¿Qui era el dandi fa quinze, vint, trenta anys a Lleida, el dandi pintor de paisatges romàntics, en què t’hi podies imaginar Lord Bayron i el polifacètic Apel·les Mestres retratant-los; o fins i tot Màrius Torres passejant per l’horta de la mà del seu avi, o l’evocació del gran William Turner, dels millors paisatgistes de la història de la pintura contemporània?. Doncs, inapel·lablement: l’amic Màrius Carretero, traspassat un 26 de juliol de fa 15 anys, i de qui m’ha quedat la inesborrable imatge bonhomiosa de la seua mitja rialla, la seua barba polida, el seu bastó, el seu barret i el seu fulard a l’hivern. En Màrius, com en altres artistes singulars, juntament amb les seues aquarel·les, una mena de plàcids refugis horacians, hi havia la persona que havia contribuït a la creació de l’Esbart Màrius Torres, l’any 1962, la primera expressió de catalanitat de Lleida. El Màrius dels poemes, el del grup de folk Can 64, els coetanis representants ponentins de l’eclosió de La Nova Cançó, a inicis dels seixanta. El Màrius autor, director, actor i maquillador de teatre, sobretot vinculat a l’AEM, (creat el 1925 en el si de l'Associació d'Exalumnes dels Maristes). O el Màrius professor de pintura a diferents associacions culturals. El Màrius implicat amb el teixit associatiu de la ciutat i sobretot amb les entitats sociosanitàries com Creu Roja o Anti-sida. I encara el Màrius dels articles sobre la quotidianitat de la vida ciutadana i els simples i rutinaris comportaments humans.
Però sobretot la imatge més potent que em resta de Màrius Carretero és la seua bonhomia i la seua fina ironia. Ja sé que és complicat resumir la personalitat d’una individu, però a mi me n’ha quedat la d’un exemple paradigmàtic del militant d’una lleidatanitat entre hortolana i aristocratitzant. Una barreja molt peculiar que fora del pla de Lleida no entén gairebé ningú. Doncs bé, el mes de novembre se celebraran el seu record i el seu llegat. I de ben segur que amb la distància de la seua mort, la seua figura, la seua persona, el seu art, el seu compromís ciutadà ja hauran pres la dimensió adequada a la seua vàlua. Quan el vaig conèixer, en els dinars familiars i amicals memorables d’estiu en una partida d’Alcoletge, només podies ser Màrius Carretero per mantenir l’aplom i l’equilibri propis d’un dandi enmig de l’esperpent hedònic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada