dimecres, 26 de setembre de 2018

QUOUSQUE TANDEM

Espanya encara no és un estat fallit, malgrat Rivera, Casado i els ultres de Falange i similars. Per sort, la major part de les noves generacions, malgrat la reproductora que continua generant i adoctrinant riveres i casados, malgrat el 5% de membres de la judicatura que consideren colpistes Puigdemont, Jonqueres i la resta d’ empresonats i exiliats catalans i els titllen de fills de p*, la majoria del jovent que s’haurà de fer càrrec de governar-nos no són cecs ni sords, i han tingut l’oportunitat d’estudiar, d’adquirir sentit crític i de rodar món i comparar democràcies i subtileses polítiques i pràctiques democràtiques. Sí, són capaços de distingir el cop d’Estat de Franco i la proclama simbòlica d’independència de Catalunya de fa un any. I entenen que en democràcia, la política i els poders de l’Estat no poden actuar per venjança. Comprenen que el pacte social passa per respectar les idees antagòniques, però per sobre de tot complir amb el deure primordial de preservació de la llibertat de pensament i d’expressió individuals i col·lectives. Per això mateix que sabem que la gran majoria de les noves generacions ja no són hereves del franquisme ni del feixisme, no acabem d’entendre com és que suportin l’estafa generalitzada i permanent de la Univesidad Juan Carlos I o la injustícia i indecència de tenir entre reixes persones per les seues idees o, encara, artistes que fan paròdia o critiquen obertament la llosa franquista que sustenta, amb centenars de metres cúbics, l’Espanya dels qui menteixen descaradament. Fins a quan han d’aguantar aquestes noves generacions?

Una bona part de la ciutadania de Catalunya, fa més d’un segle que té plantejats amb Espanya quantitat de memorials de greuges. Són moltes les generacions de catalans que amb el seu descontentament amb Espanya han propiciat que aquesta pell de brau fes algun passet endavant, normalment amb molt de dolor i de sofriment. Ara l’important és tenir el convenciment que moltes de les generacions que ens sobreviuran, encara que hi perdin bous i esquelles, aconseguiran que la democràcia espanyola sigui homologable amb les de més qualitat. Quan el grup musical Obeses canten Ens en sortirem, soc optimista i entenc que els que ens han de succeir saben que quan vam votar l’1 d’octubre de l’any passat, vam guanyar el més important: la fe en futur de la República.

dimecres, 19 de setembre de 2018

PRESSUPOSTOS i 155

Venim d’una crisi econòmica terrible per a les administracions (i de retop per als administrats i la ciutadania en general). El 155 ha estat una llosa afegida que ha paralitzat forçosament les polítiques públiques (És vergonyós com se n’alegraren alguns líders catalans de la seua aplicació, i amb quina perversa alegria van fer petar les dents tot i saber que perjudicava tots els catalans i les catalanes entre altres els seus propis votants!). Molt abans del 155, el govern d’Espanya ja havia activitat el control de les finances, factura a factura, que no era sinó una intervenció amb tota regla de la Generalitat talment unes manilles a tots els preceptes estatutaris. Els pressupostos prorrogats amb què estem sobrevivint són tècnicament un fre a qualsevol nova necessitat per afrontar els reptes que en qualsevol societat viva i dinàmica es plantegen diàriament. El límit de dèficit i la impossibilitat de crèdit són els dogals que forcen l’ofec quasi definitiu. I tot i així la Generalitat no ha tancat les portes ni els seus treballadors ni els alts càrrecs han defallit en cap moment d’aquest període llarg i pesat de vuit anys, ni han dimitit de res ni han mostrat cap signe de defallença. Hi ha ajudat les diputacions i la majoria de municipis, i també les butxaques i el temps de mols mecenes i voluntaris.

Un dia d’aquests es publicarà un informe sobre les conseqüències nefastes que ha tingut l’aplicació del 155. Conseqüències en tots els àmbits de la gestió pública i de la capacitat legislativa parlamentària. I és clar que ha afectat (perquè encara se’n reparen les destrosses) les àrees més sensibles de la societat. Realment, s’ha de ser molt cínic per acusar l’independentisme de perjudicar els catalans i les catalanes com dient ja que us heu portat malament, ara per culpa vostra tothom castigat. Ja feia mesos que la Generalitat estava econòmicament intervinguda abans del 155. Ja feia mesos que gairebé totes les incitatives parlamentàries estaven recorregudes al TC. Bé, doncs, com que Casado i Rivera han de demostrar qui puneix i humilia millor l’independentisme i tots els dimonis separatistes, urgeixen Sánchez a tornar a experimentar l’orgasme de la venjança amb l’aplicació renovada d’una versió més contundent del 155. Sobretot la que intervingui d’una punyetera vegada la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals.

dimecres, 12 de setembre de 2018

QUANTS CATALANS?

Quantes catalanes i catalans estan a favor o no de la independència de Catalunya, és una qüestió que, de manera oficial, rigorosíssima, homologable internacionalment, sense intoxicacions ni amenaces, encara no hem pogut dilucidar. Les dades que manegem, els percentatges que s’exhibeixen per dir que almenys la meitat de la ciutadania de Catalunya no és sobiranista no tenen cap valor objectiu, perquè no surten de cap recompte oficial, malgrat els intents civils (amb garrotades i sang incloses) d’aproximar-nos-hi. Plantejar aquesta qüestió, tan elemental, tan simple, tan fàcil d’instrumentalitzar, ha posat al descobert la grandíssima incapacitat de la majoria de la classe política espanyola, de la seua intel·lectualitat i de les organitzacions socials, culturals, econòmiques i religioses, per donar-hi una resposta positiva. Quasi quaranta anys de democràcia no han de servit de res per superar els prejudicis, els essencialismes mentals, els murs cognitius, els mites fundacionals o les pors atàviques a una potencial nova disgregació de la pàtria espanyola, dels límits geogràfics de l’Estat o a la revolta d’una determinada part dels seus súbdits. A l’Estat, el governi qui el governi, li fa por saber empíricament qui vol la independència de Catalunya. No hi haurà mai, en l’horitzó dels propers cent anys, cap Constitució espanyola que reculli el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya.

N’hi ha que compten els independentistes a raó de la gent que es manifesta l’11 de setembre. Sumen i resten i trauen la conclusió que el secessionisme va de baixa, que està cansat i frustrat i que la resistència li surt cara. Els altaveus unionistes fins i tot han arribat a dir que s’han com obligat les comunitats xinesa, paquistanesa i llatinoamericana perquè fessin nombre. L’unionisme militant especula sempre que el temps, acompanyat d’alguna sentència exemplar, d’algun cop de porra i d’algun exili forçat, juga a favor seu. Que en algun moment les diferències tribals entre els partits i moviments nacionalistes-independentistes esdevindran esquerdes irremeiables i el sufflé s’haurà desfet del tot, si més no fins a la propera flamarada generacional. Doncs, tot això és pura fantasia perversa com ho és la llei d’Hondt electoral. Si hi ha dues o tres o cinquanta Catalunyes, només es pot saber amb un referèndum d’autodeterminació.

dimecres, 5 de setembre de 2018

VIOLÈNCIA

És previsible que la violència de l’unionisme de la dreta i l’extrema dreta augmenti a mesura que ens endinsem en el moll de l’os de les icòniques Diada Nacional i 1 d’Octubre. Però aquesta violència, uniformada i armada, com que esperem que no sigui contestada pel secessionisme, malgrat que serà proclamat a tot arreu per VOX, C’S i PP que la culpa de tot és i serà dels independentistes, serà l’excusa perfecta no pas per aplicar un nou 155 més contundent i agressiu, sinó, com proposa el guru del periodisme orgànic del cavernicolisme mediàtic, el català senyor Marhuenda, aplicar una solució final: il·legalitzar els partits independentistes o suspendre l’autonomia. És a dir, liquidar els drets polítics d’una part de la ciutadania perquè tenen unes idees diferents de les seves. Algú, Albiol?, ja havia dit feia mesos que la “broma” de l’independentisme s’havia acabat. I com que ara no és legal bombardejar Barcelona ni ho són els judicis sumaríssims, i els empresonaments preventius dels capitostos no atemoreixen els “radicals” que es volen carregar la unitat pàtria, cal acabar amb la qüestió per la via ràpida (de moment, no cruenta).

En realitat, no són els llaços grocs els que produeixen la urticària insuportable dels unionistes units transversalment per furiosos ciutadans i ciutadanes, (ep, gent d’ordre i “mando”, cívicament exemplars!) de dretes, d’extrema dreta, falangistes, franquistes de tota la vida i pels mercenaris ocasionals; no, no són els llaços grocs el que els produeix una ràbia indescriptible, sinó el fet tan simple com que hi ha pensaments, idees, sentiments, voluntats i ideals més enllà dels seus. No és que no suportin no pas exactament els independentistes, sinó el mateix concepte. Si fossin sincers, tota aquesta colla d’espanyolíssims l’única reforma de la Constitució que defensarien seria l’eliminació de les autonomies. La millor manera de cridar a la concòrdia i a la convivència, a la llibertat i a la democràcia és retirar llaços grocs de la via pública, perquè resulta que el senyor Rivera, els seus afins o els de l’extrem absolut, tenen l’exclusiva del concepte d’odi, de violència, de democràcia, de tot. I quan es ve a dir, si fa no fa, que si l’Estat no protegeix els ciutadans dels deliris independentistes, cal l’autodefensa, ja no s’està invocant la fractura sinó un “a por ellos” sense pal·liatius.