Dels llibres recomanats pels líders polítics catalans no n’hi ha cap de poesia ni de teatre. Ni un. No ens sona (ho hauríem de corroborar amb la IA) que mai per Sant Jordi cap polític de renom hagi recomanat la lectura d’algun poemari o d’algun text teatral. Direu, els polítics no són precisament els prescriptors més recomanables. D’acord. Els polítics vetllen pel seu jardí. Més enllà del llibre que han escrit (o els han escrit) per a l’ocasió, més enllà dels llibres dels seus afins ideològics i de les temàtiques que es porten entre mans, no es mullen mai amb arguments d’universos mentals complexos, narratives de comportaments anòmics i de sensibilitats i emocions polifòniques i polièdriques. Responen com a polítics i pudorosament no mostren les seues afeccions. En la seua professió intueixen que la poesia, sobretot la poesia, com ens sembla que vindria a dir Jean Cocteau, tot i ser imprescindible, no saben exactament quina utilitat pot tenir en la gestió de la cosa pública o més pedestrement a l’hora de fer pressupostos. Esclar, la literatura parla de coses que són més complicades que els programes electorals o els discursos programàtics. I avui dia la poesia política posem per cas d’ A. Machado, Miguel Hernández, P. Eluard, Passolini, V. Maiakovsky, Espriu o Pere Quart no tenen gaire predicament.
Els polítics que per Sant Jordi ens recomanen el seu llibre, el que han escrits ells o el dels seus correligionaris tampoc no estaria malament que algun any ens indiquessin, per exemple, per millorar en el coneixement de l’entrellat de la seua dedicació, la lectura de la República de Plató, El Príncep de Maquiavel, El contracte social de J-J Rousseau, les Memòries de W. Churchill o, tenint en compte que la democràcia liberal d’uns anys ençà ranqueja i repapieja, Democracia en alerta de Javier Aroca. Recomanacions que haurien de tenir un gran abast popular. Fins i tot no estaria malament que la Generalitat amb el concurs editorial òbviament se’n fessin edicions encartables en la premsa on line i en paper. Tant si els rellegíem com si ho fèiem per primera vegada hi guanyaria tothom. És evident que com més s’ampliï i s’afini el criteri entre la ciutadania més capacitat assenyada de control de l’acció política. I més substancioses que les recomanacions de compromís de cada diada. No seria un bell acte d’amor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada