PRESSUPOSTOS

A veure, un govern necessita tenir pressupostos no només per gestionar l’engranatge social, sinó per projectar una filosofia política, uns principis, uns valors, un sistema organitzatiu i normatiu que garanteixin la seua raó de ser, sinó també, i en això hi ha el nus de la qüestió, per demostrar pràcticament una ideologia determinada, és a dir, les idees pròpies i particulars respecte de l’acció política en el terreny de l’economia, de la cultura, de les llibertats individuals i col·lectives o de l’organització i control social i la seua provisió de recursos. Insistim, la ideologia política és el que fa diferents els pressupostos. No existeix només la necessitat de pressupost per governar, sinó que cal un determinat pressupost per projectar la ideologia del partit governant. O sigui que quan s’insisteix reiteradament i pesadament que calen pressuposts a Catalunya, alguns de nosaltres no entenem com els informadors no qüestionen mai si els pressuposts que presenta el PSC són realment els millors pressupostos que es poden fer o si n’hi ha d’altres de possibles i quins són. La ideologia en continguda en els pressupostos estableix les prioritats a subvenir i a afrontar. I la seua selecció, atès que és impossible arribar a tothom i a tot arreu, sempre té un punt de parcialitat, d’arbitrarietat, de discriminació. En bona part precisament per la tendència ideològica i en l’altra, no menor òbviament, per la qüestió prosaica de la disponibilitat de diners.

Però això que és elemental i que relativitza el dramatisme amb què se’ns inculca que si no hi ha pressupostos s’ensorrarà el món, hi perdrà tothom i sobretot els funcionaris que potser no cobrarien, es complica quan el partit que governa les institucions, i en aquest cas la Generalitat, no té majoria per aprovar-los i els ha de pactar amb altres ideologies afins. Si aquests partits anàlegs, hi posen traves i els acaben tombant, se’ls farà responsables (la història?) de la irresolució d’imperioses necessitats i de l’apocalipsi subsegüent. Si els pacta, voldrà dir que abans no eren els millors pressupostos, però ara sí. Ara bé, si al final es pacten i es milloren, ja caldrà que siguin materialitzables i productibles. I sobretot que ho siguin, de realistes, les condicions indispensables per aprovar-los en una altra ocasió. Demanar la lluna en un cove és d’una excelsa poesia.

'CREPUSCLES' de Josep Borrell (2026, Editorial Fonoll)

Un deixar-se anar per les edats de la vida, en la certesa o ignorància de saber on vas i d’on vens.
La vivència del pas del temps amb el ritme del moviment del pèndol.

Pròleg de Francesc Pané

100 pàgines
ISBN: 978-84-10220-45-4
Col·lecció: Joan Duch, 80
Publicació: gener de 2026

Crepuscles és la vivència del pas del temps al ritme del moviment del pèndol, amb un vaivé resignat, estoic, a cops nostàlgic, mentre el protagonista va sortejant els trasbalsos emocionals, les pors o els sentiments de culpa. Un deixar-se anar per les edats de la vida, com una mena de flâneur que vaga i bada entre paisatges que li activen la memòria, alhora que es va reconciliant amb el que s’esvaeix i mor. I és en aquest passeig, que la paraula esdevé eco i mirall de la inèrcia del món i els seus efluvis.

L’edat de les persones es manifesta en la manera i el ritme de caminar. En la certesa o ignorància de saber on vas i d’on vens. I en la direcció i la intensitat de la mirada. Hi ha uns dies per nàixer i uns dies per morir, tu mateix i els altres. I tota cosa. Com el crepuscle de l’alba i el del vespre. Com diu Marc Aureli, les pèrdues, però, no són res més que una transformació. Perquè en queda la memòria impresa en els paisatges. Perquè el record sol ser un acte de reconciliació amb el dolor, la pena de les pèrdues, la revifalla de la joia o una exultació de l’amor.

El podeu comprar aquí

Espero que el gaudiu.

LA MESQUINESA DE LA GUERRA

Els qui ordenen fer la guerra, pels motius que sigui, per bé que, com escrivia el dramaturg francès Jean Anouilh, totes les guerres són santes, car no hi ha un bel·ligerant que no cregui tenir el cel de la seva part, haurien de ser els primers a enviar-hi, per donar exemple de congruència, si en tenen, els seus fills i filles i evidentment les seues dones o els seus marits. Segur que les oficines de reclutament els declararien aptes per empunyar una arma o estar capacitats per disparar qualsevol artefacte letal. Quin militar es negaria a admetre un tal acte de generositat, d’exemplaritat i d’amor a la pàtria tan honrós i memorable? I a primera fila, a infanteria, a la lluita a cos a cos, si s’arribés a tal extrem, a pesar dels drons, dels míssils i de tots els ginys tecnològics. Totes les guerres, les antigues i les modernes, apel·len a la seguretat i als interessos nacionals, als valors i principis maniqueus de cadascun dels combatents, tenen la protecció divina del déu que escau, que els beneeix i els ungeix de valor, i sempre s’acaben quan hi ha un vencedor i un perdedor. Però el que no falla mai és que el perdedor sempre és el poble ras, la majoria del qual detesta la guerra, els qui els hi involucren i els qui en trauen profit. Perquè, és evident que els rics, els poderosos, sempre hi troben un motiu de negoci. Amb les armes, amb la tecnologia, amb els uniformes, els pertrets de batalla i de camuflatge dels soldats, o amb les sucosíssimes reconstruccions.

És tan mesquí que hi hagi partits polítics espanyols que defensin les guerres que lliuren Israel i els EUA! És d’una covardia tan mesella negar-se a denunciar-les, no pas ideològicament sinó per motius humanitaris i d’acord amb les normes internacionals, per por a no molestar el nou xèrif mundial! La nostra desgràcia com a humans és que, si algú es presentés a unes eleccions dient que si guanyava eliminaria de soca-rel els veïns demonitzats i en faria xixina, brutalment carn picada, sortiria elegit, potser obtindria la majoria i els partidaris ho celebrarien cínicament amb una hecatombe dedicada als déus per la seua misericòrdia. Hem arribat en el moment de la història en què, com diu Peter Sloterdijk, els individus, conscients de les contradiccions, mentides i abusos del sistema, continuen participant-hi còmodament en lloc de resistir-s’hi.

LA POLÍTICA BARROERA

Els polítics, no tots esclar, s’insulten. Es diuen autèntiques barbaritats. En seu parlamentària, des del faristol, en les rodes de premsa, en àmbits formals i informals, així que en tenen l’oportunitat davant qualsevol micròfon. I hom, petits i grans, ho sent i escolta per la ràdio, per la tele, pertot arreu. I n’hi ha que reneguen i escarneixen més que un carreter. La vulgaritat, l’impudor o el desvergonyiment i la mala educació campen per tots els fòrums i altaveus públics i privats. I després hom s’esgargamella ensenyant que s’ha de tenir cura del llenguatge i ser respectuós amb la persona i les seues opinions. Que s’ha de ser educat i saber controlar en públic les pulsions i els baixos sentiments, els conats d’arravatament i d’histèria. Llevat de comptadíssimes excepcions, no solament s’ha perdut el mínim decòrum, capteniment, decència o el que, als de la meua generació encara ens ensenyaven a l’escola primària, se’n deia urbanitat, sinó la bona oratòria, la que la IA defineix amb molt bon criteri com: l'art de parlar en públic amb eloqüència, claredat i capacitat de persuasió, tot utilitzant tècniques verbals i no verbals per influir, informar, motivar o entretenir una audiència, on l'orador domina el llenguatge corporal, el to i l'emoció per connectar i convèncer. Per dissort s’ha esfumat dels àmbits del debat d’idees i de projectes l’argumentació crítica, que també la IA resumeix sàviament com: l'acte, procés o facultat mental d'enllaçar idees, proposicions i premisses per demostrar, justificar o fonamentar una conclusió mitjançant la lògica, la qual cosa implica pensar ordenadament per resoldre problemes.

I no només de barroeria va la cosa, sinó de veracitat dels missatges. Potser no s’havien dit públicament tantes mentides en la narrativa política com des que tenim accés a infinitat de mitjans de comunicació i hom pot contrastar. És tan esperpèntic que fins i tot han nascut empreses verificadores de la missatgeria política. El més fumut, però, és que el mentider s’acabi creient les seues pròpies mentides. Es deia que abans s'agafa un coix que un mentider. Però, vist l’alt nivell de badoqueria social, ens sembla que ja no és així. Ara bé si estàs al cas, saps que qui sempre ment, mai no ens enganya. Si només fossin mentides pietoses de l’estil digues-me que m’estimes encara que sigui mentida...

PROMENADE A LLEIDA

Sí, els detalls fan la cosa, l’hàbit fa el monjo, Les formes, les actituds que es tradueixen en signes creen la realitat. La que el filòsof i sociòleg Jean Braudillard n’ha dit hiperealitat, consistent a confondre realitat amb simulació. En fi, és allò de menjar més amb els ulls que amb la boca. El que fan tots els missatges subliminars amb què ens bombardegen els anuncis. I vet aquí que la primera pedra del Shopping Promenade de Torre Salses s’anuncia amb una placa en castellà. Només en castellà. Doncs, comencem bé!, Ja ho sabem que el capital no té pàtries ni fronteres, però, caram, ni un mínim d’interès per saber quina és la llengua pròpia d’allà on et jugues els quartos?. ¿O per conèixer quina morfologia constructiva, quina climatologia, quin cromatisme o quins hàbits i costums tenim la gent del Ponent (peninsular), per tal que el disseny de l’eco-friendly, sigui realment respectuós amb el nostre medi ambient i no una clonació impersonal de tots els seus altres projectes? Els promotors, la companyia francesa Frey (d’aquí Promenade, suposem) i la gestora de fons Eurofund Group, ja cal que s’espavilin a indicar als seus socis i inversors que Lleida és una ciutat de Catalunya i que Catalunya té un Estatut i una llei de Normalització Lingüística. Algú potser dirà: ¿home, quina importància té el detallet de la llengua a la placa de la primera pedra davant la pluja de milions, de compradors d’arreu de l’occident peninsular, de visitants comarcans, del centenar de llocs de treball que es crearan, de l’estímul competencial als eixos comercials tradicionals de la ciutat i de tot i més que reportaran les botiges del complex? Doncs sí, com ensenyen tots els manuals de màrqueting, els detalls marquen la diferència o el nom fa la cosa i el seu preu.

Òndia, a uns empresaris que tenen tant d’abast internacional i tant de calé, no hauria costat gens indicar-los que una placa en català fins i tot els hagués resultat més barata que en castellà, no per res, sinó perquè conté menys lletres. Segur que la Paeria, en nom de més del 70% de la ciutadania que aprovava, segons una enquesta, el parc a Torre Salses ho hauria trobat estupend. Com crec que trobaria magnífic, potser fins i tot el 90% de conciutadans, que la placa del carrer encara ara Carniceries, molt a prop de la Casa la Vila, es catalanitzés d’una vegada per totes.