dimecres, 26 d’abril de 2017

L’ENDEMÀ DE SANT JORDI

Enguany gairebé hem dedicat dos dies a festejar exclusivament el llibre (i tota la seua indústria i serveis), i l’amor (i també la seua indústria i serveis). I a celebrar així mateix que la primavera invita a estrenar sabates, vestits i pentinats, a entaular-se en restaurants de menjars tradicionals i de proximitat, a inaugurar tota mena d’aplecs carregats de rituals d’iniciació, i tot plegat amanit per una atmosfera esplendorosa, exultant, abellidora, plena d’una civilitat tan extravertida i assertiva que ha semblat que havia de durar eternament. Els llibres més venuts han estat els que ja sabíem que ho serien, i una vegada més els poetes, tan necessaris per als epitalamis, per fer companyia a la mort i per suportar soledats i desenganys amorosos, han estat els teloners de les grans estrelles. En fer balanç econòmic, llibreters i floristeries, han vist com la gent enguany s’ha tret una mica més de son de les orelles i potser s’ha donat el cas d’una millor predisposició a l’afecte i a l’enamorament. Alhora, els nostres editors i editores ha comprovat com la nòmina de grafòmans no para de créixer i d’imaginar tots els mons possibles. I les festes literàries vestides musicalment i pictòricament han engalanat carrers, castells, pavellons esportius i cafès cantants.

Tot i així, hi ha alguna cosa que no rutlla que es refereix als índexs de lectura de la nostra conciutadania. Malgrat els saníssims entusiasmes i la bella polifonia del cap de setmana passat, després de no sé quants anys de batallar en tots els fronts per fer del llibre un company de vida, hi ha encara un 40% de persones que no n’han obert mai cap. Que tant els fa un llibre com una pedra en el bec d’un canari. I el més desgraciat encara és que de la gent que llegeix no hem passat del 26% que ho fa habitualment en català. Amb l’empenta de tots els militants per la causa estic convençut que arribarem al 68% d’índex lector de la mitjana europea. El que no tinc clar és que la massa lectora, el conjunt de lectors i lectores catalans, europeus i mundials, haguem après dels llibres alguna cosa de profit. El lema tan ben trobat, “llegir, una cita amb la vida”, voldríem que fos veritat si més no per viure una vida que fos almenys humana. Em preocupa, vull dir, que no creixi el percentatge de persones llegides que no fan cap cas del que prediquen els bons llibres.

dimecres, 19 d’abril de 2017

CREUS

Sí que tenen valor les Creus de Sant Jordi. Precisament per això són polèmiques. Per això mateix dolen tant quan es concedeixen a persones que a parer de molta gent no se les mereixen. O encara més fan mal, quan no les han rebudes persones d’una excels anonimat, però d’una grandesa humana enorme. Personalment em fa molt content que la concedeixen a persones que admiro, com el poeta Jordi Pàmias o l’editor Lluís Pagès o enguany a la poeta Rosa Fabregat. I a alguns altres que ara no cal que esmenti però que ja ho saben que els tinc, els tenim multitud, un gran respecte. Però –qui no té un all té una ceba a la vida- possiblement la manera de seleccionar les propostes dels candidats i les candidates no acaba de satisfer suficientment els esperits més selectes. Mai no hi haurà unanimitat en temes de reconèixer virtuts públiques ni molt menys vides privades. No crec que fos practicable un plebiscit per decidir qui se la mereix i qui no dels qui es poguessin postular o fossin proposats en cada districte creat ad hoc entre les diverses dedicacions professionals i servant els equilibris de gènere paritaris. Com sigui, pensar a millorar la selecció de les candidatures podria ser un objectiu per a la propera edició.

Ara bé, també seria interessant que amb més freqüència aquestes distincions fossin concedides a persones que des del més pur amateurisme han contribuït a la felicitat dels seu veïnatge. Que amb la seua labor han destacat precisament per això mateix: per ser persones exemplars segons l’ideal a què aspira i ha aspirat la Humanitat. Home, em direu, així hauríem de concedir cada any milers de Creus, i el seu sentit i valor es reduiria a una simple bagatel·la, com el diploma de consolació d’un concurs qualsevol. Doncs, tant de bo! Tant de bo, fossin milers de persones mereixedores, a qui poguéssim atorgar la màxima distinció de Catalunya per aquests mèrits fonamentals d’humanitat i de ciutadania. Em temo que això sí que seria difícil de dilucidar. Que no fos ni un poeta, ni un dissenyador, ni una política, ni una atleta ni un cirurgià o un mediador internacional d’èxit. Sinó simplement una persona que és i ha estat capaç de tenir amics, de fer-se estimar, de ser generosa en tot i per a tot, i de comprometre’s en causes elementals que no tenen titulars mediàtics de cap mena, perquè simplement creu que fa el que cal que faci tothom.

dimecres, 12 d’abril de 2017

UN ALTRE PARTIT

Acaba de néixer un altre partit a Catalunya que s’anomena, de moment, Lliures. De centre, no rupturista amb Espanya, o sigui no independentista, de seny, liberal progressista, que pretén recollir aquella base electoral tradicional que se sentia tan còmoda amb l’expresident Pujol: una determina burgesia, una menestralia convertida en petita i mitjana empresa, els comerciants autòctons, la majoria de gent que se sent com a casa moltes de les associacions que cultiven la cultura popular, els que tenen respecte per les tradicions i costums, per la base cristiana de la nostra cultura europea. En fi, antics quadres de CiU que estan diuen per “la negociació, per l’acord i per crear ocupació” i, diria, per restablir valors sòlids en què aferrar-se sobretot quan el líquid, la incertesa, el tot-s’hi-val i l’escepticisme s’han apoderat del nostre horitzó. Ja m’imagino que els pot semblar, estimada audiència, que un servidor faci com que els redacta els estatuts. Doncs no. Només vull dir que és normal que naixi aquest partit. Sobretot, perquè la deriva independentista del PDCat i la seua difícil identificació ideològica enmig d’ERC i de la CUP, ha anat deixant molta gent òrfena. Gent que n’hem dit sempre d’ordre, però oberta de mires. Sense gaire matisos, perquè si no, ja ens compliquem massa. L’èxit del pujolisme, tan se val el context, era precisament aquest: grans principis, poques definicions analítiques i pocs detalls. De manera que tothom s’hi sentia més o menys còmode.

Algú podria rebatre’m que la societat ha canviat molt. Però jo els diria que el pensament i el comports basics de la nostra societat es manté pràcticament inalterat, malgrat les migracions, les noves formes de vida, l’impacte de la tecnologia, la fractura econòmica social, la minva d’efectius de classe mitjana o que abundin més els casoris civils que religiosos. Vull dir que malgrat l’IVA cultural pels núvols d’aquests darrers anys, per exemple, la gent que habitualment la consumeix, l’ha continuada consumint. I qui diu això, ha omplert les pistes d’esquí, les universitats, els bars i restaurants, etc. El problema, tot en té de problemes, és el panorama polític multipartidista de Catalunya. Els sondejos auguren un Parlament fragmentat de tal manera que ja ens agradarà veure qui caram podrà governar-lo. Només serà possible pactant. I pactant quins partits?

dimecres, 5 d’abril de 2017

L’ENQUESTA

El darrer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ha vingut a dir, evidentment entre altres coses favorables al procés, que el sobiranismem si hi hagués eleccions, estaria a un pas de perdre la majoria absoluta, i que el suport a la independència és més minoritari que mai. Els unionistes més optimistes auguren que en el proper sondeig, posem que a les portes de les vacances d’estiu, les dades encara seran més desfavorables per als independentistes perquè faran tanta por que els indecisos se’ls faran seus. Vist això, ara que cada dia sembla més clar, segons les enquestes, que el no a la independència s’imposarà en el referèndum, gosaria a dir que s’acabarà arbitrant una fórmula perquè es pugui votar. Com se sol dir amb tota lògica, si juguem és per guanyar. La realitat és que des que vam començar aquesta aventura, aquesta odissea, diguem-ho així, pensàvem que, fent-ho bé, aportant-hi raons convincents de tota mena i exhibint els greuges històrics amb l’Estat, l’eixamplament de la massa independentista seria inapel·lable. Comptàvem sí amb totes les argúcies del govern i de l’aparat de l’Estat per fer-la descarrilar, però no amb les pedrotes pel camí (o per la mar) del suposat tres per cent ni amb els histèrics que ho voldrien fer esclatar tot, ja. Ni, diguem-ho tot, amb el límit de les forces dels que tiren del carro.

S’ha raonat que si Rajoy, l’altre dia, hagués promès que s’invertirien a Catalunya, no 5.000 milions en una eternitat, sinó 15.000 el mes vinent, el temps de fer el tràmit administratiu, el resultat de l’enquesta del CEO del mes en què haguessin arribat els euros, hauria reflectit el fiasco absolut dels proindependentistes. Certament, sembla estrany que l’Estat, encara que s’enfadessin totes les altres autonomies, no hagi utilitzat l’argument empíric de la pela és la pela (no la misèria del peix al cove) per desactivar el secessionisme. No és primordial la unitat d’Espanya? Ja ho sé que per a l’Estat la qüestió catalana és una qüestió d’orgull, d’honor i d’allonses, però el que és cert és que la massa independentista es va eixamplar quan es van fer els números i, entre altres, hom es va adonar que ho teníem tot hipotecat pel càstig sistemàtic de la Moncloa. Ara, però, també sabem que els que som no passem de la meitat i que els que no saben ni contesten, un trenta per cent?, no diuen ni diran mai res.