I LA POESIA I EL TEATRE?

Dels llibres recomanats pels líders polítics catalans no n’hi ha cap de poesia ni de teatre. Ni un. No ens sona (ho hauríem de corroborar amb la IA) que mai per Sant Jordi cap polític de renom hagi recomanat la lectura d’algun poemari o d’algun text teatral. Direu, els polítics no són precisament els prescriptors més recomanables. D’acord. Els polítics vetllen pel seu jardí. Més enllà del llibre que han escrit (o els han escrit) per a l’ocasió, més enllà dels llibres dels seus afins ideològics i de les temàtiques que es porten entre mans, no es mullen mai amb arguments d’universos mentals complexos, narratives de comportaments anòmics i de sensibilitats i emocions polifòniques i polièdriques. Responen com a polítics i pudorosament no mostren les seues afeccions. En la seua professió intueixen que la poesia, sobretot la poesia, com ens sembla que vindria a dir Jean Cocteau, tot i ser imprescindible, no saben exactament quina utilitat pot tenir en la gestió de la cosa pública o més pedestrement a l’hora de fer pressupostos. Esclar, la literatura parla de coses que són més complicades que els programes electorals o els discursos programàtics. I avui dia la poesia política posem per cas d’ A. Machado, Miguel Hernández, P. Eluard, Passolini, V. Maiakovsky, Espriu o Pere Quart no tenen gaire predicament.

Els polítics que per Sant Jordi ens recomanen el seu llibre, el que han escrits ells o el dels seus correligionaris tampoc no estaria malament que algun any ens indiquessin, per exemple, per millorar en el coneixement de l’entrellat de la seua dedicació, la lectura de la República de Plató, El Príncep de Maquiavel, El contracte social de J-J Rousseau, les Memòries de W. Churchill o, tenint en compte que la democràcia liberal d’uns anys ençà ranqueja i repapieja, Democracia en alerta de Javier Aroca. Recomanacions que haurien de tenir un gran abast popular. Fins i tot no estaria malament que la Generalitat amb el concurs editorial òbviament se’n fessin edicions encartables en la premsa on line i en paper. Tant si els rellegíem com si ho fèiem per primera vegada hi guanyaria tothom. És evident que com més s’ampliï i s’afini el criteri entre la ciutadania més capacitat assenyada de control de l’acció política. I més substancioses que les recomanacions de compromís de cada diada. No seria un bell acte d’amor?

LLEGIR I ESCRIURE

Just a l’alba d’un dels dies més emotius i bells del calendari nostrat, pel degotall incessant de novetats que s’anuncien arreu, ens anem afermant en la idea que hom no pot acabar essent un bon ciutadà d’aquest país sense haver publicat un llibre, sense haver-ne signat exemplars i no haver-ne regalat. És obvi que tots els vuit milions de catalans no han publicat un llibre encara, però estem convençuts que amb el ritme a què es va tot arribarà. Llevat, esclar, que es prohibís pensar i opinar lliurement en el cas que arribessin al poder els energúmens nazifeixistoides que campen pertot. Com sigui, en aquests moment intuïm que la majoria dels 68,9%, segons informa el Gremi d’editors, que freqüenten la lectura exclusivament per lleure, almenys un cop per trimestre, és potencialment un escriptor. I si no el 68,9, molt més potencialment el 58,5% que llegeix almenys un cop a la setmana. Seria un presumible escriptor principalment en castellà, atenent-nos a la lògica que l’espanyol és l’idioma habitual de lectura en un 63% l’any 2024, enfront del 37% que ho fa en català.

Contràriament, en la història de la Catalunya contemporània no hi havia hagut mai tantes editorials i tantes nascudes els darrers vint anys. No hi havia hagut mai tants poetes, tants narradors, tants premis, tants festivals, tants rapsodes, tants grups de lectura, tantes biblioteques. No em diran que tot plegat no és un bé déu, per bé que sigui en bona part el resultat de l’ecosistema que es crea entre els escriptors que són lectors i els lectors que són o seran escriptors. La pega en aquest hàbitat creat a l’entorn del llibre, bàsicament de contingut literari, és la dificultat de destriar el gra de la palla. Qui prescriu, qui orienta, qui fa crítica, qui selecciona, qui té mitjans poderosos de propaganda d‘uns determinats autors, quins són els clans i les tribus i els cercles que alimenten els seus acòlits? Qui viu de la literatura a Catalunya?. A més, es dona la paradoxa que no hi ha una correlació positiva entre els programes d’impuls a la lectura, el dinamisme editorial i creatiu i els resultats de les proves de comprensió lectora de l’alumnat fins i tot l’universitari. Això sí, un jovent competentíssim digitalment. ¿Serà veritat l’afirmació del lingüista Gerard Furest que entre els mestres “hi ha un nivell baixíssim d’escriptura i lectura”?.

ELS MÉS RICS DEL MÓN

Tota la premsa es fa ressò anualment de la llista de les persones més riques del món, segons la revista Forbes. No sabem exactament amb quina intenció es fa aquesta publicitat, més enllà de l’efecte gossip o la futilesa morbosa de conèixer les extravagàncies dels plutòcrates del nostre món. Tampoc no escatim quin objectiu té saber qui posseeix el iot més espectacular del planeta i el nombre de russos multicabalosos a qui s’ha confiscat els seus actius financers; o el cost del casori més estratosfèric de la filla o el fill d’un magnat indi. Suposem que es compta amb el fet que hi ha gent a qui li plau reconfortar-se amb les riqueses dels altres, amb gent que aquestes notícies els provoca una gràvida indignació i amb gent a qui simplement interessen aquestes curiositats. Dubtem molt que aquestes notícies tinguin la intenció de subliminar les excentricitats multimilionàries amb la pretensió innòcua de suavitzar, de mitigar, entre la bona gent, el pessimisme i l’enuig que provoca el desequilibri mundial entre rics i pobres. I vulguin, potser, fer-nos adonar que al món no tot són pobres, esclaus, guerres, violències múltiples, morts de gana i de pena. Cert, algunes vegades poder és voler, perquè també hi ha gent que ha triomfat a la vida des del taller del seu garatge, que han sabut crear imperis tecnològics en què feinegen milions de persones.

Però les notícies no entren en el detall de si alguns d’aquests ricatxos amb la seua cobdícia compren governs, persones, territoris i voluntats. Si aquests plutòcrates la suma dels capitals dels quals representa el global del PIB de tot Sud-Amèrica. El més indecent d’alguns d’aquests magnats és que, a través dels ressorts dels seus imperis -sobretot mediàtics- estiguin inoculant una concepció del món consistent en un campi qui pugui desaforat. Així és com tal com maniobra l’obsessiu compulsiu Elon Musck, el més opulent d’entre els sobrats, que es pateja milions de dòlars, com si repartís caramels, per finançar l’extrema dreta mundial. Bé hem de dir que Forbes també publica la llista dels 25 multimilionaris estatunidencs més filantròpics. Una llista que no sabem per què no solem trobar en cap pàgina dels nostres mitjans audiovisuals. Segur que si els coneguéssim amb més detall potser fins i tot els admiraríem i animarien els emprenedors que aspiren al milionerisme social.

SI VIS PACEM, PARA BELLUM

El títol fa referència, segons m’informa la IA, a la frase extreta d’una obra d’un tal Flavi Vegeci que en llatí diu: «qui desiderat pacem, praeparet bellum», que traduiríem literalment com: qui desitgés la pau, s’hauria de preparar per a la guerra. Frase que s’ha convertit en una màxima universalitzada al cinema, la literatura, que ha servit de lema per a les acadèmies militars, fins i tot per a titular cançons, videojocs, còmics, etc. L’escalada bel·licista atòmica en el període de la Guerra Freda, a imatge i semblança de les expeditives bombes atòmiques nord-americanes de la segona guerra mundial, perseguia aquesta lògica. Arran de la guerra d’Ucraïna, el temor d’un renovat expansionisme putinesc i la deriva autocràtica trumpiana, que ens ve a dir ja us arreglareu, als europeus ens ha entrat el cangueli de veure’ns més indefensos i vulnerables que mai, tot reconeixent una ingenuïtat encara més candorosa que la que hi havia en relació amb l’ascens del nazifeixisme els anys trenta. Aquesta és la lògica des que el món és món, alimentada per la desconfiança dels uns respecte dels altres. No debades, un dels llibres més reeditats de la història, ultra la Bíblia, es titula L’art de la guerra de Sun Tzu, considerat un dels millors analistes militars de tots els temps, del segle V a.C. Això sí, tenim tractats com les Convencions de Ginebra o el Dret Internacional Humanitari. que regulen quan es pot declarar una guerra, què s’hi pot fer o no fer,

Tractats que parteixen del fet que, donat que és inevitable que en un moment donat els humans per resoldre conflictes ideològics, territorials, etnicistes o simplement imperialistes ens acabem matant en unes guerres cada cop més atroces, sembla que el mínim que podem fer és posar límits a la barbàrie. És el més assenyat a què hem pogut arribar des del segle de les llums. Parlem eufemísticament de seguretat i no de guerra perquè, en el fons, no ens refiem que ens la facin perillar els qui, per raons peregrines, saben que per dominar s’ha de guanyar una guerra. Deia Plaute, s. II a.C, homo homini lupus est. Cert, no podem evitar, malgrat els esforços civilitzadors, que, en paraules sàvies del forense Lorente Acosta, siguem fills de les guerres de la història i, pel que es veu, molts volen arribar a la història a través de la paternitat de noves guerres. Demencial!

HI HA NERVIS

La patata sempre calenta de Rodalies està posant molt nerviosa ERC. No tant per l’actitud de Junts, que juga a veure qui en treu més rèdit de la investidura de Sánchez, sinó perquè ERC està veient, igual que la majoria dels seus usuaris, sobretot de l’àrea metropolitana i de les terres de l’Ebre, que a part del descafeïnament dels continguts del traspàs, aquest no s’acabarà de materialitzar, segons la retòrica política, pel cap baix fins que no s’acabi la legislatura catalana, l’espanyola i les que vindran més enllà del 2030. No només els usuaris no en veuran millores substancials fins d'aquí a dos anys, i amb l’ajut d’algun miracle, sinó que ERC poc en podrà gaudir i lluir electoralment. ¿S’ha equivocat ERC exigint el traspàs de Rodalies, una de les coses més difícils d’aconseguir d’aquest món, a canvi d’investidures socialistes? I si Rodalies és un desideràtum només propi de titans, com no ho ha de ser l’anomenat finançament singular a què ERC també ha posat tota la carn a la graella! Una singularitat que, només cal tenir un mínim coneixement de la història espanyola, de la seua idiosincràsia i dels estatuts dels principals partits d’àmbit estatal, per saber que aquesta futura hisenda pròpia catalana és tan possible com fer entrar un clau per la cabota. Si la proposta de repartiment de menors migrants ja ha aixecat més polseguera que una tempesta d’arena, qualsevol forma de finançament singular que hom es pugui imaginar, o sigui que Catalunya tingui la caixa del recapte, no ens estranyaria que provoqués un intent d’aixecament en armes, si el Constitucional no ho impedís.

Posats a pactar investidures i a mantenir governs a Madrid i a Catalunya, només que s’hagués compromès el compliment de l’Estatut pel que fa a qüestions monetàries, balances fiscals i, sobretot, a l’execució efectiva del que es pressuposta anualment per a Catalunya, tal volta ja s’haurien pogut justificar, en unes properes eleccions, les conveniències de donar suport a Illa i a Sánchez. Ja sabem que tot això també forma part del paquet dels compromisos de les investidures, però juntament amb els Impossibles, ves que no quedi també ben aigualit. El problema sempre el mateix: si no governa el PSOE, amb el PP i Vox encara seria pitjor. Ergo, no ens queda més remei que el mal menor. I per no defraudar la clientela electoral, el teatre sempre hi ajuda.