dimecres, 25 de maig de 2016

EL MÉS DIFÍCIL

Si ja és difícil resoldre una situació complicada, com no ho ha de ser afrontar-ne quatre o cinc alhora, com posem per cas: refundar un partit, afrontar al mateix temps unes eleccions en què les enquestes et deixen malparat; governar-te en coalició amb independents i ERC, entendre’s parlamentàriament d’ordinari amb la CUP, respondre intel·ligentment a les provocacions de l’aparat de l’Estat o confeccionar uns pressupostos i pensar de pactar-los amb algú perquè reïxin. Dubto que tots aquests “mandats” puguin resumir-se en dos tal com passa amb els deu manaments. I no tinc clar que hi hagi tanta capacitat i intel·ligència per resoldre satisfactòriament tots els reptes al mateix temps. Ja sé que no depèn tot plegat de la decisió d’una sola persona i que cada “problema” té els seus equips de treball que cerquen les solucions més pertinents, possibles i eficaces. No deixa de ser un treball gegantí i titànic solucionar una d’aquestes qüestions sense haver-ne resolt unes de prèvies que les condicionen, que en són, dit d’una altra manera, la raó primera. Si s’ha resolt, per exemple, refundar el partit i, per tant, renovar, actualitzar, el seu discurs ideològic, les formes organitzatives i redefinir les seues prioritats pragmàtiques, seria lògic que el discurs del candidat electe de les primàries s’ajustés a les noves coordenades en què s’ha de situar el nou partit, que encara no sabem quines seran.

És difícil, ara en diem complex, perquè les operacions internes que trasbalsen les organitzacions polítiques estan sempre subjectes, com tot en la vida, al ritmes accelerats dels contextos socials, de vegades tant que no tenim eines suficients per controlar-los racionalment adequadament, en què tenen lloc o en el moment en què es precipiten. No és igual plantejar una refundació d’un partit en un escenari majoritàriament independentista que en l’actual. Tot i així, dir ara que a CDC hi cap tothom que sigui catalanista i/o sobiranista no deixa de ser una filigrana estratègica prou intel·ligent que serveix perfectament per anticipar-se a qualsevol escenari de futur, tan si és tocant a república com tocant a tal-com-estem o potser pitjor. Sigui com sigui i ocupi l’espai polític que ocupi, el que obliga ara, demà i demà passat, és que, el nou partit, ha de compactar indispensablement en seu ideari: sobirania, justícia, equitat i llibertat.

dimecres, 18 de maig de 2016

EL VALOR DE LES COSES

Sobre què és art, que no ho és, què és la bellesa o la lletjor, què agrada, què fa fàstic, hi ha milers de llibres que ho teoritzen. Sobre valors, antivalors, uns altres milers. Sobre què és el sistema, l’antisistema, la indiferència, o l’acràcia, el situacionisme i el nihilisme, més del mateix. Sobre tot allò que anomena les accions humanes, els sentiments i les idees, les formes d’organització hi ha uns quantes tones de paper. Segurament tot deu dependre de l’educació que hom rep, que l’organització i el currículum escolar transmet ja sigui formalment o informal o ocultament. Depèn, també, és clar, de les normes i consideracions socials, dels patrons familiars, del que serveix per meritar o fer l’ascens en l’organització. Però, malgrat tot plegat, es produeixen casos tan inversemblants com el que es relaciona amb el quadre titulat, molt inspiradament, Untitled del pintor i graffiter Jean Michel Basquiat, mort als 27 anys, que s’hagi adquirit en subhasta per la xifra equivalent en euros a 50,2 milions. El que em sembla forassenyat és que es pugui dir d’aquest individu que és un pintor d’una qualitat inqüestionable precisament perquè un japonès s’hagi gastat una barbaritat en quadre seu que, ben mirat, em sembla el típic dibuixet de l’estudiant que per matar el temps de classe es dedica a esborronar infantilment la tapa de la seua carpeta amb intents de caricatures de si mateix.

És tan inversemblant això del malaurat Basquiat que, a un servidor, que ha rebut una educació normal tirant a força bona, i que n’ha assimilat déu n’hi do del que ha anat aprenent al llarg de la vida, com la majoria de vostès, se li acaben les paraules a l’hora de referir-se justament al valor de les coses i més concretament al valor de l’art. Que ara se’ns vulgui fer veure que el punk, el post-punk, el hip-hop, el soroll, l’esgarip, el malestar, el no-futur, el tedi, la insatisfacció, són els objectes-missatge paradigmàtics de l’art i de la moda del nostre món, perquè ho diu la fútil postmodernitat, ho trobo una de les animalades més espectaculars i més tristes de la nostra era “de la comunicació i el coneixement”. Si el japonès propietari del Basquian ha millorat la seua autoestima i satisfacció, endavant! Ara, és probable, com, deia Ò. Wilde, que l’únic que pot admirar igualment i imparcial totes les escoles artístiques sigui el subhastador.

dimecres, 11 de maig de 2016

PREOCUPACIONS

Em preocupa l’ús en va que es fa de la paraula democràcia. Com pot ser que el que per a uns és democràtic per a uns altres no ho sigui? M’irrita que es confongui el que és legítim amb el que és legal. Que es digui que Espanya és més important que les persones. Em causa una terrible inquietud que l’extrema dreta filonazi ocupi impunement les institucions i els carrers de molts dels països de la Unió Europea i les nostres lleis democràtiques siguin tan terriblement cegues. Em fastigueja que els partits polítics reconeguin que han errat en alguna decisió només quan ja se n’ha consumat el desastre i encara com una fórmula de cortesia per no aparentar prepotència. I paral·lelament em fan basarda aquells que no reconeixen mai que s’han equivocat. M’enrabio quan els mèdia tergiversen la realitat, l’expliquen a mitges, la frivolitzen o n’exploten l’anècdota. En sulfuro quan els governs dels països civilitzats es lamenten de la guerra de Síria o de qualsevol guerra mentre toleren o fan negoci descaradament amb les armes i la seua indústria. M’indigesta la hipocresia d’aquests governs a l’hora de fer front als refugiats de les zones en conflicte. Em vénen basques quan veig que països amb credencials democràtiques negocien amb dictadures sanguinàries, amb països teocràtics, amb sàtrapes del petroli o amb xitxarel·los de les màfies.

Sort en tenim que el nostre món s’organitza també al marge dels governs dels Estats, dels dictats de les normes i les constitucions o dels capricis dels despotismes i autoritarismes. Si no fos per les ONG, el voluntariat, els antisistema, les organitzacions humanitàries o alguns bons il·luminats, no ho podríem resistir. Si no fos per determinats heroismes, les dones sufragistes, els primers negres que varen asseure’s als autobusos reservats als blancs, pels treballadors que varen negar-se a complir les exigències de la patronal esclavista del segle XIX, per les plataformes en contra dels transvasaments i més concretament en defensa de l’Ebre, per la PAH, per la defensa de l’escola catalana o la defensa de la llengua, per una escola inclusiva, per la mobilitat, l’existència de l’ANC o l’Òmnium; si no fos perquè hi ha i ha hagut gent que s’ha oposat al sistema i ha lluitat incansablement contra el que era injust i, de vegades hi ha deixat la pell, no hauríem fet ni dues passes en la nostra civilització.

dimecres, 4 de maig de 2016

TORNEM-HI

Anar a votar en un diumenge de finals de juny fa mandra. La gent està per altres coses. Per tant, l’augment de l’abstenció en relació amb les darreres eleccions de desembre gairebé està garantida. Com era de sentit comú que els darrers resultats ens abocaven a una repetició de la jugada. Alguns analistes s’estranyen que ningú hagi donat el braç a tòrcer. És cert que a Espanya de cultura de pacte n’hi ha molt poca i que la flexibilitat mental dels líders i dels aparats polítics és molt escassa. I que els llocs comuns dominants entre la intel·lectualitat oficial, sobretot els que afecten a conceptes de nació, de llengua o de territori, són d’una esquifidesa lamentable. El gran fracàs d’aquests mesos d’impossibilitat de formar govern a Espanya s’ha degut sobretot al fet de no arribar a capir que els esquemes de la política de la restauració democràtica han canviat i molt. Vet aquí que tothom parla que el que toca, en l’actualitat, és saber gestionar complexitats, i quan és l’hora de la veritat ningú té interioritzat cap recurs per dur-ho a terme. Siguem francs, l’escull de la investidura ha estat Catalunya. I ho continuarà essent si PSOE o el que en quedi i la resta de partits d’esquerres, no aposten per una solució al referèndum. És molt més fàcil preguntar-nos què volem que no pas reformar la Constitució. Així ho han afirmat catedràtics de dret constitucional.

Fent d’oracle, altrament, i en contra del que auguren les primeres enquestes i alimenten determinats periodistes, creiem que els resultats de la repetició seran força diferents dels que han bloquejat la investidura. En primer lloc, en campanya els qui puguin preveure necessitat d’aliances posteriors no es tiraran els plats pel cap. En segon lloc, els guanyadors seran indefectiblement els del PP. Molts dels votants de C’s, la dreta liberal, per dir-ho suaument, farà un vot útil a favor del PP. La dreta entén molt fàcilment què és el que li interessa. La corrupció o els paradisos fiscals són connaturals a l’espècie humana. I en tercer lloc, molt ens temem que una part del vot d’esquerres del PSOE, se n’anirà a PODEM i als seus aliats, entre altres raons per l’acord que PSOE va signar amb C’S, i pel caïnisme que s’ha anat instal·lant en el partit en la batalla pel seu lideratge. I els secessionistes? Doncs, si cal que pintin alguna cosa, no hi ha cap més remei que anar junts.