27 d’abril de 2016

MONTSERRAT

Avui celebren la seua onomàstica les i els Montserrat, i tots els hipocorístics derivats. Dic això que sembla tan evident, perquè vivint en la societat tan canviant, tan pluricultural, tan diversa, tant de tot, pot passar que a algú li passi per alt que, fins fa poc aquest nom que correspon al d’una verge situada dalt d’una muntanya del mateix nom, patrona de Catalunya, tenia un gran predicament entre la catalanitat i rebia una pietosa adoració entre multitud de persones. Es deia que igual que a cada casa hi havia un Josep. un Joan i un ase, s’hi comptaven una o dues o més Montserrats. Les generacions més contemporènies, però, han relativitzat molt aquestes coses de devoció i de celebració, que tenen ressons religiosos. Els adults del dia de demà és possible que es diguin qualsevol nom excepte Montserrat, Núria, Ares, Josep, Joan, Jaume, Francesc o Jordi. M’alegro, tanmateix, que ja no sigui moda posar noms d’artistes i de protagonistes del cinema o dels fulletons televisius. Ara, el que fa progre és posar noms vinculats a la natura i als seus elements. L’altre dia vaig conèixer un Foc Joliu, preciós. La devoció pels sants i les santes s’ha convertit, ara, en fe naturalista, ecologista, cosmològica. I en devoció per tot allò que sona a cultures exòtiques, prehistòriques i mítiques de l’altre extrem del planeta. Algun nostàlgic, però, perquè no es perdin del tot els noms tradicionals, els ha posats a la seua mascota. L’altre dia sentia que una senyora cridava el seu gos, Pedrito i li feia cas.

A mi el que em sap greu és que la gent confongui les coses de la tradició amb les coses de la religió, encara que es trobin moltes vegades. Que no se celebri l’onomàstica perquè hom duu el nom d’un sant o d’una santa, tant me fa. Ara, no saber que portar noms com Montserrat, Maria, Núria, Sogues, Claustre, Josep, Jordi, Joan, Lluís, Pere, Sisco, Jaume, Martí o Quim, vol dir ser hereu d’un patrimoni antropològic i social, ja m’entristeix una mica. Darrere d’aquests noms hi ha una certa devoció, cert, però el gruix d’herència familiar, de nissaga, de llinatge o fins i tot de caràcters, és molt superior a qualsevol altra consideració. Només per curiositat: sabien que a Catalunya –encara– hi ha uns 114 hagiotopònims municipals, és a dir municipis amb noms de sants i santes? Va, deixem-ho estar i anem al gra: moltes felicitats, Montserrats!!!

Cap comentari:

Publica un comentari