9 de novembre del 2022

DRET A L’HABITATGE

Quan l’ocupació il·legal de vivendes es pot resoldre en un tres i no res contractant empreses com Desoukupa vol dir que les normes que regulen la propietat privada no resolen el problema. Però quan hi ha tanta gent que viu literalment al carrer o accessòriament en albergs caritatius, vol dir que el dret universal a un habitatge digne és una quimera. Quan és tan fàcil fer negocis especulatius amb la vivenda pública, i organitzar màfies que es lucren amb les ocupacions il·legals, vol dir que el problema habitacionals és, paradoxalment, una font d’ingressos molt productiva. Quan és tan complicat arbitrar mesures legals de desocupació i tan difícil promoure vivenda social, vol dir que existeix un abisme entre els drets i els deures. Quan ha estat tan accessible aconseguir un crèdit hipotecari per adquirir una vivenda i tot el seu parament i tan difícil pagar-lo, vol dir que el desig, alimentat per tots els ressorts del sistema capitalista, ha fet perdre el sentit de realitat. Sobretot perquè et sortia més car pagar un lloguer que no endeutar-te amb el bancs. Perquè, certament, el tema de l’habitatge és un problema estructural que té a veure amb la desigualtat social cada vegada més flagrant i dramàtica. Perquè té a veure també amb el disseny de les ciutats, el preu del sòl, l’augment del cost de la construcció d’acord amb els nous estàndards de sostenibilitat. I, sobretot, amb la cadena d’especulacions que es produeixen en tota la traçabilitat de la vivenda.

El Tribunal Constitucional, el març passat, va anul·lar de la Llei catalana que limitava el preu dels lloguers, l’obligació dels grans tenidors d'oferir i, en tot cas, renovar el lloguer social a les persones vulnerables. Ja sabem que hi ha subvencions de tota mena, ONG i polítiques municipals que vetllen per mitigar el drama habitacional, però què passa amb els pisos que té la SAREB? Què passa amb els quasi 36.000 pisos buits que hi ha a Catalunya entre grans propietaris, bancs i grups d’inversió? Doncs, passa que el dret fonament a l’habitatge digne, des del mateix moment que es defineix com a tal, esdevé una pura utopia per a milers i milers de persones, que, malgrat tot, en el seu interior, aspiren a ser propietaris abans que llogaters o rellogats. La cultura del mercadeig i la cultura de la propietat sempre han anat de bracet en la nostra civilització.

2 de novembre del 2022

ELS NOSTRES MORTS

Deia P. Baroja: No hay más muertos que los llevados por los vivos. Cert. Els morts són els nostres: familiars, mascotes, amics, admirats. I algun cop, desconeguts amb qui hem viscut alguna història inoblidable. Tots els altres no són ningú, com la resta dels vius. Excepte quan aquest algú-ningú esdevé protagonista de la història de la nostra cultura, de la nostra manera de ser, de pensar i de sentir. Però, fins i tot aleshores, més que algú amb noms i cognoms és sobretot un símbol, un mite, un arquetip com Diògenes de Sinope, Ghandi o Édith Piaf. Sí, som solidaris amb els milers i milers de morts diàries per les caues més desafortunades, injustes i aberrants. ¿Quin sentit tindria sinó el monument al soldat desconegut o la contrició per la nostra indiferència davant la desgràcia aliena, si no dediquéssim almenys un dia a recordar les morts anònimes dels qui dormien al carrer o donaven la vida perquè nosaltres poguéssim viure millor?. Sí, compartim dols amb milers de persones que han mort salvatgement per la maldat humana. I els compartim no tant amb el cor com amb les vísceres. Perquè voldríem venjar la iniquitat a què han estat sotmesos. Però, els nostre morts són els nostres perquè ens han dat vida, ens han ensenyat a viure, ens han fet entendre la mort digna, la vida digna. Ens han ensenyat a estimar, a recordar i a oblidar. Perquè paradoxalment els nostres morts formen part de la nostra vida. Les seues cendres, la pols dels seus ossos, són la preqüela de les nostres vides i de les nostres morts. Per això els nostres morts són la seua immortalitat.

Però, sobretot, que els nostres morts no siguin mai morts en vida. No podem permetre que la vida ens robi els nostres éssers estimats i que només la mort sigui, com diu el poeta, una major naixença. El dret a la vida i el dret a la mort, si no són drets factibles i dignes, només són un miserable engany, una estafa indecent. Això és el que està passant pràcticament des de la seua entrada en vigor l’any 2007 amb l’anomenada Llei de la Dependència, de desenvolupament de polítiques de promoció de l’autonomia en persones dependents, la qual no solament s’ha convertit en una norma inaplicable per la seua falta de recursos i la intricada burocràcia, sinó a més a més en una perversa manera d’anihilar la il·lusió promesa d’una vida millor a les persones més necessitades.

26 d’octubre del 2022

VA DE LÒGIQUES

El discurs de la política, dels qui fan de polítics, és un idiolecte. Un llenguatge particular que els qui tenim tota altra ocupació no acabem d’entendre mai. Quan el polític fa de gestor de la cosa pública parla un idioma, que normalment entenem la majoria. En tots els altres casos, parla per als de la seua tribu, ja siguin del propi partit ja siguin els contrincants. Ara mateix, a casa nostra, l’important és que el govern aprovi pressupostos. Saber de quant disposarem i de quant podrem gastar. Què cal prioritzar i què pot esperar o haurà d’esperar. Des del sentit comú opinarem que, amb la que ens està caient i la que caurà, és millor que s’aprovin pressupostos i que es pactin amb qui convingui, perquè, entre altres raons, si no, hi perdrem molts calés. Des la lògica política, en canvi, JxCat, en coherència amb la sortida del govern, no pot aprovar-los. A Junts interessa que ERC ho faci amb socialistes i comuns, precisament perquè aquesta conjunció d’interessos entre ERC i PSC-PSOE, li serviria de munició perfecta per a la campanya de les properes eleccions. Una munició que consistirà més o menys a dir: Vam sortir del govern perquè ERC no complia el pacte d’investidura per fer camí cap a la independència i a sobre ho ha fet, a canvi dels indults parcials, com si hagués de pagar-ne penyora, amb els que varen corejar la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155.

Si, per contra, ERC es veu obligada a prorrogar els pressupostos, la seua munició serà d’aquest estil: és culpa de Junts que per pur tacticisme egoista s’han perdut oportunitats d’or per poder fer front a les emergències socials. En fi, que pels ets dels uns o pels uts dels altres, el que més hi haurà perdut serà la peregrina il·lusió de l’autodeterminació, la desjudicialització i l’amnistia, encara que se’ns vengui l’invent del TBO del “pacte de la claredat”. Fracassada la investidura del MH amb els 74 vots independentistes i anestesiada l’ardor secessionista per l’hiperrealisme d’haver de fer front al dia a dia de la ciutadania, el sentit comú ens diu que somiar és gratis o com a molt la quota de soci d’Òmnium, de l’ANC i similars. Ara bé, tocar de peus a terra i esperar sine die que els noms esdevindran les coses o els fets produeix un mal de ventre horrorós, una ansietat que no hi ha medicina que l’aplaqui i una ràbia i una impotència irreversibles.

19 d’octubre del 2022

COMPLIR LA LLEI

Des del dia 13 de setembre els membres jutges del CGPJ presumptament han estat incomplint el mandat de la llei que els obliga a designar dos magistrats del TC. I òbviament ens hem de preguntar: ¿com és que cap instància fiscal no denuncia davant el tribunal corresponent aquest presumpte desistiment de funcions i obligacions, aquest acte presumpte de rebel·lia? Si tothom és igual davant la llei, els qui tenen la potestat d’administrar-la tenen el poder de negligir-la?. Llegíem a la premsa, com si el govern preveiés que una part dels magistrats s’hi posaria d’esquena i faria el ronso amb excuses de mal pagador, en fi preveient la desgana amb què se’ls obligava a fer tal designació, el Govern dic, així que s’aprovà la norma, s’apressava a dir que no contemplava la hipòtesi que el CGPJ no complís amb la seua obligació abans del dia 13 de setembre, perquè a Espanya "la ley y la Constitución se cumplen". Estem veient que n’hi ha que no la compleixen i no els passa res. Un pols entre el poder legislatiu i el poder judicial no el recordo haver-lo presenciat mai en els meus anys de ciutadania conscient. L’exemple que estan donant aquests senyors del CGPJ és demolidor.

Però aquest fet, tot i ser molt greu, no deixa de ser una conseqüència de la guerra soterrada que té lloc entre les diverses associacions de jutges i fiscals a raó dels diferents conceptes que s’hi dirimeixen sobre el mateix sentit de fer justícia i de com s’han de proveir els càrrecs en els seus òrgans principals de poder. Però la llàstima és que aquestes batalles gremials no són sinó un reflex de l’autèntica guerra que en realitat té lloc a l’entorn dels principals partits polítics, que, lluny de la independència de tal poder, no aspiren a res més que a col·locar en aquests òrgans seus magistrat afins ideològicament. Tenim la percepció, doncs, que les associacions de jutges i fiscals més que entitats professionals són seccions dels partits que solen alternar-se en el poder. Quan el PP defensa, per exemple, que els membres de l’òrgan de govern del jutges siguin elegits només pel jutges, ens està dient que té clar que s’imposaria una majoria conservadora. Quan un col·lectiu professional com el de la judicatura és considerat un poder, capaç de confrontar-se amb la resta de poders, més que l’autoritat que interpreta les lleis, esdevé un contrapoder al legislatiu i a l’executiu.

12 d’octubre del 2022

VIOLÈNCIES

Experts i comunicòlegs ens avisen d’augments de violències de tota mena en les nostres relacions personals i socials. Molta crònica negra, molta estadística, molta descripció detallada dels fets, molts actes de rebuig, molta preocupació, molta incapacitat per saber com i quan prevenir, molt desplegament policial, molta imperícia generalitzada per resoldre conflictes, molt descontentament dels qui han de gestionar la cosa pública, molt acusar l’altre, molt sentiment d’impotència, d’inseguretat i fragilitat, i, com a conseqüència, molta demanda de mà dura, molt decantament cap a solucions populistes de caire filonazi, molta extremadreta com a solució miraculosa, i poca, molt poca anàlisi (o molt poc aprofitament dels estudis acadèmics) de les causes que provoquen tots aquests malestars, dolors, rancúnies, odis i ressentiments interpersonals i socials. Els principals experts en el tema assenyalen que la causa principal de la violència estructural i la violència directa radica en la violència cultural. En el conjunt d’idees, valors, aprenentatges -bàsicament- no formals, en les creences sectàries; o en fi, en els imaginaris que generen els models que triomfen en el marc dels sistemes dominants tant en l’economia i en la política com en les relacions institucionals o en el disseny de les ciutats i l’accés als serveis. 

La violència contra les dones, les persones i els col·lectius LGTBI, contra tota mena de diferència (de classe, de color de la pell, de llengua, de país, de pensament, de religió, d’orientació sexual o de capacitats cognitives i afectives) sempre tenen una arrel profunda en l’educació i en la cultura. Ja sigui en la cultura institucionalitzada del patriarcat o de la subordinació, de la preeminència, del privilegi. En la creença, alimentada subliminarment o descarada per tota mena d’icones, imatges i relats difosos massivament a través dels canals comunicatius que controla el poder, els quals normalitzen el fet que uns, per la gràcia dels deus, estan per sobre d’altres i que tenen dret a poder més que altres. Precisament contra aquesta violència, no és casual que, a risc de deixar-hi la pell almenys dignament, esclati una violència contra el Sistema. Una violència fruit del desassossec, de l’afartament de la injustícia, de la iniquitat. Qui té l’exclusiva de la violència, esclar, no admetrà mai la competència.

5 d’octubre del 2022

MOLÈSTIES, ENVEGES

La catalanitat, molesta; però alhora és envejada. I ja no diguem si la catalanitat conté gèrmens secessionistes, perquè llavors és odiada. A mort. No hi ha campanya d’eleccions autonòmiques altra que les catalanes que Catalunya no sigui utilitzada per reivindicar qualsevol programa polític, sobretot dels partits de la dreta sociològica. La catalanitat, de fet, no ha reclamat altra diferència que la que reclamen els bascos, els castellans, els lleonesos, els andalusos, els canaris. Però la catalanitat és la més enervant de totes les realitats identitàries espanyoles. Molesta, enutja, fa sortir de polleguera i exacerba no tant per la persistència secular a la diferència, sinó perquè se sap que sense Catalunya ni Euskadi (i sense colònies extractives allí enllà) l’Estat espanyol seria un Estat pràcticament fallit. Tenint en compte que més de 20.000 milions d’euros que l’Estat recapta dels catalans (de totes les condicions i races que viuen i treballen a Catalunya) no ens retornen en inversions, quin carallot deixaria que Catalunya se separés d’Espanya? El curiós, però, és que aquest dèficit fiscal “sistemàtic, endèmic i deslleial”, com ha dit el Conseller Giró, és l’aplicació de la regla d’or dels governs centrals tant si són socialistes com populars, que diu: qui més té més ha de repartir. Una màxima cristiana, que, per cert, va inspirar el socialisme, i que com tothom sap o sabia, té la seua rèplica en el popular Parenostre: “perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. 

El més curiós encara és que, malgrat els índexs de pobreses i totes les mancances censades, denunciades i cronificades, a Catalunya, la renda neta mitjana anual (descomptats impostos i deduccions) de les llars catalanes, és superior a la mitjana espanyola. O sigui, si el cas és que l’Estat recapta posem 60.000€ a Catalunya i en retorna 40.000 i encara vivim millor que la resta d’espanyols o espanyolitzats, no és una temptació que en lloc de 20.000 no en retorni 40.000? A part del l’Honorable Sr Giró, del vicepresident i el MH President, qui més posaria el crit al cel? Ja ho sabem que un altra Guerra dels Segadors (1640-1652), avui és impensable i gens desitjable o dur a terme un Tancament de Caixes com el de 1899. Però ens donen idees de com acabaríem els catalans si a part de queixar-nos passéssim a l’acció.

28 de setembre del 2022

LA GRAN MAJORIA

Malgrat l’IPC desbocat, el preu desorbitat i desesperant de l’energia, el desgavell crònic de rodalies, l’augment dels tipus d’interès, de la desatenció alarmant a la discapacitació; a pesar de la manca de vivenda social, dels nous virus que en ataquen dia sí dia també, de les picabaralles entre partits polítics independentista; malgrat els embussos a l’AP7, la manca d’existències al banc dels aliments, els estralls del canvi climàtic; o a despit dels influencers i el regueton; i, fins i tot, a desgrat de les desil·lusions i les frustracions quotidianes que patim en tots els ordres de les coses, dels fets i dels qui ordenen el món, la majoria de la gent anem fent, anem tirant, anem entomant el que ens va caient. Anem reprimint la nostra ira, els nostres odis i entretenint la frustració amb els prozacs dels espectacles reials, futbolístics o de la tele xafarderia. I qui dia passa dia empeny. La vida del comú dels mortals és, ras i curt, un anar passant com puguis, trampejant entrebancs amb més o menys perícia, celebrant tant que es pugui tot el que el que sigui festejable i, si escau, rient-nos del mort i de qui el vetlla. En fi, carpe diem i demà ja ho veurem. O mala llet només llevar-nos i morros tot el dia. 

Des de l’inici de la civilització, més o menys, sempre ha estat així per a la gran majoria. La gran majoria que, fins exhibint criteri i voluntat propis, ens deixem entabanar, creiem en la sort, en els miracles, en la serendipitat o en la casualitat que ve a ser el mateix. Aquesta gran majoria que no ha estat mai massa poblada d’herois ni heroïnes, però que té la curiosa esperança que tot pot canviar sense que canviï gran cosa. S’ha dit que la principal característica dels anys que portem d’aquest segle XXI és el sentiment d’impotència de la gent. Tot és tan complex, tan impersonal, tan enteranyinat i alhora tan sarcàsticament transparent que l’única forma possible de resistència sigui la resistència passiva. La resistència estoica, la de la immutabilitat, i per a molts la d’acceptar resignadament i tràgica que aquest món és una vall de llàgrimes comparat amb el que ens espera després de la mort, si hem seguit els preceptes del Senyor. Com sigui, certament, hi ha alguna cosa que giriga en els temps en què vivim, quan constates que mai no hi havia hagut en la història de la humanitat tants poetes com ara.

21 de setembre del 2022

LA DISJUNTIVA: MORIR DE FRED O DE GANA

Ja fa temps que moltes famílies es debaten entre pagar la llum, el lloguer o la hipoteca i encendre la calefacció o passar gana. El menjar que compraves fa un any et costava un 25% menys que no pas avui, tot i comprant marques blanques i ofertes. La mitjana de les pensions de jubilació a les terres de Lleida són uns 1.100 euros. L’augment dels tipus d’interès ja fa mal i en farà molt més. Ni l’augment del salari mínim interprofessional ni la revalorització automàtica de les pensions ni els topalls al preu de l’energia han minimitzat el problema. Paradoxalment, fa l’efecte contrari: com més pal·liatius i solucions s’estan aplicant, més rabiós es torna el mercat. Més s’apugen els productes de consum. En fi, tothom està d’acord que viure avui és molt més car que ahir i abans d’ahir. Entre altres raons també perquè haver de tornar a fer els sacrificis que varen fer els nostres pares i avis i, per tant, repensar la forma com vivim, és molt fàcil de dir però molt complicat i dificilíssim de fer. Deu ser per això, entre altres motius, que la natalitat està sota zero, que els fills no s’independitzen fins a partir dels trenta, que han augmentat exponencialment les receptes de medicaments contra l’ansietat i l’ús de psicofàrmacs, que s’han incrementat les atencions per tendències suïcides o que s’ha estès pertot arreu el cultiu industrial de “maria” i n’ha augmentat el seu consum. 

Tot i així, no preveiem, ara per ara, que es produeixi cap revolta social generalitzada i, encara menys, a Catalunya i a Espanya. Ni s’espera que les possibles vagues que puguin organitzar els sindicats majoritaris alterin el ritme vertiginós d’empobriment de la gran majoria de ciutadans. Tothom sap que un dels frens de l’esclat social i que ajuda a mantenir el conformisme generalitzat, és la pràctica de l’economia submergida, la que ha sostingut tradicionalment la classe mitjana d’aquest país. Com no se’ns escapa que l’assistència social, en forma de bons, subvencions, regulacions tarifàries, bancs d’aliments, menjadors comunitaris, Càritas i tants d’altres, mitiguen qualsevol pulsió o excitació revolucionàries. El problema de les revolucions (ara, a més a més de la social hem de fer la de la sostenibilitat del planeta), és, com deia F. Kafka, que se solen evaporar i deixen darrere seu només el llot d’una nova burocràcia.

14 de setembre del 2022

LA VERITAT OCULTA

En tot règim polític, també en els democràtics, un dels principals objectius dels poderosos, dels qui governen i les seues estructures de partit consisteix a controlar tos els canals d’informació perquè mai no se sàpiga tota la veritat i res més que la veritat. I que el qui sap tota la veritat que degui tants favors i consegüentment tingui tanta por, que no gosi dir res. O que no digui altra cosa que allò que volen que digui. Aquests poders tenen també, però, els seus mercenaris a sou. Els qui tergiversen, menteixen descaradament, fabriquen falses notícies, informes o denúncies. Els poderosos en última instància tenen el poder de tancar diaris, de fer la vida impossible a determinats periodistes, polítics, famosos, i, si molt convé, de fer-los desaparèixer. Passa cada dia als nostres mitjans audiovisuals públics i privats, a tota mena de premsa, a les xarxes socials. Tanmateix la ciutadania que té criteri i sol llegir i contrastar informació ja sap que no li diuen mai tota la veritat. I per això precisament quan un cap d’Estat, com messieur Macron, anuncia als francesos que aquesta tardor i sobretot a l’hivern les passaran magres, que la situació econòmica, energètica, alimentària, és greu, ens desconcerta, perquè, sabent com sabem que els poderosos normalment no diuen la veritat, ara resulta que aquest senyor diu exactament el que nosaltres ja sabem per experiència.

Com que ja sabem de sobres que, per alguna regla de tres que ara no ve a tomb especificar, en tota societat més o menys avançada li pertoca una quota de desposseïts i de desgraciats, com si es tractés d’un determinisme fatal, per als poderosos és molt important evitar de donar cap mena de publicitat al nostre lumpen per no provocar malestars generalitzats. Hem de consultar les dades de l’INE per trobar la notícia que cou i que certifica les intuïcions que sentim quan ens barregem entre la gent. Per exemple, la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social dels espanyols menors de setze anys, en una sèrie que va del 2012 fins al 2020, oscil·la entre el 31 i el 35%. I així ens podríem anar preguntant quantes són realment les famílies que no poden pagar ni aigua ni llum ni gas. Quantes les persones soles que per viure només disposen de la pensió mínima que no arriba ni a mil euros al mes. Ara sembla ser que per sortir de la misèria hem d’invertir en bitcoins.

7 de setembre del 2022

LA CATALUNYA PACIFICADA

Pacificada Catalunya, tot apunta que les parts s’acabaran posant d’acord perquè des de l’aeroport del Prat es pugui volar a tot arreu sense haver de fer escala a Madrid i la Ricarda no haurà de ser trasllada ni dessecada. Mirat amb ulls autonomistes talment fossin independentistes, serà com fer realitat una infraestructura d’estat català, parauleta que tan bé sonava quan la majoria érem independentistes. Descartat que el govern de la Generalitat i el Parlament promoguin, durant molts anys, un altra aventura secessionista, ja no hi ha d’haver cap impediment, ni psicològic ni polític, perquè s’accelerin les obres del corredor mediterrani. Amb la restaurada Catalunya autonòmica es resoldrà d’una vegada per totes el mite de l’addicional tercera de l’Estatut. Això és: que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures s’ha d’equiparar al percentatge del PIB que nosaltres aportem a l’ Estat –al voltant del 19% anual– durant set anys, des de 2007 fins a 2013, de la qual inversió fins a la data no s’ha complert sinó un misèrrim 12% aproximadament. Ara sí que en aquesta Catalunya industriosa, dialogant, acollidora, solidària, sostenible i creativa es complirà de dret a llei la inversió pressupostada per l’Estat en infraestructures. En aquesta Catalunya, model d’autonomia de l’Estat de les Autonomies, anestesiats els CDR, l’ANC, i exiliat el Consell per la República, no m’estranyaria gens que la LaLiga permetés que competissin a primera divisió fins a quatre equips catalans. 

Ara que Catalunya és una bassa d’oli, gràcies principalment a ERC i el PSOE, i que els governs respectius es dediquen a “resoldre problemes de la ciutadania”, és el moment ideal, en els racons de pensar, de tornar a plantejar-nos què volem fer quan serem grans. Segurament allò que els catalans sabem fer millor des de l’inici del catalanisme a partir del anys setantes del segle XIX: memorials de greuges i jocs florals. I quan l’ambient de revolta torni a ser propici, fins i tot, proclamacions de república catalana des del balcó de la Generalitat, nous uns i sisos d’octubre, rebre amb dignitat garrotades a dojo, patir judicis sumaríssims i afusellaments (esperem que simbòlics!). I, fet el dol de torn, tornar a començar, que en anglès traduiríem com start all over again. Quin és el tòpic del català? Seny i rauxa, oi?. Doncs això mateix.