dimecres, 15 de maig de 2019

EL BARÇA COM A AL·LEGORIA

El Barça té el millor jugador del món. En deu anys ha guanyat vuit lligues. Arriba a les semifinals de la Champions, però no hi remata la feina. Sembla que té tot l’avantatge, que ho té tot a tocar, però en el moment definitiu, falla. I aleshores tothom especula. L’entrenador no ha sabut moure els jugadors en el moment oportú? No ha previst l’estratègia adequada? O és culpa dels jugadors que s’han vist superats pel contrari i no han pogut mostrar el millor que tenien? Quan ja s’han repartit culpes entre uns i altres, però, la gent, decebudíssima, en vol més, de culpabilitat. I aleshores apunta cap a la presidència del club. I comences de sentir que el president del club que és més que un club (o ho era fins a la primera part del partit en què només es perdia per un a zero) està acabat. Ja no pot exercir de líder d’una massa social que necessita sempre, com el pa que es menja, ànims, entusiasme, capacitat de resistència i esperit de superació. I sobretot victòries. Però, tot i així, la gent no en té prou encara. I per redimir-se del fracàs, caldrà fer net de dalt a baix. I es reclamaran eleccions. I els qui un dia foren vençuts per un fracàs similar, tornaran a exigir el comandament, perquè ells sí que ho arreglaran tot. I tothom, immers en la voràgine de caps rodolant pel pendent de la ignomínia, oblidarà que el joc és també precisament atzar, i que hi ha un dia en què els grans imperis han estat sebollits per bàrbars que no sabien de lletra ni de lleis.

Sí, el Barça és com una representació al·legòrica de la història de la Catalunya moderna i contemporània i les seues ànsies d’autodeterminació. Vàrem estar a punt de guanyar la independència, però l’Anfield Stadium on hauríem hagut de jugar preveia unes conseqüències tan perillosament catastròfiques per a tothom que vam decidir sacrificar només alguns jugadors i alguns entrenadors. No podíem perdre tot un poble. Els qui pagarien per tots nosaltres, es mantindrien ferms a l’exili o a la presó, i serien l’exemple de la resiliència. Les penyes, com l’Òmnium o l’ANC i ara potser les Cambres de Comerç, un cop fet el dol, realimentarien l’esperança i l’esperit de victòria. Per recordar-nos que caure i tornar-se a aixecar és l’essència del poble català des de fa almenys tres-cents anys. Com ho és la del Barça des de fa cent-vint anys des de la seua fundació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada