dimecres, 27 de febrer de 2019

LLEI I DEMOCRÀCIA

En un Estat democràtic, primer és la democràcia i després la llei. En un Estat autoritari, primer és la llei de l’autoritari i sempre la seua llei. Com diuen els que en saben: “no és l'estat de dret el que fonamenta la democràcia. És la democràcia que funda l'estat de dret”. Les lleis que emanen d’un parlament democràtic, però, no sempre són favorables a la majoria social. Les lleis electorals condicionen i molt la representativitat popular. Les coalicions postelectorals no cal ni dir-ho. I la mateixa representació popular, és a dir, els diputats, que es configura en majories parlamentàries molts cops traeixen descaradament els votants que els han donat la majoria en deixar de complir allò a què es varen comprometre en campanya. Recordo haver escoltat fa poc el flamant responsable de la conselleria d’economia d’Andalusia dient que era impossible de complir amb la promesa electoral de crear 600.000 llocs de treball. Que allò era una manera de parlar. Certament, no existeix una perfecta conseqüència correlativa entre sistema representatiu i sistema polític majoritari. No tots els votants d’una opció política pensen exactament igual que el partit al qual han votat o als seus candidats. Hi ha molts votants que opten per una opció tan reduccionista com fomentar la catalanofòbia. Igual que hi ha molts votants que voten una opció per anar en contra d’una altra. Sense saber què propugna o proposen tals opcions electorals.

Com que sol passar que el Cap d’Estat, de tant en tant, dona lliçons polítiques i morals a la seua ciutadania, ens preguntem: ¿És democràtic que el Cap d’Estat no l’hagi escollit ningú a través d’un sistema plebiscitari i que la seua autoritat recolzi en una norma formalment democràtica? És democràtic que la persona del Cap d’Estat, el rei, sigui inviolable i que no sigui subjecta a responsabilitat? La llei que sustenta aquests termes de privilegi és realment democràtica, a pesar que fos referendada pel 88,54% del 67,11% dels que varen anar a votar? És democràtic, limitar, coartar i perseguir intencionadament els drets (reconeguts i protegits en l’art. 20.1. de la Constitució) a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció, i a la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica?

dimecres, 20 de febrer de 2019

EL JUDICI

Aquest judici del TS als líders sobiranistes no s’havia d’haver produït mai. Les denúncies, els atestats, les instruccions han estat una orquestració entre fantasiosa i hiperrealista amb la finalitat primordial de castigar l’intent continuat de la majoria de catalans per aconseguir, a través d’un referèndum d’autodeterminació, la independència. La independència no es va consumar. No es va publicar cap resolució al DOGC, no es va formalitzar res més, que ja és molt, que una declaració d’intencions. No es van fer més passos perquè l’amenaça de violència radical era del tot factible. I cap governant o líder d’entitats cíviques, tenia la intenció d’assumir un vessament de sang. L’Estat va traslladar el diàleg i la negociació als tribunals. I el resultat ha estat jutjar unes decisions polítiques com a delictes penals, dels més “execrables”. Però, una cosa és que no s’havia d’haver arribar aquí, i una altra titllar el judici de farsa. No, no. Els acusats quan són interrogats no fan cap mena de teatre. Els acusats es defensen de les acusacions imaginàries carregades de mala llet, però també defensen els drets del poble de Catalunya a autodeterminar-se. I ho fan amb vehemència, convençuts i públicament. I amb la idea que tothom sàpiga quin és el pa que s’hi dona en un Estat molt poc acostumat a arbitrar democràticament la dissidència, la pluralitat nacional, la diferència i la relativització dels principis protohistòrics i mítics amb què es fonamenten els principis de la unitat de la pàtria.

L’objectiu del judici, de fet, no és altre que demostrar quins són els límits reals de l’independentisme. La sentència, sigui més dura o més benèvola, farà d’avís per als navegants invictes, que no n’han tingut prou amb el 155. Sabran que qualsevol intenció, determinació o voluntat d’anar més enllà de les paraules o els gestos simbòlics, en lloc de 15 o de 25 anys, pot ser que sigui tota una vida a la presó. En realitat, doncs, la sentència del judici vindrà a ser aquesta: no us en sortireu. I si Espanya és governada pel tripartit unionista, que no dubti cap independentista que la feina repressora ja no la faran els tribunals, sinó les resolucions administratives que emanaran directament del Consell de Ministres. Vox ho té claríssim: a què s’espera per detenir l’actual govern de la Generalitat, els diputats de la CUP, Junts pel Sí i ERC?

dilluns, 18 de febrer de 2019

'AIGUA, ÀNIMA' nou llibre de poemes A LA VENDA




Autor: Borrell Figuera, Josep
ISBN: 978-84-9975-823-7
128 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 189
Data de publicació: Febrer 2017*


L'aigua és la nervadura del llibre, la deu que irriga tots els poemes. El poeta ha optat per transmutar-se en aigua, que com l'ànima, no té forma i es perfila pel continent. Podríem demanar-li al poeta si a la mitja vida som –o ens agrada creure que som– roca? Fos quina fos la resposta, ara el poeta es reconeix aigua. Però quines formes pren aquest element? L'aigua i l'ànima són riu amb capçalera, curs i desembocadura. Són gel i pluja. Són segla amb llit verdós. Són font, deu, toll. Fins i tot mar oberta. Aiguamolls amb canyissars. El poeta ens presenta la vida com una amalgama de medis, continents i limitadors, mitjans i instruments: el safareig i la molsa, el paraigua i les botes d'aigua, el xipolleig del bany ferest a la bassa. La humitat i l'amarament. La frescor. I molt especialment, com una declaració de principis, com un himne.

Veure'n una prèvia (pdf)

Disponible a pagerseditors.cat

dimecres, 13 de febrer de 2019

LES IDEES

Sempre s’ha dit que a l’espanyolisme tradicionalment l’ha preocupat més l’independentisme català que el terrorisme d’ETA. Quan no hi ha l’argument de les armes de foc, sinó el de les idees, el dels sentiments, el de la tossuderia secular en el manteniment de la mateixa idea de llibertat, hom sap que no hi ha cap exèrcit del món que pugui derrotar-los. Van assassinar Companys, i l’independentisme català continua ben viu. Han cregut que escapçaven els lideratges, amb la presó i l’exili, i probablement d’aquí uns mesos amb una sentència exemplar, i el moviment secessionista català s’ha afermat com mai i més que ho farà. Es va acabar amb ETA, però l’independentisme basc continua germinant en cada nova generació. La història dels herois i les heroïnes morts per llurs idees és molt extensa, però sempre hi ha energúmens ignorants que ho intentaran tot per extirpar-ne l’origen i la llavor i la seua descendència. I s’hi acarnissaran amb la certesa estúpida que hauran fet net per sempre. Pensaven que obligant Sòcrates a suïcidar-se acabarien amb la llibertat de pensar. Que portant Giordano Bruno a la foguera al Campo dei Fiori de Roma, s’acabaria amb l’ecologisme i el panteisme teològics. Contra el càncer de l’independentisme català, no hi ha medecina, senyor baró del PSOE! Sobretot perquè els tumors del seu mal no es poden observar a través dels microscopis ni en les anàlisis de sang i de teixit. Costa tant d’entendre que es tracta d’intangibles, senyors exterminadors!

La història n’és plena d’intents d’acabar amb els que molesten l’emperador, el sàtrapa, el dictador o el milhomes. Alguns executors ho van intentar, no fa pas tants anys, amb calç viva, amb forns crematoris, amb totes les barbaritats imaginables. Però, tot i així, heu-te’ls aquí, els jueus o els kosovars. L’humorista gràfic Forges deia que la violència se sol exercir quan es té por a les idees dels altres i poca fe en les pròpies. En el Judici al “procés”, curiosament un dels judicis més excepcionals contra les idees de la història de la “democràcia” espanyola, (segons els mateixos cínics acusadors de les més exemplars del món), no es podran contrastar idees. Perquè malauradament les idees dels processats ja han estat instruïdes com a delicte. I no només com un terrible delicte penal, sinó com un delicte moral contra el principi sagrat de la unitat de la pàtria.

dimecres, 6 de febrer de 2019

PRESÓ O EXILI

A les envistes del judici, del prefaci del clímax del drama, no se’ns ocorre altra cosa que plantejar-nos un dilema entre l’exili de Puigdemont o la presó preventiva de Jonqueres. L’exili o la presó per motius polítics, poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Com que sortien a col·lació, cal recordar que Ciceró, que ja havia patit exili en temps d’August, després que fou atrapat quan fugia de Marc Antoni, fou esquarterat i empalat, i, mutilat, exposat públicament. A Sòcrates, acusat pels benpensants atenencs de corruptor del jovent pel fet d’ajudar-los a pensar críticament, també van intentar exiliar-lo, sabent com sabien amics i familiars que el condemnarien a mort. I Sèneca, coneixedor que Neró el faria a trossets, es va suïcidar tal com s’esperava d’un vell patrici. Que t’hagis d’exiliar o que t’hagin d’empresonar per les idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral. La presó o l’exili són situacions forçades, obligades. Quan el Sistema se sent agredit en l’amor propi respon amb ràbia, agressivament, venjativament. I davant la força bruta que instrumentalitza el Sistema o bé et fas el valent i t’hi enfrontes a cara descoberta per acabar convertint-te en un mort útil, és a dir, un màrtir, o bé tàcticament fuges o et deixes emmanillar.

Tàctiques o moviments d’una estratègia global la utilitat de les quals només es podrà avaluar amb el temps. Amb la perspectiva que proporciona l’avaluació del seu impacte en termes d’eficàcia o d’efectivitat per al moviment independentista. Però, al marge d’això, el que ens pertorba més són precisament les conseqüències psicològiques, emocionals, anímiques, que aquestes situacions produeixen en els individus que les pateixen i evidentment en el seu entorn familiar. La injustícia no rau en el fet de si causa algun dany irreparable en la incapacitació instrumental o en la inhabilitació per exercir lideratges polítics, socials, culturals o econòmics, sinó en la capacitat perversa d’anorreament mental, psicològic, espiritual, de la persona que la pateix. Si alguna cosa ens ha reconfortat fins ara de Puigdemont i de Jonqueres i de tots els altres empresonats o exiliats ha estat sentir que se sentien forts, serens i determinats.