Catalunya és un país, una quasinació, de resignats. De dimissionaris. L’exemple perfecte el tenim en el desastre de Rodalies. No en els problemes que han tingut lloc el darrers dies, accelerats per una meteorologia desaforada, sinó en la sèrie de despropòsits que s’encadenen cada dia. Els responsables, ara, per trobar una explicació de consens entre els qui en tallen el bacallà des del final de la guerra civil, amb el cinisme del qui no té cap vergonya d’encolomar els errors a les víctimes, diuen que la causa dels problemes és la manca d’inversió durant molts anys. Com si durant anys i panys no haguessin governat els qui ara es queixen de la precarietat inversora i els culpables fossin uns alienígenes. Milers i milers de persones que s’han de desplaçar per anar a treballar, per fer funcionar Catalunya i vulguin o no s’han de buscar la vida perquè un servei essencial no va de cap manera! Els governants ja sabem el que diran. Però, i els sindicats, els majoritaris i els gremials. I les PIMES i les grans empreses? Tothom es lamenta, posa cares llargues i a esperar que un dia soni la flauta. Només, com sempre, es mouen les plataformes d’usuaris, els afectats, els qui no poden dimitir, perquè els hi va la vida, encara que la ràbia, la impotència, l’ansietat i la desesperació els la vagin rosegant.
Però el problema no és només Rodalies, sinó la mobilitat en les grans vies de comunicació. L’AP7 no dona per a més en segons quins trams. Si s’ha de tallar per motius de seguretat, perquè hi ha hagut algun accident, el món esdevé un caos sideral, un Cafarnaüm. I es produeixen un munt de pèrdues econòmiques, perquè és la via principal que canalitza el trànsit de mercaderies d'Europa cap a la península Ibèrica i d'Espanya. I plou i plou i resulta que sempre són els mateixos pobles, barris, passeigs marítims i rius i rieres i barrancs que s’inunden. I pregunten al veïnat i als alcaldes, com és que es troben en aquella situació i sempre sents: que en fa d’anys que reclamem que s’arregli!. Balzac la deia molt grossa: la resignació és un suïcidi quotidià. Resignar-se vol dir que no pots fer-hi res, que has d’aprendre a viure amb els teus mals i els dels altres. Doncs, certament, Catalunya no és millor dels mons possibles. I mai no es poden solucionar els problemes recurrents, perquè mai no hi ha prou diners per a tanta necessitat...
