dimecres, 26 de novembre de 2014

LA POLÍTICA EN MANS DEL TSJC

El moment polític que viu Catalunya, el que es viu en relació amb l’Estat espanyol, té uns tons shakespearians. Si no fos perquè les situacions creades són tan grotesques i alguns dels protagonistes tan matussers, la realitat a què ens veiem abocats ens portaria a protagonitzar un Titus Andrònic, un Rei Lear o un Macbeth. Ens duria a representar un drama de mil dimonis. Però, insisteixo, el drama clàssic en què batallen llibertat, legalitat, legitimitat, utopia, ambició, poder, submissió, ara i aquí és tan obligat, impostat, imposat, com ridícul. Tant que està a punt de derivar en tragicomèdia o en una comèdia bufa. O en el pitjor dels casos en un esperpent nefast. Si seguíssim la lògica carpetovetònica no solament s’hauria suspès l’autonomia de Catalunya i empresonat el govern en pes, sinó que hi hauria hagut un “pronunciamiento” en tota regla. I si no hi ha estat no és perquè a Espanya hi ha una sòlida cultura democràtica que fa impensables aquestes malvestats, sinó perquè Espanya forma part de la Unió Europea, hi està atrapada econòmicament i la OTAN entreté alguns sabres nerviosos. Frases com “antes roja que rota” o que “muera la inteligencia!” no s’han pronunciat a Corea del Nord o a la dictadura militar birmana.

La querella de la fiscalia contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau situa el procés en un impàs que segons com es dilucidin els propers passos judicials poden abocar molt plausiblement a unes eleccions al parlament de Catalunya, molt irades i rabioses. Encara que, de moment, cal que governi la calma i cal que la tensió no trenqui la corda en cap moment, tothom sap que el pols que es manté entre governs és desigual i parteix de mentalitats i concepcions del món diametralment oposades. I que la determinació dels uns i dels altres és sostinguda. I que la batalla pot ser llarga encara i que pot no acabar-se mai. A mi, davant la querella, em costa fer com si no existís. Em costa desconnectar de l’Estat espanyol i mirar cap a un altre lloc. Em costa pensar que és veritat que “ens mantindrem fidels per sempre mes al servei d’aquest poble”. Dubto que sigui tan fàcil defensar les trinxeres si escapcen els capitans, simplement reposant-los per uns altres. Pensava això i, ves per on, en l’encantadora Teresa Roses que ens ha deixat amb el somrís a la boca i una pau immensa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada