18 de maig de 2016

EL VALOR DE LES COSES

Sobre què és art, que no ho és, què és la bellesa o la lletjor, què agrada, què fa fàstic, hi ha milers de llibres que ho teoritzen. Sobre valors, antivalors, uns altres milers. Sobre què és el sistema, l’antisistema, la indiferència, o l’acràcia, el situacionisme i el nihilisme, més del mateix. Sobre tot allò que anomena les accions humanes, els sentiments i les idees, les formes d’organització hi ha uns quantes tones de paper. Segurament tot deu dependre de l’educació que hom rep, que l’organització i el currículum escolar transmet ja sigui formalment o informal o ocultament. Depèn, també, és clar, de les normes i consideracions socials, dels patrons familiars, del que serveix per meritar o fer l’ascens en l’organització. Però, malgrat tot plegat, es produeixen casos tan inversemblants com el que es relaciona amb el quadre titulat, molt inspiradament, Untitled del pintor i graffiter Jean Michel Basquiat, mort als 27 anys, que s’hagi adquirit en subhasta per la xifra equivalent en euros a 50,2 milions. El que em sembla forassenyat és que es pugui dir d’aquest individu que és un pintor d’una qualitat inqüestionable precisament perquè un japonès s’hagi gastat una barbaritat en quadre seu que, ben mirat, em sembla el típic dibuixet de l’estudiant que per matar el temps de classe es dedica a esborronar infantilment la tapa de la seua carpeta amb intents de caricatures de si mateix.

És tan inversemblant això del malaurat Basquiat que, a un servidor, que ha rebut una educació normal tirant a força bona, i que n’ha assimilat déu n’hi do del que ha anat aprenent al llarg de la vida, com la majoria de vostès, se li acaben les paraules a l’hora de referir-se justament al valor de les coses i més concretament al valor de l’art. Que ara se’ns vulgui fer veure que el punk, el post-punk, el hip-hop, el soroll, l’esgarip, el malestar, el no-futur, el tedi, la insatisfacció, són els objectes-missatge paradigmàtics de l’art i de la moda del nostre món, perquè ho diu la fútil postmodernitat, ho trobo una de les animalades més espectaculars i més tristes de la nostra era “de la comunicació i el coneixement”. Si el japonès propietari del Basquian ha millorat la seua autoestima i satisfacció, endavant! Ara, és probable, com, deia Ò. Wilde, que l’únic que pot admirar igualment i imparcial totes les escoles artístiques sigui el subhastador.

Cap comentari:

Publica un comentari