7 d’abril de 2021

L’INDEPENDENTISME

Els partits independentistes nostrats actuen com si el Principat fos un estat, quan saben de sobres, que la governació de la Generalitat, no depassa la d’una autonomia més del sistema autonòmic de l’estat espanyol. O si ho prefereixen una autonomia amb el títol honorífic d’històrica. I per acontentar els frustrats més repatanis, una colònia amb autonomia, una mica més que la dels departaments d’ultramar francesos. Els partits independentistes, els de sempre i els nouvinguts, ja fa anys, almenys des de la proposta de pacte fiscal del MH A. Mas, que posen el carro davant el bous o el que és el mateix posen l’arada davant el tractor, que tant en un cas com en l’altre no vol dir res més que alterar l’ordre natural de les prioritats. ¿És tan difícil d’entendre que si pretens la independència del teu país primer cal batallar per aconseguir la independència i després ja vindran els matisos ideològics? Potser la millor manera d’entendre-ho fora que desaparegués la Generalitat. I que la gestió colonial del dia a dia corregués a càrrec simplement de les Diputacions, els municipis i les clàssiques delegacions ministerials. Tal volta així podríem comprovar si realment existeix un majoria de catalans independentistes i si el 52% de vot independentista de les darreres eleccions té algun sentit o és una simple suma mal feta que no compleix cap de les propietats commutatives i associatives de la suma.

Perquè, per a una bona gestió del dia a dia, no cal ser independentista. Només que els gestors sàpiguen navegar entre el liberalisme i la socialdemocràcia ja acontentarien la majoria de catalans fossin de la classe social, l’ètnia, la nació o la regió que fossin. Fins i tot, diria, com fan els italians de tant en tant, amb uns tecnòcrates bregats en la direcció de grans corporacions i institucions i en sintonia amb el gran capital, en tindríem prou per fer funcionar l’administració catalana, espanyola i mundial. I, llavors, sense Generalitat veuríem si l’ANC, l’Òmnium, el Consell per la República, els CDR, tot en que en diem la societat civil organitzada, tornarien a mobilitzar-nos per a l’objectiu independentista, sense la crossa dels detallets i els interessos partidistes. Sí, més o menys com en el temps de l’Assemblea de Catalunya en què la unió de forces polítiques i socials tenia l’objectiu comú de derrocar la dictadura.

Cap comentari:

Publica un comentari