21 de setembre de 2022

LA DISJUNTIVA: MORIR DE FRED O DE GANA

Ja fa temps que moltes famílies es debaten entre pagar la llum, el lloguer o la hipoteca i encendre la calefacció o passar gana. El menjar que compraves fa un any et costava un 25% menys que no pas avui, tot i comprant marques blanques i ofertes. La mitjana de les pensions de jubilació a les terres de Lleida són uns 1.100 euros. L’augment dels tipus d’interès ja fa mal i en farà molt més. Ni l’augment del salari mínim interprofessional ni la revalorització automàtica de les pensions ni els topalls al preu de l’energia han minimitzat el problema. Paradoxalment, fa l’efecte contrari: com més pal·liatius i solucions s’estan aplicant, més rabiós es torna el mercat. Més s’apugen els productes de consum. En fi, tothom està d’acord que viure avui és molt més car que ahir i abans d’ahir. Entre altres raons també perquè haver de tornar a fer els sacrificis que varen fer els nostres pares i avis i, per tant, repensar la forma com vivim, és molt fàcil de dir però molt complicat i dificilíssim de fer. Deu ser per això, entre altres motius, que la natalitat està sota zero, que els fills no s’independitzen fins a partir dels trenta, que han augmentat exponencialment les receptes de medicaments contra l’ansietat i l’ús de psicofàrmacs, que s’han incrementat les atencions per tendències suïcides o que s’ha estès pertot arreu el cultiu industrial de “maria” i n’ha augmentat el seu consum.

Tot i així, no preveiem, ara per ara, que es produeixi cap revolta social generalitzada i, encara menys, a Catalunya i a Espanya. Ni s’espera que les possibles vagues que puguin organitzar els sindicats majoritaris alterin el ritme vertiginós d’empobriment de la gran majoria de ciutadans. Tothom sap que un dels frens de l’esclat social i que ajuda a mantenir el conformisme generalitzat, és la pràctica de l’economia submergida, la que ha sostingut tradicionalment la classe mitjana d’aquest país. Com no se’ns escapa que l’assistència social, en forma de bons, subvencions, regulacions tarifàries, bancs d’aliments, menjadors comunitaris, Càritas i tants d’altres, mitiguen qualsevol pulsió o excitació revolucionàries. El problema de les revolucions (ara, a més a més de la social hem de fer la de la sostenibilitat del planeta), és, com deia F. Kafka, que se solen evaporar i deixen darrere seu només el llot d’una nova burocràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada