COMISSIONS D’INVESTIGACIÓ

A part de dirimir responsabilitats polítiques, de generar opinió pública sobre el comport d’alguns polítics o governs, i, segons la gravetat del que s’hi exposi, per disposar de proves per poder denunciar els interpel·lats davant la justícia, molts ens preguntem per a què més serveixen les comissions d’investigació del Congrés o del Parlament, Les responsabilitats polítiques del fets investigats normalment no tenen cap repercussió a les urnes. L’opinió pública no canvia per més evidencies delictives que en resultin dels interrogatoris als compareixents presumptes actors i factors dels fets investigats. I que recordem mai no hem tingut notícia que cap d’aquests subjectes hagin estat denunciats a la fiscalia per les declaracions fetes en seu de comissió per més falses que hagin estat. Ho hem vist i sentit en la qüestió de l’anomenada operació Catalunya. Bé, doncs, alguns en diuen de tot plegat fer el paperot: el uns es fan veure i aprofiten per desemmascarar i els altres es fan l’orni tant que poden. Per més cerimonial i parafernàlia amb què s’acompanyin, les nostres comissions no tenen res a veure amb les del Congrés i el Senat nord-americans. Si el resultat de la investigació parlamentària de les comissions hispanes anessin directament als despatxos de fiscalia, tal volta aleshores, aquestes serien percebudes per la ciutadania com a útils i fins i tot necessàries.

Com que en la política professional ni la vergonya ni el sentit del ridícul no formen part del repertori dels sentiments que hom ha de manifestar públicament ni de cap codi eticomoral prescriptiu, només amb les investigacions de la policia d’un Estat social i democràtic de Dret, que, recordem, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, (art. 1 de la Constitució) i les d’una premsa independent, compromesa amb l’objectivitat i l’honestedat, les comissions resultarien supèrflues, foren mera redundància. Mera tautologia com, per exemple, la que podríem formular així: el que ha estat espionatge de les clavegueres de l’Estat a desenes de polítics proindependentistes i de governs a través del sistema de vigilància israelià Pegasus ha estat espionatge d’Estat amb Pegasus a desenes de polítics proindependentistes i de governs i a més ha estat possible que s’hagi produït.

LES ESQUERRES DE L’ESQUERRA

No passa dia que l’esquerra no reivindiqui una esquerra de l’esquerra. Que l’esquerra no s’esbuqui i es trossegi en nous partits a l’esquerra de l’esquerra tradicional. Que no s’atomitzi en noves formacions més ecologistes, més feministes, més anticapitalistes, més col·lectivistes, més pacifistes, més idealistes i amb més ínfules de superioritat moral. En el fons, però, no hi ha dia que entre les noves generacions d’esquerra no naixin nous personalismes que no vulguin liderar noves i més pures interpretacions del socialisme democràtic. Hom dirà que això és el reflex del dinamisme de la política. De la política entesa com el conjunt d’instruments i d’accions per a la resolució de problemes socials i la garantia dels drets de ciutadania. La política com un agent viu i dinàmic, generador de solucions als vells i nous problemes socials i que els partits clàssics inveterats no han sabut o no han volgut afrontar. Però la realitat és que aquesta atomització, tan perseverant i curta de mires de les marees i coloraines esquerranes acaben essent, sense coalicions, sense enteses i sumes, d’una ineficàcia absoluta, d’un joc de trons entre lil·liputencs. I el més desafortunat és que aquests nous particularismes revisionistes del socialisme clàssic solen ser més bel·licosos entre ells que no pas amb els partits d’esquerres hegemònics. Un exemple el tenim a Espanya en el munt de partits d’arrel marxista que ens demanen el vot. De la matriu del PCE n’han nascut o derivat Esquerra Unida, el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, Red Roja, Anticapitalistes, Podem, Sumar. I el més extravagant és que molts d’aquests derivats es proclamen unificadors de l’esquerra.

No és que les seues intencions i els seus objectius no siguin nobles i elevats, sinó que les singularitats tribals al capdavall afavoreixen més la dreta que l’esquerra. La batalla pel detall, per la coma, pels dos punts, pels models, pels preàmbuls de les lleis no solament no soluciona els problemes i les urgències socials sinó que crea en la ciutadana més necessitada una sensació de desemparament. A les esquerres tants caps tants barrets és igual a un suïcidi polític. És el que de manera recurrent ha solgut passar en el si del catalanisme i més lacerantment de l’independentisme. Ja és ben cert que només l'home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

ELS RITUALS

L’elecció del Papa de Roma ha tingut, potser com mai, un interès mediàtic mundial. Sembla ser que majoritàriament, inexplicablement, entre els no catòlics, agnòstics i politeistes. Els ateus i agnòstics reclamaven un Papa progressista, en la línia de Francesc i més decidit encara. Sobretot en el tema del paper de la dona. Els catòlics continuen estant dividits entre els qui volen una església compromesa amb els grans problemes contemporanis i els tradicionalistes, encara que els papables conservadors han tingut sempre i tenen moltíssims seguidors. Els ateus, agnòstics i progressistes sense matisos trobem que la litúrgia i el ritual que acompanya l’elecció papal és retrògrada, medievalitzant, lluny de la modèstia, la humilitat i la ponderació que predica l’Evangeli. En aquests, però, no els molesta gens el ritual i l’esplendor, per exemple, de la presa de possessió d’un alcalde de ciutat gran, del president del govern d’un Estat o l’entronització d’un rei o d’una reina. Sense simbòlic no hi ha realitat que es revesteixi d’autoritat, de veritat, de credibilitat, de grandesa o d’importància. Els casoris, els enterraments tradicionals, el lliurament de títols de graduació universitària, la distinció de doctor honoris causa, l’atorgament dels Òscars o ja no diguem les superbes exèquies d’algun prohom, sense la pompa i la retòrica, sense els oripells i els domassos no serien rellevants, extraordinaris, històrics i referents totèmics de la comunitat on es representen i es teatralitzen.

Els cerimonials, els rituals, les formalitats que atorguen solemnitat als nostres actes socials reglats o tradicionals són una espècie de cuirassa o de durícia contra la banalitat, la celeritat, la immediatesa, la desvalorització de l’arquitectura sobre la qual s’han construït les cultures socials. Sempre s’ha dit que l’hàbit no fa el monjo, que hi ha més salsa que caragols, que costa més el mall que l’enclusa o que val més el farciment que el gall, però també és ver que si vol menjar gall farcit s’ha de farcir. Investir un Papa sense el seu cerimonial no acaba d’ésser completament el Papa de Roma. Un alcalde sense vara no acaba de ser tingut com a primera autoritat civil del municipi. Un director d’orquestra que no saludi el públic no tornarà a dirigir-ne cap més. Una altra cosa és la xerrameca, la farsa, l’histrionisme i la vulgaritat.

ELS INFAL·LIBLES DEFECTIBLES

Quan estudiaves història, ara en diuen socials, els professors que tenien requesta solien amanir les narracions dels fets amb sucoses anècdotes ja fos sobre les persones dels governants, de les conteses bèl·liques o sobre les conseqüències dels canvis i revolucions. Ens tenien ben aterrits els exemples amb que il·lustraven la pandèmia de la pesta negra, en el segle XIV, que va infectar tota Europa i en què s’ha calculat que va morir un terç de la seua població. I tant o més esborronats quan a les acaballes de curs es ventilaven la primera i la segona guerra mundial amb l’exposició, a través del projector de diapositives, de les d’atrocitats que havien comés aquelles persones suposadament civilitzades. Els qui som nascuts a partir de la segons meitat del segle XX, mai no hauríem pensat en la possibilitat d’una pandèmia com la Covid o en un genocidi com el dels gazatins. Ni ens hauríem afigurat que una apagada general pogués succeir-nos a nosaltres que, tal com ens han inculcat, ho tenim tot previst i assegurat. Una apagada general com la que l’any passat va deixar a les fosques Albània, Montenegro, Bòsnia i Croàcia, a la península ibèrica era pràcticament impossible. Als Balcans amb tants anys de conflicte era presumible un zero energètic com aquell.

Malgrat tot, el caos del dia 28 només va durar 24 hores. El que preocupa és que torni a passar. Estant tan preparats com diuen que estem, essent tan fiables com són els nostres sistemes de control de plagues, de pestes, de generació i transport d’energia, ens intranquil·litza que se’ns faci evident una vegada més que el risc zero no existeix. Que els infal·libles siguin fal·libles. Que la perfecció sigui perfectible. La fragilitat dels nostres sistemes de seguretat ens angunien. Viure en la incertesa és un insomni. I ens preocuparà encara més que entre els especialistes, els enginyers, els físics, els analistes de dades no es posin d’acord en la determinació de les caues de l’apagada general. I encara més ens destarotarà emocionalment si el resultat de les investigacions sigui atribuït a un detall en l’oceà de la complexitat: una micra, un nanosegon, una partícula invisible a ull humà. I com que ens serà, a la gran majoria, difícil d’entendre, serà tan fàcil creure els qui especulen amb les forces del mal o els qui ho aprofiten tot per acusar el govern.