7 d’agost de 2013

LA CATALUNYA CIUTAT

Quan fa calor no estem per pensar en massa fineses o subtileses. Ni per reflexionar en els matisos de com podria millorar la festa de l’Aplec del Caragol o l’amabilitat de la Rambla Ferran. En plena canícula, se’t disparen els grans ideals, aquells que romancegen entre els vels de la utopia i la nuesa de la pell. Com desitgem aleshores que arribi un dia en què l’administració de Catalunya, la seua governança, sigui com el d’una sola i gran ciutat. Ara que ja ens hem fet grans, que bell no seria, a més de civilitzada, rica i plena, tornar a pensar definitivament en la Catalunya Ciutat. Sí, aquella metròpoli noucentista on l’única administració local, comarcal i veguerial fóra un excel·lentíssim Ajuntament, i on l’únic govern nacional seria la molt honorable Generalitat. On el sentiment patriòtic, disgregat en minúscules partícules territorials, en els àtoms lliures de nou-cents quaranta i tants municipis, es conglomerés, es solidifiqués en un únic i poderosíssim cos patri. El fet que històricament a casa nostra cada terra hagi fet sa guerra, cada oficina pública faci ineluctablement la seua, cada administrador tingui el seu pati particular ens ha convertit en àtoms poderosament solitaris i competidors, però absolutament vulnerables. Fràgils!

El vector de la identitat sol anar de baix a dalt: primer som de ca nostra, després del veïnatge, del nostre poble, vila o ciutat, i bastant després de la regió i de la nació i, en darrera instància i si molt convé del món. També, es veritat que n’hi ha alguns que tenen l’escala de preferències completament a la inversa. També és molt cert que si tens una estructura d’Estat que t’empari és molt fàcil ser del món i de l’Univers abans que d’un tocom determinat. Per què no, tanmateix, un universalisme català? Una pancatalanitat massissa i indestructible? Per què no hem superat, després del coneixement de les nostres flaqueses, la mania de comportar-nos, com si fóssim unes eternes partides carlines amb centenars de capitostos escampats per arreu, cadascun d’ells fent la seua guerra particular? Per què necessitem tant geni, tanta singularitat, tanta comandància, si no som capaços davant el toc de generala de presentar-nos com un sol poble? Qui ho ha dit que per governar-nos com una gran ciutat hem de renunciar a sentir-nos de casa nostra i a competir entre nosaltres mateixos?

Cap comentari:

Publica un comentari