LA UNITAT DE LES ESQUERRES

No s’acaba d’entendre des d’un punt de vista pràctic, però històricament sempre es repeteix el mateix esquema: mentre les dretes sempre s’acaben trobant, l’esquerra, en canvi, sempre s’atomitza. La dreta té cinc coses clares: la propietat, l’ordre i l’estraficació social, la tradició i la liberalitat econòmica (lliure mercat i mínims impostos). L’esquerra, en canvi, es disgrega en centenars de sigles pels matisos que singularitzen cadascuna de llurs polítiques. Fins i tot quan, històricament, la clarividència ha avisat que venia el llop de l’extrema dreta o quan s’ha hagut de combatre els colpistes. Suposo que una de les raons de la multiplicitat d’opcions de partits d’esquerra té a veure amb l’alt concepte que les diverses formacions tenen de l’ètica i la moralitat. Amb el grau de puritat dogmàtica en la concepció del que és bo o dolent, correcte o incorrecte. En la gradació de l’aplicació dels drets humans, de l’equitat o la justícia social. En el nivell d’exemplaritat en els comportaments públics i privats. I en la manera com es formulen les seues aplicacions en el regiment de la cosa pública i en la presa de decisions en la governança quotidiana, que hi van associades. Una altra raó es deu al fet que les diferents marques, agrupacions o partits de l’esquerra política i sociològica són conformats i conduïts per lideratges forts. Cada branca de l’arbre esquerrà sol tenir el seu capitost amb un ego magnificat. I cada ego fa sa tribu. I seu lideratge ha de ser únic i incontestable, perquè en ell recauen tots els atributs que assumeixen com a doctrina la majoria dels membres del grup. Dit altrament, el partit s’autoreferencia en la imatge d’autoritat dels atributs del líder. I és clar més d’un gall en un galliner no canta bé.

Una tercera raó de la pluralitat de les opcions polítiques d’esquerra està relacionada amb la gestió de llurs pròpies contradiccions. Mentre propugnen un socialisme democràtic, són incapaces de practicar un anticapitalisme militant. Proposen el repartiment equitatiu de la riquesa, però no renuncien a l’acumulació de capital i a les ociositats i vanitats burgeses. Defensen la no discriminació per raó de tot el que regula la carta dels Drets Humans i no batallen per l’abolició de la monarquia. Estan a favor de l’autodeterminació dels pobles i els fastigueja el nacionalisme català.

VAYÁNSE A OTRA PARTE...

Com saben les persones informades, la senyora Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunidad de Madrid, és qui va pronunciar aquella frase tan injuriosa i amb mala bava: Váyanse a otra parte a avortar!, en negar-se a implementar el registre de professionals sanitaris objectors de consciència a practicar avortaments. Es va justificar dient que ja ho dirimirien els tribunals si ho ha de fer o no i no pas un càrrec del ministeri corresponent. O sia, la presidenta aquesta no és que desafiï descaradament el Govern, sinó que mentre no es resolgui la seua negativa als tribunals està incomplint la llei orgànica de salut sexual i reproductiva de 2023. No recordo qui afirmava que si aquesta actitud de rebel·lia l’hagués exercit la Conselleria de Sanitat catalana o la presidència de la Generalitat ja ens estarien aplicant un nou 155, vull dir, estarien desposseint la Generalitat de les competències sanitàries. El PP ho tindria facilíssim perquè controla el Senat que és l’òrgan que en el tema té la darrera paraula. La pregunta és: com està això? Ho han dirimit ja els tribunals o la presidenta rebel continua negant-se a complir la llei perquè no li dona la gana. ¿Com és que els informadors no ens en fan el seguiment, d’aquestes rebequeries prepotents, d’aquesta mena de rebel·lions i d’amotinaments tant o més delinqüencials que el fet que milers de persones es neguessin a complir la prohibició de votar en un referèndum per la independència de Catalunya l’1 d’octubre de 2017? 

I de les denúncies contra la mateixa presidenta mesetaria per les morts a les residències durant la pandèmia, més enllà de l’arxivament del Suprem, què en sabem de la que feu la Fiscalia i les que s’han presentat davant diferents jutjats d’Instrucció de Madrid? Ja hi ha imputats, condemnats, empresonats? S’han pagat indemnitzacions? O, per contra, són denúncies que no han quedat en res, arxivades de per vida? I allò del seu xicot, què, sine die per a l’inici del judici, després que s’han carregat el Fiscal General? Sense entrar en detalls, però haberla hayla, fa l’efecte com si aquesta presidenta tingués una guàrdia pretoriana, a més a més de la que té al costat del seu despatx, instal·lada en totes les estructures d’Estat, que no deixen ni que se li acosti una mosca o que cap mosca collonera gosi xuclar-li ni un bri del seu desvergonyiment.

TOT ÉS POSSIBLE?

Com que passa el temps inexorablement i a cada bugada perdem un llençol i no tenim tota la vida per esperar que s’acompleixin els nostres desigs i quimeres i que es facin efectives les promeses electorals, deixin-me que pregunti com estan les coses que, diuen, ens han d’impulsar cap a la utopia o, si ho prefereixen, cap al futur. Doncs, què: com està l’ampliació de l’aeroport del Prat? I la cogovernança Aena i Generalitat?. En què ha quedat el finançament singular (segons els diccionaris normatius: una cosa que és única) de Catalunya?. Està desbloquejat el Hard Rock de Vila-seca i Salou?. Ja avança la materialització del macropolígon de Torreblanca i Quatre Pilans i la seua estació ferroviària intermodal?. L’autovia fins a Balaguer, per a quan?. I la compleció de la que uneix Lleida i Tarragona?. Ah, i el projecte comercial de l’entorn de l’estació Lleida-Pirineus (sic)?. Segur que hi haurà calés en aquesta legislatura per al Pla de Millora Urbana de la Mariola? I per a la biblioteca de Joc de la Bola?. Com el tenim el tema dels secretaris-interventors dels nostres ajuntaments que tenen empantanegats centenars de gestions dels seus pressupostos?. Com va la col·laboració intercomarcal en temes tan vitals com les connexions viàries, la generació de comunitats de consum, dels mercats, de fires, la formació professional i universitària, la creació cultural o la implantació industrial i logística entre les capitals del Pla de Lleida i entre el Pla i Muntanya?. Al solar de les termes romanes de Remolins, estaria bé, no?, que s’hi pogués construís la seu del futur museu d’Història de la ciutat?.

És ben cert, no es pot matar tot el que és gras. No podem ser més exigents del compte si no tenim totes les dades i no coneixem els inconvenients i les insuficiències sobretot econòmiques per convertir en realitat els somnis, les promeses i els desideràtums. D’acord, però els fabricants d’il·lusions, els programadors electorals, els propagandistes, haurien de ser més rigorosos, perquè d’il·lusions no es pot viure tota la vida. I menys quan d’un dia per altre els caps de cartell desapareixen del programa de festes. Sí, aniria molt bé, per evitar frustracions, que cada idea creativa anés acompanyada d’un pressupost d’execució. ¿Per cert, el procés cap a la independència, encara que només sigui energètica, en quin estadi està?.

RESIGNACIÓ

Catalunya és un país, una quasinació, de resignats. De dimissionaris. L’exemple perfecte el tenim en el desastre de Rodalies. No en els problemes que han tingut lloc el darrers dies, accelerats per una meteorologia desaforada, sinó en la sèrie de despropòsits que s’encadenen cada dia. Els responsables, ara, per trobar una explicació de consens entre els qui en tallen el bacallà des del final de la guerra civil, amb el cinisme del qui no té cap vergonya d’encolomar els errors a les víctimes, diuen que la causa dels problemes és la manca d’inversió durant molts anys. Com si durant anys i panys no haguessin governat els qui ara es queixen de la precarietat inversora i els culpables fossin uns alienígenes. Milers i milers de persones que s’han de desplaçar per anar a treballar, per fer funcionar Catalunya i vulguin o no s’han de buscar la vida perquè un servei essencial no va de cap manera! Els governants ja sabem el que diran. Però, i els sindicats, els majoritaris i els gremials. I les PIMES i les grans empreses? Tothom es lamenta, posa cares llargues i a esperar que un dia soni la flauta. Només, com sempre, es mouen les plataformes d’usuaris, els afectats, els qui no poden dimitir, perquè els hi va la vida, encara que la ràbia, la impotència, l’ansietat i la desesperació els la vagin rosegant.

Però el problema no és només Rodalies, sinó la mobilitat en les grans vies de comunicació. L’AP7 no dona per a més en segons quins trams. Si s’ha de tallar per motius de seguretat, perquè hi ha hagut algun accident, el món esdevé un caos sideral, un Cafarnaüm. I es produeixen un munt de pèrdues econòmiques, perquè és la via principal que canalitza el trànsit de mercaderies d'Europa cap a la península Ibèrica i d'Espanya. I plou i plou i resulta que sempre són els mateixos pobles, barris, passeigs marítims i rius i rieres i barrancs que s’inunden. I pregunten al veïnat i als alcaldes, com és que es troben en aquella situació i sempre sents: que en fa d’anys que reclamem que s’arregli!. Balzac la deia molt grossa: la resignació és un suïcidi quotidià. Resignar-se vol dir que no pots fer-hi res, que has d’aprendre a viure amb els teus mals i els dels altres. Doncs, certament, Catalunya no és millor dels mons possibles. I mai no es poden solucionar els problemes recurrents, perquè mai no hi ha prou diners per a tanta necessitat...