No passa dia que l’esquerra no reivindiqui una esquerra de l’esquerra. Que l’esquerra no s’esbuqui i es trossegi en nous partits a l’esquerra de l’esquerra tradicional. Que no s’atomitzi en noves formacions més ecologistes, més feministes, més anticapitalistes, més col·lectivistes, més pacifistes, més idealistes i amb més ínfules de superioritat moral. En el fons, però, no hi ha dia que entre les noves generacions d’esquerra no naixin nous personalismes que no vulguin liderar noves i més pures interpretacions del socialisme democràtic. Hom dirà que això és el reflex del dinamisme de la política. De la política entesa com el conjunt d’instruments i d’accions per a la resolució de problemes socials i la garantia dels drets de ciutadania. La política com un agent viu i dinàmic, generador de solucions als vells i nous problemes socials i que els partits clàssics inveterats no han sabut o no han volgut afrontar. Però la realitat és que aquesta atomització, tan perseverant i curta de mires de les marees i coloraines esquerranes acaben essent, sense coalicions, sense enteses i sumes, d’una ineficàcia absoluta, d’un joc de trons entre lil·liputencs. I el més desafortunat és que aquests nous particularismes revisionistes del socialisme clàssic solen ser més bel·licosos entre ells que no pas amb els partits d’esquerres hegemònics. Un exemple el tenim a Espanya en el munt de partits d’arrel marxista que ens demanen el vot. De la matriu del PCE n’han nascut o derivat Esquerra Unida, el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, Red Roja, Anticapitalistes, Podem, Sumar. I el més extravagant és que molts d’aquests derivats es proclamen unificadors de l’esquerra.
No és que les seues intencions i els seus objectius no siguin nobles i elevats, sinó que les singularitats tribals al capdavall afavoreixen més la dreta que l’esquerra. La batalla pel detall, per la coma, pels dos punts, pels models, pels preàmbuls de les lleis no solament no soluciona els problemes i les urgències socials sinó que crea en la ciutadana més necessitada una sensació de desemparament. A les esquerres tants caps tants barrets és igual a un suïcidi polític. És el que de manera recurrent ha solgut passar en el si del catalanisme i més lacerantment de l’independentisme. Ja és ben cert que només l'home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada