dimecres, 27 de juliol de 2016

EL TEMPS

Una de les pretensions humanes més batallada i agosaradament perseguida ha estat i és la del control del temps. Òbviament, el temps meteorològic, però també el temps històric i, com no, el temps personal o íntim. La lluita contra les pedregades, les calamarsades que malmetran la collita és una obsessió raonabilíssima. Encara recordo el temps en què es disparava contra els núvols per evitar els patacs mortals d’aigua i pedra, primaverals i estiuencs. La previsió meteorològica, amb satèl·lits rondant el planeta terra, ha progressat molt, de tal manera que hi ha estacions que et diuen el temps que farà l’any vinent. El que no ha fet encara aquesta ciència és desviar el curs dels vents, evitar la formació dels núvols o desllorigar tornados, tsunamis o tramuntanades Suposo que això voldria dir tant com desmanegar el planeta i enviar-ho tot a pastar fang. Ara, sí que es podria evitar la virulència creixent dels fenòmens naturals del comportament d’aquesta mena de temps, si ens comprometéssim una mica més en l’evitació dels fenòmens que ens duen irremissiblement al canvi climàtic. Però ja sé que això és demanar massa i ens hi posarem seriosament quan ja no hi siguem a temps.

Perquè, tant si ets pagès com si ets una altra cosa, el temps que més ens importa a partir que tenim ús de raó, és el temps personal. La mesura del nostre temps és la mesura de les nostres passions. I si hi ha una època en què sembla que els pots controlar, la veritat és que sempre acaba essent una mena d’intrús que ens fa fer el que vol. És clar que se’ns manifesta objectivament en el deteriorament dels òrgans vitals, és clar que ens determina les edats mentals, psicològiques, però el més desentranyable és que el temps personal, el temps íntim és una pura sensació ja sigui de guanys ja sigui de pèrdues. Quan se’ns diu que ja arribarà el teu temps, rarament tens consciència que ja ha arribat. Senzillament, perquè si les coses et van bé, hi ha causes que ho han propiciat. I si et van malament, és perquè també n’hi ha. No sé si hi ha un temps per a cada cosa o si és possible fer moltes coses al mateix temps, la realitat és que sempre ens ha faltat temps per a allò que hem desitjat ardentment i mai no hem pogut aconseguir. O ens ha durat poc el temps o se’ns ha allargassat avorridament. La mesura del nostre temps potser es podria resumir en un m’agrada o no m’agrada.

Rellotge tou, Dalí (1954)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada