21 d’agost de 2013

IDEALS

La crisi econòmica que patim condueix inexorablement, potser més que les crisis de salut o les amoroses, a la pèrdua d’ideals sobre el futur de la humanitat i de confiança en l’existència d’un règim de valors i normes socials democràtics. Malgrat que contra la situació vergonyant s’alcin veus d’un gran mèrit, que es creïn moviments iracunds de protesta, que es rebel·lin exemplarment grans persones, ens fa l’efecte que han desaparegut del nostre planeta abastable els grans horitzons, les grans il·lusions, els somnis de llarg abast. Fa basarda preguntar què vol ser quan seràs gran. Fa feredat preguntar-se què seràs quan et faràs gran. Ens fa vergonya respondre’ns què darem a la societat quan tindrem alguna cosa per oferir. El gran problema de la crisi que ens tenalla és que s’està fent efectiva aquella mena de profecia que deia que el futur s’ha acabat. Ens costava d’entendre els gurus que anunciaven la postmodernitat. No compreníem ni el concepte. I ara ens adonem per força que la nostra condemna és haver de viure sempre en un present continu. En el present inalienablement fastigós de la desigualtat social que no para, del lladronici que no té aturador ni càstig o de reificació de les castes dominants.

Per això és tan important, tan necessari que, ja sigui del ventre més recòndit de la societat o des de l’atzarosa conjunció dels astres, sorgeixin persones, moviments, que missionerament tornin a fer funcionar la màquina de les il·lusions, de la utopia, de nous renaixements. Per això és tan important, i és possible que siguin les úniques realitats que salvin aquesta nostre temps, que els indignats formin pinya, que els desnonats s’enrabiïn, que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana esperonin Catalunya i la condueixin cap a l’Estat propi. Són aquests els qui veritablement estan creant l’únic futur possible. Un futur que passa inevitablement per una trencadissa espectacular de les estructures i els models amb què ens hem sostingut fins ara mateix. El futur només serà possible arribant-hi despullats, ben rentats de dalt a baix sense ronyes ni crostes ni pensaments tenalladors de misèries. El futur que hauríem de prometre, en el cas que nosaltres ja no el poguéssim veure, hauria de ser el de l’home nou. Aquell de què han parlat els grans llibres sapiencials i Nietzsche, el visionari més imponent dels temps moderns.

Cap comentari:

Publica un comentari