NO SABEN QUE NO SABEN

L’Espanya de les autonomies es deu al cafè per a tothom davant les pretensions nacionals d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Amb el desastre dels focs del mes d’agost sobretot a Castella i Lleó, Extremadura i Galícia, s’ha evidenciat que els governs d’aquestes comunitats no solament no saben exactament quines competències tenen en prevenció i extinció del foc, sinó que el poc que hi dediquen no ho acaben invertint. Volien estatuts com el de Catalunya i Euskadi, però el que tenen els va gran, els supera. I com que tradicionalment sempre han interioritzat que és l’Estat qui ha de resoldre els problemes, quan l’Estat els diu que són ells els responsables segons les competències que els atorga la seua autonomia, llavors han de fer ús de la típica queixa que l’Estat no els ha socorregut a temps ni amb els mitjans que havien demanat com per exemple més hidroavions que els que disposen tots els membres de la Unió Europea. I al final, que la culpa és del president Sánchez. Una estratègia del PP tan grollera i miserable que fins i tot produeix vergonya aliena. Certament, és una anomalia que un partit d’Estat tingui tants incompetents governant autonomies! Que acumuli tanta incompetència entre els seus màxims dirigents. Cap mena de modèstia, cap disculpa, cap mea culpa, cap sentit del ridícul, cap verecúndia a l’hora d’encolomar els despropòsits al govern de l’Estat ni, per descomptat, cap dimissió.

No hem guanyat ni en qualitat democràtica ni en exemplaritat ni en assumpció de responsabilitats ni en eticitat. L'anormalitat s’ha convertit en una rutina. Trastocar la realitat en una pràctica indecent. Hi haurà eleccions i tornarà a guanyar el partit de la mala gestió autonòmica dels focs, de la DANA, de la sanitat i de l’educació superior. I desgraciadament guanyaran els intoxicadors de les xarxes socials i el pseudoperiodisme; els mentiders professionals i els qui creuen cegament en el terraplanisme, els negacionistes i els qui estan convençuts que la culpa de totes les desgràcies la tenen els immigrants, sobretot els musulmans, i, com no, el socialcomunisme i el separatisme català. Els simplificadors de la realitat que sempre tenen a punt un boc expiatori per carregar-li el mort. A pesar de l’escolarització obligatòria, continuem preguntant-nos com feia Noam Chomsky: Com és que tenim tanta informació i sabem tan poc?.

DE QUÈ SERVEIXEN ELS SAVIS?

Havent-hi com hi ha tanta saviesa, tants ensenyaments, tan bons consells, tanta lucidesa, tants avisos i premonicions i tants encerts en les paraules de literats, assagistes, filòsofs, historiadors, en fi tant criteri civilitzador des dels orígens dels temps de l’homo sapiens, per què, en canvi, han servit tan poc per evitar el desconcert i el desassossec en què una gran majoria de persones del nostre món viu actualment. ¿Per què no han estat convincents i útils les reflexions dels qui han parlat sàviament a fi que no haguéssim de repetir la majoria dels mals que han desolat i estan arruïnant el nostre món? ¿Per què la gran majoria dels humans ensopeguem dues, tres, quatre vegades amb la mateixa pedra i tenim una memòria tan feble o tan poca memòria? Són tan desoladores les respostes que encara ho són més quan hem tingut la dissort de conèixer deixebles dels savis, gent llegida i viatjada, que han esdevingut autèntics monstres: cínics incitadors i aprofitats de tota mena de conflictes socials, ètnics, religiosos, econòmics, tecnològics i bèl·lics. Promotors de guerres, de manipulacions i especulacions financeres; inductors de la ciberproletarització, de la manipulació informativa i la corrupció del llenguatge; depredadors ecològics, traficants d’éssers humans i mantenidors i guardians estratègics dels abismes entre la riquesa i la pobresa,

Ens compadim repetint-nos que som contradictoris, que no practiquem allò que asseverem perquè tenim el privilegi de ser-ne l’excepció. I estem convençuts que som maniqueus per naturalesa, que l’aurea mediocritas és pura poesia, igual que l’estoïcisme que practiquen alguns éssers excepcionals o desesperats com el qui, com deia Fray Luís de León, huye del mundanal ruído/ y sigue la escondida/ senda, por donde han ido/ los pocos sabios que en el mundo han sido. Serà que Mark Twain tenia raó quan afirmava que la sensatesa i la felicitat són una combinació impossible?. Podem sobresortir tant fent el bé com el mal i sempre hi haurà algú que ens superarà. Potser ho remeiaríem una mica si féssim cas a B. Russell quan diu: ¡Que agradable seria un món en què no es permetés a ningú operar en borsa a menys que hagués passat un examen d’economia i poesia grega, i en el qual els polítics estiguessin obligats a tenir un sòlid coneixement de la història i de la novel·la moderna!

QUI DIA PASSA...

En tota activitat, a més del saber fer i saber-ne les possibilitats, l’important és el control del temps. Els grans propòsits necessiten molt temps perquè s’acompleixin. Hi intervenen tants factors estructurals, conjunturals i sobrevinguts que, encara que se’n tinguin models i exemples, fan que sigui molt difícil assegurar una data precisa de finalització. L’acció política sempre juga amb aquests condicionants. L’acció social que té a veure amb els drets humans inalienables, molt més encara. La solució al problema de l’habitatge, per exemple. La dilació, l’ajornament, les pròrrogues, els imprevistos, les variacions rítmiques, tot forma part de les estratègies de i per a la resolució dels projectes, dels propòsits, dels programes, de les promeses. Àdhuc, quan sembla que s’ha arribat a la consumació, els contextos han canviat. Els fenòmens condicionants s’han alterat o esdevingut més complexos. O simplement els sistemes de valors i de virtuts s’han alterat. D’aquí que el temps no sols serveix per encadenar les accions i afinar en la gestió dels recursos, sinó que juga en contra de l’excel·lència, de la completesa i la perfecció. Mai no s’ha aconseguit la pau total, l’erradicació absoluta de la pobresa i de l’analfabetisme, de la guerra, de la fam, de l’esclavatge o l’eliminació de l’atur. Mai no hem aconseguit l’obra definitiva, perquè simplement tot és perfectible.

Ni en l’obra artística, perquè el concepte de bellesa és subjecte al de cultura i la cultura va lligada als sistemes de producció que condicionen els de consum, i la repetició de models a l’avorriment. I, com deia la cançó, els temps van canviant i fins i tot la idea del que és la Humanitat. I els afectats ens desesperem atès que mai no arriben les subvencions, no s’acaben mai les obres o no comencen mai i no s’erradica la violència ni els suïcidis. I les estadístiques serveixen per amagar els noms i els cognoms, els de cadascú, de les persones que anhelen i les que ja no ho podran veure. I, al final, se’ns deia, d’il·lusions també es pot viure. Els polítics i els genis i els animadors socials saben que a la vida se li ha de proporcionar, de tant en tant, una propina, una escapada, una esbravada, una mica de fum d’encenalls, una vàcua esperança més, ja que qui dia passa any empeny. I tot i així, Espanya és el país on es consumeix més diazepam del món.