
la vida trempa un metall eruptiu
i em bull el cap que sembla que espetegui.

Seré tot ulls per altres carns colrades?
Envejaré foranes curvatures,
sense que es noti que em tiben les costures,
o que, gelosa, em privis de palpades?

De la qui ens punxa el cor volem l’ardor,
talment aquell que d’una altra espiem.
L’amor madur té perills que hom no abasta,

com més afany més tensa l’escalfor.
Quan tot és flor i l’apetit extrem,
poder no hi basta, i el corc la carn devasta.

dimecres, 1 d’octubre de 2014

AIXÒ NOMÉS HA FET QUE COMENÇAR

Els catalans del no a la consulta, avui probablement ja estan molt més tranquils. Sobretot, perquè els han assegurat que la consulta no es farà de cap manera i que la maquinària administrativa i penal ja està engegada i a punt per, si cal, imputar per prevaricació i desobediència el noranta per cent dels alcaldes i milers i milers de funcionaris i persones qualssevol que col·laborin en algun dels aspectes o passos del procés preparatori de la votació del dia 9, un cop s’hagi suspès imperativament pel Constitucional. Fins i tot, els més mordaços i sarcàstics, ja se’n poden riure obertament i fer bromes pesades, i mostrar amb arrogància l’aire de superioritat que inspira sentir-se guanyador només ensenyant el bastó. Els catalans del no faran festa grossa el dia 12 d’octubre i proclamaran el seu èxtasi a tots els vents i quedarà gravada la seua resistència a totes les pàgines de la història de la pàtria celtibèrica. Més desvergonyits que mai sortiran en massa al carrer, tal com els demanen els líders espanyolistes, els federalistes, els apatridres i els d’una altra via encara per definir. I ens recordaran que ha triomfat el seny (pronunciat seni), la raó, el sentit comú rajonià i l’imperi de la llei. L’extrema dreta aprofitarà per fer llenya de l’arbre caigut i reclamarà l’empresonament del president Artur Mas, de la presidenta del Parlament i, en cadena, dels dirigents i afiliats significats de tots els partits que els va passar pel cap trencar amb Espanya.

 Però, com també assenyala la història, les victòries finals les guanyen els més perseverants. No pas els cops al cap amb el llibre de tapa dura de la Constitució. Com tampoc amb les amenaces dels instigadors de la caverna mediàtica ni amb els exorcismes que ens practiquen els satanòlegs. L’Estat ho té tot preparat per combatre les decisions del president Mas i les dels qui li facin costat. Però, no té res previst contra el que pugui fer la ciutadania o la societat civil organitzada. No té res previst, per combatre la frustració, el desengany, el dolor del cop de puny a la boca i la puntada a l’estomac que està sentint en aquest mateix moment almenys un 52% de la població catalana. Tots sabem qui són els qui desitjarien que es practiqués d’una vegada per totes allò de: todos a la cárcel! No som pitjors que ETA, com diu aquella, doncs, todos a la cárcel!