dimecres, 24 de juny de 2015

MATAR EL PRESIDENT

No ha sobtat ningú el divorci entre CDC i UDC. No cal que lamentem res. El dia que Catalunya sigui independent és probable que els idearis dels uns i dels altres es trobin necessàriament. Com és probable que C’s i PP desapareguin. Tanmateix el que volia dir és que ara mateix el discurs preponderant, tant des de la dreta i l’extrema dreta com des de l’esquerra i l’esquerra radical, és que la política catalana s’ha de fer sense CiU. Que la independència s’ha de construir sense Mas. Tal qual he sentit: se l’ha de triturar No n’hi ha hagut prou d’insultar-lo de la manera més barroera i mesquina, que, ara, se l’ha de fer desaparèixer com sigui. Jo no sé d’on ve aquesta mania que corseca tant el tàndem Herrera-Camats i Sánchez Camacho, que comparteixen la mateixa Forcades, Arcadi Oliveres i la senyora Colau o Pablo Iglesias. Possiblement mai en la història de Catalunya s’havia estat tan cínic i demagògic a l’hora de combatre un president de la Generalitat. Ja veurem el que duren els personalismes de Colau, Forcades, Rivera, Iglesias. Ja hem vist què passa amb ICV i amb UCD quan es practica el joc de la puta i la Ramoneta. El sofisma que afirma que l’eix independentista distrau l’eix social és d’un infantilisme deplorable. O, ben mirat, d’una mala llet brutal.

Com si aquests demagogs de fireta i botxins amateurs no sabessin de sobres que ni la Generalitat ni el Parlament no tenen cap competència per combatre la pobresa energètica, els desnonaments, la precarietat laboral, per fer efectiva la llei de la dependència, per regular els horaris comercials, per controlar i gestionar la major part de l’aigua que es beu a Catalunya, la xarxa ferroviària o els ports i aeroports. Per assegurar la immersió lingüística. Ni per arbitrar, de fet, cap mena d’impost contra l’avarícia dels més poderosos, contra la insuficiència financera i per compensar –diguem-ho eufemísticament– la sagnia de la solidaritat amb Espanya. Com si no sabessin quin és realment no el contrincant, sinó l’enemic. ¿On són aquests patriotes de l’equitat, de la justícia social, de l’honradesa, antiretallades, quan la consellera Rigau s’escarrassa en la defensa del model d’escola catalana o el conseller Pelegrí per una PAC més justa o quan el conseller Mascarell ho fa contra l’IVA cultural o per completar el mapa de lectura pública buscant diners sota les pedres?

dimecres, 17 de juny de 2015

CATÀFORES I PROSOPOPEIES

Als alumnes de selectivitat els van preguntar què era una catàfora. Els mitjans de comunicació es van esverar d’allò més en saber-ho. El més fumut, però, és que la gran majoria dels periodistes no ho van saber explicar. Si em permeten, és tan senzill com això. Catàfora vol dir anticipació. Un procediment catafòric sol ser l’endevinalla. Posem un exemple: en la frase “aquesta ha estat sempre la meua divisa: ensenyar el que saps al qui no sap”, tenim que el pronom aquesta anticipa el que segueix i s’explica pel que segueix: la meua divisa. Mentre que l’anàfora és al revés. És una marca de repetició d’allò que s’ha dit anteriorment, ja sigui utilitzant els mateixos mots, ja sigui els mateixos conceptes o ampliant-los a través de la metàfora: “El teu somriure, el rictus feliç dels teus llavis, em fa content”. I posats a fer pedagogia, la prosopopeia (o personificació) és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers inanimats, animals o plantes: “Com riu el vent!” “Les estrelles ens miraven com si ens espiessin”. I dic la prosopopeia, perquè és un recurs retòric que els nens i les nenes de les escoles ordinàries, les de tot arreu, les aprenen a identificar de molt petits, perquè els seus contes n’estan farcits. Tot el seu món és una prosopopeia.

Es diu, una cosa és que l’alumnat de batxillerat sàpiga construir frases fent un bon ús de les anàfores i les catàfores i una altra que sàpiga que el recurs lingüístic es digui així o aixà. Doncs, perdonin, un alumne de batxillerat ha de saber que els recursos més habituals de la llengua que fa servir tenen un nom. I, sí, cal que s’aprengui el nom de catàfora i oxímoron o metonímia. No n’hi ha prou que sàpiga mesclar correctament unes substàncies químiques per produir-ne una altra de derivada i més complexa. Ha de saber el nom de les substàncies, com se simbolitzen, quina és la seua composició atòmica, la seua fórmula i la taula periòdica, si convé. Un alumne batxiller ha de saber, què és un riu i com funciona el seu ecosistema, però també hauria de saber el nom dels principals rius del món i per on flueixen. Sí, fins i tot sabent perfectament que els té tots a l’abast amb un clic de no res del mòbil. Ho sento, senyors i senyores postmoderns, hi ha coses que si no s’aprenen o es llegeixen algun dia a l’escola, després no hi haurà mai temps per fer-ho.

dimecres, 10 de juny de 2015

REPRESENTATIVITAT

Quan la llista més votada reivindica la governança municipal perquè és incapaç d’establir aliances i pactes per obtenir la majoria absoluta i es veu desbordada pels acords d’altres forces que poden sumar-la i governar l’ajuntament, convé recordar que els electors no elegim alcalde, sinó regidors i són aquests els qui el trien. I, encara, que poden triar no necessàriament el primer de la llista dels partits o agrupacions d’electors elegits. Això es tan important com per entendre que, malgrat que la figura de l’alcalde té un fort component presidencialista, no deixa de ser un primum inter pares. I ho és també, com perquè en els ajuntaments on la pluralitat representativa, per exeple en el cas de la Paeria de Lleida, ha esdevingut la norma, el ple municipal s’abstingui de delegar cap competència a l’arbitri unipersonal del qui acabi presidint la corporació. Com que a la Paeria no sembla que sigui possible formar una majoria absoluta per governar la ciutat, tampoc sembla molt legítim, encara que la legalitat ho empari, que la llista més votada amb 12.366 electors, s’erigeixi en el representat no ja dels 94.285 amb dret a vot, sinó dels 43.699 que varen votar en blanc, que ho feren nul·lament o que no varen anar a les urnes.

Ja sabem que les regles del joc de la democràcia representativa són, de moment, les que són, però fa una mica d’angúnia sentir tothora parlar de representativitat i legitimitat, quan les dades objectives són malauradament les que són. Fins i tot en el cas que a la Paeria de Lleida s’ hagués produït una majoria absoluta, amb un 45,49% d’abstencions, és molt pretensiós i irreal, ser proclamat paer en cap de la casa de la ciutadania, que vol dir de tothom. Si és preocupant que el qui ha tret més vots encara no arribi a 12.500, com és que no ens hem encaparrat encara a exposar una anàlisi del fet o no s’ha fixat a l’agenda dels partits una bateria d’accions estratègiques per reconvertir la situació. A ICV li van faltar 0,27 dècimes per obtenir representació, i a la CUP 87 vots per treure un altre regidor. Els qui en sabeu feu-nos, si us plau, una simulació de com quedaria la Paeria en el cas que votés el 95% dels lleidatans i el vot es repartís tal com s’ha fet en aquestes darreres eleccions. Seria gratificant, algun dia, saber quin és el llindar dels resultats que més s’acosten a l’autèntica representativitat.

dimecres, 3 de juny de 2015

QUI SÓN C’s?

Qui són aquesta gent que s’organitzen a Barcelona amb l’únic objectiu de batallar contra la immersió lingüística, i acaben essent els líders espanyols de l’unionisme, de l’anticorrupció, del liberalisme diguem-ne social i de l’austeritat institucional? Qui hi ha al darrere d’aquesta perfecció bioidentitària d’espanyol-català? No és curiós que l’anomenat imperialisme nacionalista català s’hagi trastocat en imperialisme nacionalista espanyol made in Catalonia? Quins poders fàctics els promouen? Qui s’ha inventat el Sr. Rivera? I el mateix ens podríem preguntar de la sereníssima Societat Civil Catalana. Qui crea aquests constructes tan immaculats, tan purs, tan espirituals? No els sona a un prefabricat modelat en algun laboratori d’Esade, d’Iese o de Princeton? No podria ser que tot fos un muntatge de l’entorn de les empreses de l’Ibex-35, que dóna per esgotat el cicle del PP i, es veu obligat a homologar a l’europea la dreta liberal? I que com a conseqüència ha de passar per elaborar un producte net, diàfan, sense passat contaminat? Qui ha pagat la campanya de C’s a tot Espanya? Qui són, d’on són, què volen per a Lleida els quatre regidors electes a la Paeria? Té fonament, doncs, la hipòtesi que el partit de Rivera és el recanvi del PP, triturat per la corrupció, envellit sociològicament, representant genuí del castellano viejo i desgastat ideològicament?

Com sigui C’s ens sona, massa pur, massa perfecte, massa centrat en el centre del centre. Massa bones persones. Massa excelsos, per a ser creïbles. Potser, ara als municipis, quan hagin de començar a pactar amb algú (segons les seues línies roges només podria ser amb partits indefectiblement constitucionalistes i que hagin rentat amb calç viva la seua militància i electes), tindrem l’ocasió de veure en què consisteix la seua pulcritud o la seua continència. Ja en tenim ganes, és clar, de veure-ho també amb els de Podemos, sobre els quals se’ns acudeix que podríem formular preguntes similars, i més incisives encara. Ja ens agradarà veure els regidors de C’s a la Paeria què demanen en la conformació del cartipàs municipal, en certa manera la primera fotografia del carnet d’identitat de cadascú. I a la Diputació i al Consell Comarcal, institucions que em fa l’efecte –amb més acritud els consells comarcals– que en el seu ideari primigeni detestaven per ser una despesa supèrflua.