dimecres, 19 de desembre de 2018

SOM COM SOM

Els més saberuts saben que la repressió de l’independentisme, fins i tot, a sang i fetge, no aconseguirà mai d’eliminar-lo ni extirpar-lo de la societat catalana. Ho saben perquè en tenen proves històriques incontestables. I han d’assumir que no els tocarà altre remei que suportar no solament una possible mala consciència per haver obrat amb violència contra uns espanyols renegats, però “espanyols al capdavall”, sinó també per haver de sofrir un sentiment d’impotència per no haver sabut acabar amb el “problema”. Ni el 155 ni milers de policies, ni milers d’empresonaments i d’amenaçats, ni tot el terror que es pogués desfermar a instàncies dels poders de l’Estat fruit d’un atac de nervis o de deliri paranoide. Mentre el món sigui món, sempre hi haurà independentistes catalans. Igual que sempre hi haurà filonazis i filofeixistes. I això per què? Doncs perquè els agents educadors i socialitzadors ho inculquen des de la infantesa. I el més determinant, com sap tothom, rau en el tipus de vincle d’afecte que es crea amb els progenitors, ja que aquest forneix les claus per entendre el nostre comportament i com ens relacionem. L’escola hi fa tant o més. Igual que la televisió, el cinema, els videojocs, els tebeos, els amics i els enemics.

Però tots aquests agents educadors i els que ens puguem imaginar, sempre se les han d’heure amb els imponderables, amb l’imprevisible o les mutacions espontànies. Immaterials que deslloriguen seguretats ètiques, trasbalsen lògiques de pensament, alteren consciències i desestructuren personalitats. I inexplicables que fan que allò que per a uns és el bé, per a uns altres allò mateix és el mal. Això sol desconcertar, excepte que hom cregui que el que mana en l’adultesa són precisament les circumstàncies que acompanyen el jo. Perquè, a mi, el que m’amoïna és poder trobar respostes al fet que algú pugui esdevenir, en un moment donat, un assassí en sèrie. Que algú altre pugui pensar que és possible exterminar l’independentisme de Catalunya. O que hi hagi gent que, com la cosa més natural del món, gosi demanar la santificació de Franco Diuen els neurofisiòlegs que tenim una ment que pensa i una que sent. Van aparellades en els nostres judicis, les nostres reaccions i actuacions? Es descompensen sovint? Puc estimar les persones humanes catalanes però no les persones humanes espanyoles?

dimecres, 12 de desembre de 2018

LA RESPONSABILITAT

La dreta i l’extrema dreta s’han fet amb la representació popular al parlament andalús. El PSOE, molt probablement, deixarà de governar Andalusia després de quaranta anys d’hegemonia. La pregunta que més ens ha interessat que es formulés és: per què només va votar un escarransit 58,65% del cens electoral? Si és veritat que la major part d’aquesta abstenció és gent d’esquerres i, entre aquests, els que es desencanten de la política perquè es cansen de constatar que els problemes de fons mai no s’acaben afrontant, i els que són crítics contra els pactes de govern entre el PSOE andalús amb Ciudadanos, per què permeten indirectament que s’instal·li a les institucions el discurs més retrògrad? La dreta i l’extrema dreta ha guanyat perquè l’esquerra ja fa anys que no exerceix com a tal. Ja fa temps que ni la socialdemocràcia ni el socialisme postmodern captiven ni treballadors ni classe mitjana. Tal com està passant arreu d’Europa, importants masses de vots que han fet el trànsit cap a l’extrema dreta, ho són de gent amb un baix poder adquisitiu, que busquen solucions radicals als problemes vitals bàsics, solucions que pensen que els ofererirà Vox. Hem de pensar, doncs, que hi ha un nombre considerable de vot a Vox i a Cs que és un vot de protesta contra el PSOE. Un PSOE que a part de no fer polítiques d’esquerra, pregonen que pacta amb els independentistes.

Fa dies que els fantasmes del feixisme, del nazisme, del franquisme, disfressats amb altres robes i coloraines, ronda per Europa. L’Europa tan culta, civilitzada i il·lusa que, a l’empara dels seu sistema de llibertats permeté i està permetent, amb una ingènua i estúpida cortesia, que els qui acabarien ipso facto amb la democràcia vagin ocupant espais institucionals, fa veure que no té por i ens ve a dir que aquesta eufòria reivindicativa d’allò pitjor de la nostra història de sang i fetge, és molt minoritari. Que l’extremisme dretà és fruit de la conjuntura que han propiciat les darreres crisis econòmiques i migratòries. Com deia aquell professor de secundària, ha de fer feredat veure exalumnes teus amb creus gammades, fent la salutació feixista i vociferant esportivament la consigna nazi: Ein Volk, ein Reich, ein Führer (Un poble, un imperi, un líder), i convertint en un passatemps excitant planejar eliminar la diferència, la diversitat i la pluralitat.

dimecres, 5 de desembre de 2018

DUBTES SERIOSOS

¿Per què aquesta insistència del Rei, dels ministres del govern i dels representants de la dreta i de la ultradreta, sigui el tema que sigui de què es parli, a col·locar-hi la falca que Espanya és una democràcia consolidada, d’una qualitat quasi superior a les democràcies de més tradició del món? En tots els discursets que els toca de fer en els fòrums internacionals, interregionals o autonòmics, per què sempre han de remarcar a l’auditori la unidad de España. No serà que quan tens aquesta necessitat tan obsessiva, estàs demostrant que et passa allò que diu la dita, dime de qué presumes y te diré de qué careces? Com assenyalen tots els manuals de psicologia, tot condueix al fet que no es tracta tant de convèncer els altres com de persuadir-se un mateix que el que es diu, i es repeteix, es voldria que fos veritat, precisament perquè no ho acaba de ser del tot. És allò de repetir-te mil vegades una idea, una voluntat, una consideració, perquè acabi essent una autorealitat. Que, feta l’extrapolació, s’assemblaria a allò tan llastimosament famós que va sentenciar Göbbels, un dels cínics més imitat i més sinistre que ha parit Europa: una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.

Els poders de l’Estat necessiten cada dia i cada hora, autoafirmar-se, autoreferenciar-se, autoestimar-se i autoproclamar-se. Com si temessin que en qualsevol moment se’ls hagués de laïcitzar el que sempre ha estat sacralitzat. I patint alhora que no s’acabi descobrint que la democràcia formal, la de les lleis, no és tan perfecta com s’autoafirmen els que, en el fons, saben que no és tota la veritat. Tot té la seua explicació, és clar. Espanya va fer una transició democràtica sui generis. Els qui havien guanyat la guerra van trobar la manera (recordem-ho: després que el dictador morís de vell al llit) de construir una aparença de modernitat democràtica sense que el que estava lligat i ben lligat no ho pogués desfer ningú. L’exemple més fefaent és l’article 155. O el títol X de la reforma constitucional. Passats els anys, però, és llei de vida, ja hi ha més persones que no van viure aquell moment que els que en van ser protagonistes. I és clar a aquestes persones els és molt difícil d’entendre que una representació teatral, un acudit, un renec, una cançó, una opinió puguin ser sentenciats com a delicte d’odi o de terrorisme.