dimecres, 26 d’agost de 2015

L’OCCIDENT DE CATALUNYA

Mirant les sigles que representen l’absolutíssima majoria dels alcaldes dels ajuntaments de la demarcació de Lleida està clar que qui conduirà Catalunya cap a la independència serà l’Occident. Ens hi ajudarà la Catalunya Central, el Pirineu i les comarques gironines, però l’estendard l’haurem de portar nosaltres. Sempre, en els pitjors anys de la història, hem estat els primers a rebre i també els primers que hem aguantat l’embat i ens hem posat dempeus. Malgrat la tenalla de multitud d’exèrcits que ens han subjugat tothora. En aquests moments tan decisius, però, només ens falta la massa crítica suficient per alçar-nos amb la victòria. Com la majoria de catalans, els darrers deu anys, no hem posat fills al món per la crisi i per la incertesa dels futurs. Però no ho és menys que la gent de Ponent que està per la feina val per tres dels de la marina. Qui està acostumat a rebre secularment, que ho porta a l’ADN, acaba tornant-se de ferro, adust, bregós, asprot, però alhora irònic, trempat, bromista i, sobretot, franc i honest. No estem per brocs, a Ponent. No som gent de massa moral ni de massa normes. Però entenem les consignes clares: Via fora! Els desperts i sobretot els adormits!

El periodista balaguerí Francesc Canosa té més raó que un sant: com a mínim hi ha dues Catalunyes que ara per ara són irreconciliables: el Baix Llobregat i la resta. Malgrat que ERC hagi penetrat en la terra roja i la benedictina Forcades en tingui una estratègia de reconversió per la via de la teologia de l’alliberament, la majoria de metropolitans encara esperen que la màgia del federalisme els tragui les castanyes del foc. Nogensmenys, el savi balaguerí també sap que hi ha pertot, a Ponent i a Orient, de sud a nord, la Catalunya dels qui només són espanyols, la dels que són tan espanyols com catalans, la dels que només volen ser catalans i europeus, i encara els qui es proclamen apàtrides, ciutadans del món mundial. Cadascun té òbviament els votants que té i de Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases. Però, la voluntat dels qui aguanten impassibles, encara que emprenyats, 40º a l’ombra a l’estiu i -10ª a l’hivern, no la doblega ningú. La Catalunya nova no està cansada de rebre o de l’esforç de sobreposar-se, sinó que, des de Companys, no la deixin comandar les hosts. Que només serveixi de tropa i s’hagi de mamar totes les guàrdies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada