dimecres, 28 d’agost de 2013

UNA TARDOR VOLCÀNICA?

Amb la canícula, ja se sap, tot esdevé somort. La calor apaivaga ànims i la vida és a ralentí. Però la setmana vinent s’han acabat les vacances oficials. I tot, com un rellotge, torna a l’estat en què vàrem deixar-ho latent. I aquest etern retorn sabem que sol ser nerviós, irritat, perquè, sigui com sigui, ens assalta el remordiment de no haver resolt, abans de l’estiu, els problemes importants i el convenciment que, en aquests mesos d’estiu, no s’hauran resolt per si sols. Wert i Bárcenas i Millet i el cas Gürtel ja no són els fantasmes d’una nit d’estiu. Ara reapareixen monstruosos com Medusa, Centaure, Esfinx, com la Hidra de Lema dels cent caps o un estol d’Harpies a punt de raptar les nostres ànimes, amb una ferocitat sobrenatural. Sense euros, sense beques, sense feina, sense casa, sense estalvis, sense pena per als defraudadors, corruptes, lladres i tota la xoriçada i amb proliferació psicopàtica de Lapaos i disbarats per l’estil, la indignació fa bullir de nou les entranyes i la insubmissió ja comença de trucar a les portes de milions de ciutadans, disposats a resistir, a plantar cara a la batalla de totes les batalles. I amb la Generalitat a mercè de l’aixeta de l’Estat, intervinguda, i, tot i així, sense poder pagar els deutes i els interessos, la gresca pot ser proverbial!

Ens reconfortarà la celebració de la Diada Nacional? Ofegarem, un cop més, totes les penes i la mala bava en el bàlsam d’un esclat d’eufòria independentista, en la intensitat d’un dia o unes hores? Saben què diran els qui han de frenar la irritació i la ira? Doncs que els indicadors macroeconòmics indiquen que ja hem liquidat la crisi. Que, res, dintre d’uns mesos, el 2014 creixerem, començarà a donar fruits la reforma laboral i baixarà l’atur, entraran a presó uns quants pispes, ens visitarà el Papa i Madrid serà proclamada seu olímpica 2020. Gradualment i paral·lelament a la data de la consulta, com per art de màgia, fluirà el crèdit a les Pimes, es rebaixarà l’IRPF a les classes populars, es rebaixarà del 50% al 25% l’atur juvenil, s’elevarà el nivell de dèficit de l’autonomia de l’1,3 al 2% i qui no vagi a votar o voti no a la independència de Catalunya rebrà un sou per a tota la seua vida, com Nescafé, de 2000 euros. Si no ho fan així, és a dir maquiavèl·licament, només els queda el remei de la repressió pura i dura.

dimecres, 21 d’agost de 2013

IDEALS

La crisi econòmica que patim condueix inexorablement, potser més que les crisis de salut o les amoroses, a la pèrdua d’ideals sobre el futur de la humanitat i de confiança en l’existència d’un règim de valors i normes socials democràtics. Malgrat que contra la situació vergonyant s’alcin veus d’un gran mèrit, que es creïn moviments iracunds de protesta, que es rebel·lin exemplarment grans persones, ens fa l’efecte que han desaparegut del nostre planeta abastable els grans horitzons, les grans il·lusions, els somnis de llarg abast. Fa basarda preguntar què vol ser quan seràs gran. Fa feredat preguntar-se què seràs quan et faràs gran. Ens fa vergonya respondre’ns què darem a la societat quan tindrem alguna cosa per oferir. El gran problema de la crisi que ens tenalla és que s’està fent efectiva aquella mena de profecia que deia que el futur s’ha acabat. Ens costava d’entendre els gurus que anunciaven la postmodernitat. No compreníem ni el concepte. I ara ens adonem per força que la nostra condemna és haver de viure sempre en un present continu. En el present inalienablement fastigós de la desigualtat social que no para, del lladronici que no té aturador ni càstig o de reificació de les castes dominants.

Per això és tan important, tan necessari que, ja sigui del ventre més recòndit de la societat o des de l’atzarosa conjunció dels astres, sorgeixin persones, moviments, que missionerament tornin a fer funcionar la màquina de les il·lusions, de la utopia, de nous renaixements. Per això és tan important, i és possible que siguin les úniques realitats que salvin aquesta nostre temps, que els indignats formin pinya, que els desnonats s’enrabiïn, que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana esperonin Catalunya i la condueixin cap a l’Estat propi. Són aquests els qui veritablement estan creant l’únic futur possible. Un futur que passa inevitablement per una trencadissa espectacular de les estructures i els models amb què ens hem sostingut fins ara mateix. El futur només serà possible arribant-hi despullats, ben rentats de dalt a baix sense ronyes ni crostes ni pensaments tenalladors de misèries. El futur que hauríem de prometre, en el cas que nosaltres ja no el poguéssim veure, hauria de ser el de l’home nou. Aquell de què han parlat els grans llibres sapiencials i Nietzsche, el visionari més imponent dels temps moderns.

dimecres, 14 d’agost de 2013

CANVIS?

Fa calor i no tenim esme de pensar en detalls ni en el procés lògic dels esdeveniments ni en les madeixes de fils desparionats que s’embullen en les relacions humanes. És temps de miratges, de boirines que semblen només realitats intuïdes. És en aquest context canicular que s’obre davant nostre un panorama polític molt difuminat, sorrenc, on l’oreig fa i desfà partits i agrupacions politiques com si fossin castells a la platja. I flueixen les preguntes: d’aquí a la consulta, un any tal volta?, què en quedarà del matrimoni CDC i UDC? Què serà de la UDC de Duran? S’esberlarà en dos, els vila-abadalistes i els duranistes, com la síndria que abelleix a la gola davall del tendal? Qui succeirà Mas, després que hagi pogut superar una de les etapes de la seua vida política i personal més difícils en la trajectòria d’un dirigent i governant? Què en quedarà del PSC, tant si hi ha consulta com si no? Seria un partit espanyolista, com el PP o C?s, si Catalunya s’afués cap a la independència? Renaixeria de les cendres, si la federació de CiU fes trencadissa? En unes hipotètiques eleccions anticipades el 2014, després del xoc de trens provocat per la consulta, quants partits i quins tindrien representació parlamentària? Seria governable Catalunya? Serà suspesa l’autonomia?

Fa calor i només ens queda clara la cantarella que la crisi política oberta amb la crisi econòmica i de valors i el desafiament del secessionisme catalanesc donaran un tomb fenomenal al panorama polític de Catalunya i de l’estat espanyol. Auguris, vidències, elucubracions somnioses, sobtades lucideses, clarividències? O projeccions interessades dels qui voldrien acabar per sempre ja amb el llarguíssim període de la transició democràtica amb què ens hem anat fent grans els qui vàrem veure morir Franco? El moviment dels indignats semblava que acabaria fent espetegar el sistema en mil bocins, però només ha estat un foc d’encenalls. Els evangèlics radicals com Teresa Forcades i Arcadi Oliveres o els mateixos invitats solucionistes del programa Singulars del Barberà no ens mouran, ara per ara, a res més que a unes adhesions intel·lectuals i morals, però no dinamitaran cap sistema ni polític ni econòmic. Qui seran, doncs, els qui transformin el panorama des de dintre de la política? O, en canvi, potser ens hauríem de preguntar: què espera que passi, el Capital? Res, oi?

dimecres, 7 d’agost de 2013

LA CATALUNYA CIUTAT

Quan fa calor no estem per pensar en massa fineses o subtileses. Ni per reflexionar en els matisos de com podria millorar la festa de l’Aplec del Caragol o l’amabilitat de la Rambla Ferran. En plena canícula, se’t disparen els grans ideals, aquells que romancegen entre els vels de la utopia i la nuesa de la pell. Com desitgem aleshores que arribi un dia en què l’administració de Catalunya, la seua governança, sigui com el d’una sola i gran ciutat. Ara que ja ens hem fet grans, que bell no seria, a més de civilitzada, rica i plena, tornar a pensar definitivament en la Catalunya Ciutat. Sí, aquella metròpoli noucentista on l’única administració local, comarcal i veguerial fóra un excel·lentíssim Ajuntament, i on l’únic govern nacional seria la molt honorable Generalitat. On el sentiment patriòtic, disgregat en minúscules partícules territorials, en els àtoms lliures de nou-cents quaranta i tants municipis, es conglomerés, es solidifiqués en un únic i poderosíssim cos patri. El fet que històricament a casa nostra cada terra hagi fet sa guerra, cada oficina pública faci ineluctablement la seua, cada administrador tingui el seu pati particular ens ha convertit en àtoms poderosament solitaris i competidors, però absolutament vulnerables. Fràgils!

El vector de la identitat sol anar de baix a dalt: primer som de ca nostra, després del veïnatge, del nostre poble, vila o ciutat, i bastant després de la regió i de la nació i, en darrera instància i si molt convé del món. També, es veritat que n’hi ha alguns que tenen l’escala de preferències completament a la inversa. També és molt cert que si tens una estructura d’Estat que t’empari és molt fàcil ser del món i de l’Univers abans que d’un tocom determinat. Per què no, tanmateix, un universalisme català? Una pancatalanitat massissa i indestructible? Per què no hem superat, després del coneixement de les nostres flaqueses, la mania de comportar-nos, com si fóssim unes eternes partides carlines amb centenars de capitostos escampats per arreu, cadascun d’ells fent la seua guerra particular? Per què necessitem tant geni, tanta singularitat, tanta comandància, si no som capaços davant el toc de generala de presentar-nos com un sol poble? Qui ho ha dit que per governar-nos com una gran ciutat hem de renunciar a sentir-nos de casa nostra i a competir entre nosaltres mateixos?