MEMÒRIA HISTÒRICA

Si la idea de progrés, interpretant W. Benjamin, implica deshistoriar la realitat creada per part dels qui ens han precedit, bondats i maldats, genialitats i barbaritats, sense assumir-la com una herència que ens condiciona i ens conforma en el present, sense reconciliar-nos-hi o reconèixer-ne les seues conseqüències, sense reparar-la o millorar-la, és impossible “l’arribada del Messies” o la restauració dels regnes de la virtut, de l’empatia, de la justícia, de l’equitat. Ni el cel a la terra del Parenostre catòlic. Ni el Paradís comunista. Ni que sigui factible el lema republicà de Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Fer tabula rasa i desentendre’ns del nostre passat, desmemoriar-nos, ens condueix a l’immobilisme, a repetir els mateixos errors, a malbaratar el progrés responsable dels nostres fills, de les noves generacions. En un mot, ens impedeix donar un sentit messiànic al tòtem del progrés. Benjamin és genial: el materialisme històric és una teologia! Malauradament, però, la condició humana, que és limitada i mortal, no pot deslliurar-se de l’estupidesa i de militar en la ignorància. No pot sostreure’s al dualisme del bé i el mal. A la llei del pèndol. Fascina Thoreau i fascina Hitler. Atrauen Putin i Trump i alhora atreien el papa Francesc i el bisbe Casaldàliga. L’imperatiu categòric kantià, és a dir, la consciència universal del que està bé i del que està malament, ha estat dinamitat pel pragmatisme, per l’individualisme, per la demolició del qualsevol panteó i per la indiferència a les atrocitats més ignominioses que es perpetren diàriament.

I se’ns ha apoderat la por: la xenofòbia, el racisme, l’aporofòbia o el terror a la devastació nuclear. Ens aterra que les nostres zones de confort, de seguretat, la nostra escala de valors, les nostres propietats, siguin arruïnades. La por a la incertesa esquizofrènica. Sense Paradís, sense Cel, sense Messies, sense Història, sense Ànima, sense escuts antimíssils i sense els dics de contenció, l’ONU, el Tribunal Penal Internacional, la mateixa UE, nascuts després de la carnisseria de les darreres dues guerres mundials, només ens queda la resistència entaforats dins el nostre catau, del nostre búnquer. La impunitat amb què actuen els genocides actuals demostra que no en tenim prou ni amb la Voluntat ni amb l’Esperança. Ni dissortadament tampoc amb la Poesia.

EL MEU MÀRIUS CARRETERO

¿Qui era el dandi fa quinze, vint, trenta anys a Lleida, el dandi pintor de paisatges romàntics, en què t’hi podies imaginar Lord Bayron i el polifacètic Apel·les Mestres retratant-los; o fins i tot Màrius Torres passejant per l’horta de la mà del seu avi, o l’evocació del gran William Turner, dels millors paisatgistes de la història de la pintura contemporània?. Doncs, inapel·lablement: l’amic Màrius Carretero, traspassat un 26 de juliol de fa 15 anys, i de qui m’ha quedat la inesborrable imatge bonhomiosa de la seua mitja rialla, la seua barba polida, el seu bastó, el seu barret i el seu fulard a l’hivern. En Màrius, com en altres artistes singulars, juntament amb les seues aquarel·les, una mena de plàcids refugis horacians, hi havia la persona que havia contribuït a la creació de l’Esbart Màrius Torres, l’any 1962, la primera expressió de catalanitat de Lleida. El Màrius dels poemes, el del grup de folk Can 64, els coetanis representants ponentins de l’eclosió de La Nova Cançó, a inicis dels seixanta. El Màrius autor, director, actor i maquillador de teatre, sobretot vinculat a l’AEM, (creat el 1925 en el si de l'Associació d'Exalumnes dels Maristes). O el Màrius professor de pintura a diferents associacions culturals. El Màrius implicat amb el teixit associatiu de la ciutat i sobretot amb les entitats sociosanitàries com Creu Roja o Anti-sida. I encara el Màrius dels articles sobre la quotidianitat de la vida ciutadana i els simples i rutinaris comportaments humans.

Però sobretot la imatge més potent que em resta de Màrius Carretero és la seua bonhomia i la seua fina ironia. Ja sé que és complicat resumir la personalitat d’una individu, però a mi me n’ha quedat la d’un exemple paradigmàtic del militant d’una lleidatanitat entre hortolana i aristocratitzant. Una barreja molt peculiar que fora del pla de Lleida no entén gairebé ningú. Doncs bé, el mes de novembre se celebraran el seu record i el seu llegat. I de ben segur que amb la distància de la seua mort, la seua figura, la seua persona, el seu art, el seu compromís ciutadà ja hauran pres la dimensió adequada a la seua vàlua. Quan el vaig conèixer, en els dinars familiars i amicals memorables d’estiu en una partida d’Alcoletge, només podies ser Màrius Carretero per mantenir l’aplom i l’equilibri propis d’un dandi enmig de l’esperpent hedònic.

NOVEL·LES

Què se n’ha fet de Llorenç Vilallonga, el novel·lista que llegia tothom els anys setanta i vuitanta (vull dir, tothom que llegia i o ho havia de fer com a alumne o per esnobisme)? I Baltasar Porcel? Què se n’ha fet de la complexitat narrativa? De Pedrolo, de Rodoreda, de Jesús Moncada, de Jaume Cabré?. Tenim, en l’actualitat de la literatura catalana, un bé de Déu de narratives: la del jo i les seues circumstàncies, la narrativa de l’autoficció; la narrativa confessional, la costumista, la psicoanalítica, fins i tot la narrativa poètica. Sí, moltes exposicions d’intimitats i de vaivens sentimentals, però poques, molt poques on passin coses, on se’ns presentin complexitats vitals, on les trames siguin ordides d’històries polièdriques. Sembla ser que és l’omnipresent novel·la policíaca o novel·la negra la que ha agafat el testimoni de la novel·la de la complexitat existencial, la que combina el realisme dels escenaris de l’acció amb la diversitat de perfils psicològics dels seus protagonistes, herois i antiherois, i en contrasta els seus valors i comportaments eticomorals. La que ordeix trames que es relacionen amb els conflictes socials, que fa ús de diversos punts de vista o perspectives narratives i d’un profús desplegament verbal i sap jugar amb l’evident, l’inesperat, l’atzarós i el premeditat i construir una dialèctica del conflicte. La novel·la que reivindiquem és la que Stendhal, fent-se seua una frase d’un tal Vichard de Saint-Réal (s. XVII) compara a un mirall que hom passeja al llarg del camí. De les laberíntiques cruïlles dels camins actuals.

Per més que sigui una pregunta retòrica, permetin-me-la: ¿serien capaços els/les nostres novel·listes emergents d’escriure’ns una obra com, pel cas, L’escombra del sistema del malaguanyat D. Foster Wallace? Som capaços d’escriure la novel·la de la crisi del sistema capitalista, del concepte de llibertat i de democràcia. Capaços d’escriure la novel·la de la crisi postmoderna? Una novel·la que deconstrueixi el discursos de les veritats dominants de les estructures del Sistema i ens presenti personatges afectats per la liquiditat de les seguretats burgeses? Protagonistes exposats al desconcert, la revisió de les memòries històriques, la fragilitat o més encertadament, l’esmicolament dels principis humanístics i a la incertesa de la condició humana o de la pròpia humanitat?

LECTURES CANÒNIQUES

Tores les grans cultures tenen les seues obres mestres. I ho són no solament de la llengua amb què han estat escrites sinó que moltes d’aquestes constitueixen el cànon de la cultura occidental. Aquestes obres canòniques s’han de començar a llegir a l’escola i a l’institut. Però, a casa nostra aquesta qüestió, que sembla tan òbvia entre els espanyols, els anglosaxona, els teutons, els russos o els francesos, desperta reticències. Fins al punt que hom considera que fer llegir, per exemple, Verdaguer i Maragall al tercer cicle de primària és una barbaritat o Ausiàs March i J.V. Foix a secundària és com fer-se l’hariquiri. Si no saben llegir com vols que...,si no saben res d’història com han de..., si no tenen cap estímul fora de l’escola... És cert, existeixen mil raons granítiques que dificulten poderosament i dramàtica el nostre plantejament. La qüestió fonamental i més complicada, però, radica en com es generen els estímuls, la motivació i l’interès lectors. El repte pedagògic no consisteix solament a saber esbrossar el que dificulta la comprensió lectora sinó a crear estratègies adaptatives dels textos als interessos de cada edat i el seu desenvolupament cognitiu i psíquic. I una d’aquestes maniobres d’acostament al text possiblement rau tant en la descoberta de les peripècies vitals i creatives dels autors com en l’aproximació a la seua poètica, la naturalesa de les idees i les formes, del seu estil. I a contextualitzar històricament, sociològicament, artísticament la producció textual que cal llegir.

Abans, però, d’acarar-nos a les estratègies d’interpretació dels textos canònics (aquells, insistim, que ha validat l’acadèmica, la crítica especialitzada i la recepció lectora a través dels temps), és indispensable centrar l’atenció en els processos d’aprenentatge de la lectoescriptura. El magisteri actual en sap molt d’això. Però aquest procés tan ben treballat a les escoles normalment no té continuïtat a la secundària. En aquesta etapa se suposa que l’alumnat hi arriba sabent “llegir” mecànicament, però en les proves de nivell es constata que no s’acaba de comprendre el missatge. No es capeix el significat d’un discurs d’una certa complexitat sintàctica i sobretot d’una determinada referencialitat cultural. I els missatges dels entorns virtuals no hi ajuden gens, perquè són d’una simplicitat esborronadora.