28 de desembre del 2016

INCRÈDUL

S’atansa cap d’any i com és usual els periodistes solen fer resums del que ha donat de si la convenció temporal. En allò que fa a l’acció humana no varia massa, des de l’edat pedra: s’han acomplert els mateixos rituals de vida i de mort, i la sang s’ha vessat cínicament a dolls, en nom de la raó del més fort, del més ric, del més mesquí i de la més absurda dominació per raons de territori, d’ètnia, de religió o d’invocacions atàviques i estrafolàries. Se’ns dirà que la civilització tecnològica ha fet passos de gegant alhora que la deshumanització ha arribat a cotes inimaginables. Que el planeta està molt estressat, i que estan a punt de desaparèixer espècies de tota mena. Que la creativitat està en camí de recuperar l’originalitat, però que encara predomina el dejà vú. Que les desigualtats socials són esgarrifoses, i que les mesures adoptades per mitigar-les han estat paper mullat, perquè no s’hi ha pressupostat recursos. Que Trump i Putin poden fer esclatar la Terra en qualsevol moment i que el Papa Francesc no se’n sortirà de renovar l’aparat de control de la seua Cúria. Donarem raons per al pessimisme i, malgrat tot, també per a l’optimisme, però als resumidors els sabrà greu no poder avançar el veredicte del cas Gürtel i del cas Millet. Prediran que la immigració pot acabar esberlant la Unió Europea i que el secessionisme català s’espantarà així que vagin caient electes als bancs dels acusats.

Llegirem anuaris que ens faran penar i ens faran somriure, sobretot perquè ens adonarem un cop més que el que era previsible ha passat tal com imaginàvem que passaria, i que el que hauria estat bé que passés encara no s’ha esdevingut, per bé que ens ho havien promès i ens ho havíem cregut. L’amor certament ha evitat que la mortaldat anual no hagi estat més immensa, i la solidaritat farà avançar la investigació contra les malalties fins ara inguaribles. Però la medicina contra la fam, que fa segles que és inventada, no s’haurà administrat adequadament perquè les lleis del mercat hauran obligat abans a destruir menjar que no pas a regalar-lo. I així tantes coses elementals i tan ingènues. Com diu Joan-Carles Mèlich en el seu darrer llibre, La prosa de la vida, si no som capaços de tenir mala consciència que ens remogui les entranyes, només serem capaços de repetir els errors una i mil vegades. Tot i així, deixem-ho en un bon Any Nou!

24 de desembre del 2016

Nadala 2016

Encara no han caigut totes les fulles
de l’auró negre que s’enrama pel cos,
que ja enyorem l’estiu de la innocència
quan també érem aigua, aire i fornal,
i els nostres ulls s’encantaven per tot
com un signe augural de santedat.

Ara que el fred se’ns arrapa en la fosca,
i d’esma rodolem pels dies erms,
hem vist l’anunci que a Betlem hi ha prodigis:
ha nascut un Infant, fill de la Llum,
que, segons els auguris, farà miracles.
Ja profetitzen que combatrà, d’ofici
o a demanda, malignes, malvestats o tristors,
i que seran combats d’amor a mort, eterns.


Josep Borrell, desembre de 2016

21 de desembre del 2016

INDEPENDÈNCIA

Fins fa uns anys creure en la independència de Catalunya era considerat un tema íntim. Com quan manifestes la teua fe en una determinada religió. Com quan projectes els teus ideals en una utopia irrealitzable. ERC, per cert, mentre va governar amb el PSC i IxC-Els Verds, mai no va causar ni en el Sistema ni en els partits coaligats cap mena de preocupació pel seu ideari independentista. Els seus socis i el Sistema entenien que els objectius independentistes d’ERC eren una qüestió de fe, de sentiments, d’ideals o de fermes conviccions, diguem-ne fins i tot, atàviques o totèmiques. Quan des de fa uns pocs anys, en canvi, hom expressa que pensa en la independència per al seu país, la innocència de la fe es converteix automàticament en un criteri que té en les seues entranyes lògiques l’esca del pecat. Pensar una cosa diferent del que és lògic pensar segons els estàndards de l’ordenament institucional i dels seus fonaments jurídics, vol dir que estàs tenint un pensament contestatari, estàs conformant un raonament marginal i antisistema. El pensament independentista com a pas previ de l’acció independentista és tingut ja, en certa manera, com una provocació. No cal dir que actuar a favor de la independència, encara que sigui dins els estrictes marges democràtics i noviolents, ja és manifestar-se obertament, explícitament en contra dels Principis Fonamentals i Constituents de l’Ordenament General.

I qui va en contra, insisteixo encara que sigui democràticament i amb el més estricte respecte dels drets humans, ha de saber que les seues accions hauran de ser avortades immediatament. El problema és que el més difícil de combatre no són els sentiments ni els conceptes abstractes o les teories, sinó el conglomerat sentiment-pensament-acció. Perquè ja no es tracta de confrontar inclinacions sentimentals, vísceres passionals o coriàcies creences mamades des de la tendrívola infantesa, sinó de raons pràctiques, cuites en el brou de l’experiència empírica quotidiana. I en el mirall exemplar de les certeses, de les conviccions dels qui han actuat, lluitat, combatut, defensat, per les mateixes causes, dècades, lustres, segles enrere. És a dir, la independència no és ja una qüestió d’uns quants iniciats en la religió dels somnis, sinó una aspiració que es fonamenta en la mateixa realitat i raó de ser dels estats que són independents.

14 de desembre del 2016

L’ABSURD

Donald Trump ha designat al capdavant de l’Agència de Protecció del Medi Ambient, Scott Pruitt, un dels negacionistes del canvi climàtic més combatiu dels EUA. Suposo que passen aquestes coses perquè la ruqueria s’ha instal·lat tan desvergonyidament i còmoda en el nostre planeta que tot el que s’ha demostrat empíricament, científicament, palpablement, té el mateix nivell de veritat i d’importància que els somnis delirants, les creences totèmiques o les cartes del tarot. Algú va vaticinar que havíem entrat en l’era del final de la història. Algú altre que ja vivíem, des del final de la guerra freda i la caiguda del mur de Berlín, en l’era de la liquiditat, de la fluixesa del pensament i de la denigració dels valors primordials. Algú més va escriure que, resumint, havíem fer una regressió infantiloide i errònia al cinisme presocràtic. Que el cinisme contemporani ja no és l’expressió característica del viure senzill, ecològic en diríem avui dia, com un gos qualsevol, i crític amb l’estructura corruptible del poder, sinó la del murri, la del sarcàstic moral, la del gos guardià del palau, atrapat en una mena de pornogràfic individualisme i menyspreu absolut per la vida dels altres i del planeta, on el poderós s’escarxofa devorant-ho tot.

Aquest absurd tant obscè a què sembla que ens hem d’acostumar els homes i les dones dels nostres temps, aquesta bogeria de la incultura que s’ha incrustat en amples classes mitjanes i entre els més desesperats del planeta, no és sinó allò que en els vuitantes alguns pensadors, Alain Finkielkraut o Jean Baudrillard, anomenaven la derrota del pensament o la fi de la dialèctica del sentit. Ara ja no som simplement en els dies del no-futur, no-història, no-art, no-sentit o de l’absurd camusià, ara com diu Baudrillard: “la desraó venç en tots els sentits. L’univers ja no és dialèctic: està condemnat als extrems. Condemnat a l’antagonisme radical, no a la reconciliació ni a la síntesi. Aquest també és el principi del Mal. Al més veritable que el veritable hi oposarem el més fals que el fals. No enfrontarem la bellesa amb la lletjor, sinó que buscarem el més lleig que el lleig: el monstruós. No diferenciarem la veritat de la falsedat, sinó el més fals del fals....”. És possible pensar, com Canetti, que la totalitat del gènere humà un dia pugui perdre el sentit de la realitat? Que ens agafin confessats!

7 de desembre del 2016

REFORMA CONSTITUCIONAL

Ahir es va celebrar amb polèmica el dia de la Constitució. Vull dir que la diada ja no va esdevenir-se només com un dia festiu pagat, sinó que va tornar a ser un dia simbòlic i, per tant, discutible. Em vaig assabentar, altrament, que a les Corts espanyoles existeix una Comissió Constitucional per debatre, estudiar, proposar, suposo, temes relacionats amb el seu desenvolupament, i, sembla ser, amb la possibilitat de la seua reforma. D’aquesta possibilitat o necessitat fa mesos i anys que se’n parla, però fins al dia d’avui, almenys un servidor, encara és hora que sàpiga les raons per les quals alguns partits en defensen una actualització. Sé, amb tot, que els socialistes, diguem-ho en genèric, són els qui més interès hi tenen. I, llegint d’ací d’allà, he arribat a la conclusió que ho justifiquen sobretot per plasmar-hi una arquitectura federal de l’Estat i resoldre així, penso que pensen que definitivament, l’anomenat encaix de Catalunya a Espanya. També hem pogut constatar un cop més que ni el PP ni ningú més està per a aquesta labor, sinó més aviat per a tot el contrari. Arribats en aquest punt i veient que per afrontar la qüestió s’ha proposat crear una subcomissió, tot fa sospitar que la Comissió susdita rarament s’ocuparà de la qüestió reformista, que no sigui per modificar la successió reial, o, si s’hi posa C’s, per reforçar la nació espanyola i llevar-li les crosses autonòmiques.

El problema dels que busquen l’encaix és un cul-de-sac intel·lectual. S’ha dit moltes vegades, però per fer honor al gran Dia d’ahir, cal repetir-ho: com es menja encaixar, diguem amb elegància, Catalunya a Espanya i alhora federalitzar l’Estat? Un estat federal espanyol a imatge de quin Estat federal? Un Estat espanyol que confederalitzi repúbliques catalana i basca amb regions autònomes espanyoles encara que amb denominació d’origen? Repassant l’hemeroteca, no he sabut trobar, després dels dies, dels mesos, dels anys de la nostra postmodernitat que fa que es parla de federalisme cap referència a aspectes concrets de la reforma federal. Ho sap fins i tot un nen de bolquers, si no s’hagués triturat l’Estatut que va aprovar el Parlament i referendar el poble, ara no estaríem parlant ni d’encaix, ni secessionisme ni de reforma constitucional. S’ha de ser cec, eh, per no moure’ns del lloc on érem des de fa centenars d’anys?

30 de novembre del 2016

HIPOCRESIA

L’hipòcrita és un fingidor de sentiments i de pensaments. Algú que diu una cosa i en fa una altra. Un hipòcrita, per tant, és un fals. Algú que predica unes virtuts i valors que no té i fins tot menysprea. És precisament en la política on se sol produir el que se’n diu hipocresia organitzada. És un sistema de caretes que protegeix socialment el partit davant qualsevol error en la governança, i una estratègia davant les crítiques dels adversaris. Paradoxalment és un dels pecats morals més fastigosos però alhora de les virtuts polítiques més necessàries. M’hi ha fet pensar l’actitud d’alguns que s’autoanomenaven amics de l’exalcaldessa Rita Barberà. És clar, un hipòcrita és un traïdor. I un polític hipòcrita és un traïdor compulsiu. Un traïdor professional. Les derivades del cas són espantoses. Per exemple la que proclama que es pot ser amic personal i al mateix temps enemic polític. No contrincant polític, enemic. Per exemple, la que ve a dir que una cosa són els partits i una altra els seus afiliats. O la que s’ha fet famosa darrerament: una realitat és Espanya i l’altra els espanyols. No només com entitats diferents, sinó, segons com i per a què, contradictòries. El més perillós, però, és quan a sobre d’aquestes tesis es construeix el sentit i el valor de la democràcia i de la llibertat.

El diccionari Oxford ha escollit com a paraula de l’any “post-truth”, que vol dir literalment postveritat. Un terme per explicar que els fets objectius, la veritat tal com l’entenem des de l’empirisme, poden no ser veritat segons se’ls manipuli emocionalment o sofísticament. Exemples de postveritat: alguns mitjans de comunicació i les xarxes socials en la campanya presidencial dels EUA van fer córrer la barbaritat que Obama havia fundat l’Estat Islàmic. Doncs, resulta que milions de persones, pel valor que han merescut tradicionalment els mass mèdia, s’ho van creure al peu de la lletra. Fins i tot, n’hi ha que encara s’ho creuen malgrat que s’hagi demostrat tot el contrari. L’endemà del Brexit, els mateixos defensors reconeixien haver exagerat o mentit sobre algunes de les raons de per què calia votar no a la Unió Europea. Tots aquests mentiders, però, campen tan tranquil·lament com si res. Perquè en el fons pensen que som tan carallots que no ho podem ser més. Bé, entenen per què l’atmosfera del nostre temps fa tanta pudor de podrit.

23 de novembre del 2016

QUÈ LI PASSA AL PSOE?

¿Per què Felipe González encara és el guru del PSOE? Per què el PSOE està llençant a l’aigüera els actius socialistes catalans? ¿Per què tots els membres de la gestora semblen funcionaris del partit? ¿Què té la senyora Susana Díaz que no tinguin els seus acòlits, per exemple Mario Jiménez, perquè gairebé tothom la situï lideressa del partit que ha de renàixer de les cendres després de matar simbòlicament Pedro Sánchez? ¿Com és que no connecta el PSOE amb les classes mitjanes, amb els cooperativistes, els pagesos, els mileuristes, els estudiants universitaris, els més desafavorits, les ONG, les feministes, els gais i les lesbianes, els ecologistes o els intel·lectuals de formació marxista i els pensionistes? ¿Per què s’ha quedat sense diaris afins? ¿Per què els qui s’han fet amb el partit no han entès encara que Espanya és un Estat amb diverses nacions, molts ciutadans de les quals aspiren a esdevenir un Estat? ¿Per què el PSOE ha anat a remolc de les plataformes socials, i remugant, en temes tan lacerants com el cínic espectacle de la pobresa i la impossibilitat de pagar hipoteques, de cuinar o d’escalfar-se? O s’ha comportat tan poc combatiu davant l’exclusió social produïda pels motius estructurals més que analitzats? O davant les causes i els efectes de les migracions de tota mena i els processos d’acollida i de cooperació?

¿Com és que el PSOE no ha assumit que les seues derrotes electorals es deuen precisament al fet de no saber donar respostes a les principals preocupacions dels més necessitats i de la gent amb més desigs de llibertat, de necessitat de nous horitzons, de noves maneres de participar en les coses de la res publica? Per què el PSOE s’ha quedat sense pensament filosòfic críic, sense intel·lectuals, sense debat, sense models de bones pràctiques, llevat de l’acció municipal en quatre comptades ciutats? Els socialdemòcrates estan atrapats en la paradoxa que sense rompre el sistema capitalista, no hi ha alternativa, que qualsevol proposta o és una utopia o un sistema surreal com el xinès. La realitat més crua és que els populismes que s’estenen amb horror com una taca d’oli a tot Europa vénen a dir no pas que es liberalitzi tot, sinó que, amb l’excusa de la protecció del pare Estat, s’estatalitzi sobretot la llibertat de les persones, de les seues idees, dels seus moviments, i de les seus paraules.

16 de novembre del 2016

LES MANERES

l que més m’ha exasperat de les eleccions nord-americanes ha estat la  brutalitat de les formes o, si volen, la barroeria de les maneres. Trump, el flamant nou president, s’hi ha comportat com una verro. Un autèntic poca-vergonya. El paio més menyspreable del món. Ha defecat, literalment, sobre tot el més sensible de la societat civilitzada. Ja ho sabem que els representants de  l’espècie humana podem arribar a ser els més miserables, cínics, perversos i degenerats del món. Però hem convingut, durant molts segles, per a la pau social i la pròpia integritat, acordar unes normes de conducta, d’educació, de formalitat, per evitar precisament desastres irreparables. I era en la política, en el debat d’idees i de projectes, que les formes eren la màxima expressió de civilitat. Però en aquesta darrera campanya presidencial nord-americana tot aquest escut de les formes, tota aquesta careta cultural, tot aquestes vestidures de civilització han saltat pels aires. I al final què? Doncs que, malgrat tot, ha guanyat. Avui el senyor Trump, virtualment el nou comandant en cap de l’exèrcit dels EUA i  responsable del botó nuclear, ja no necessita la carota de perdonavides. I nosaltres ja no cal que temem que actuï com un boig i inundi de bombes atòmiques el planeta i surti a caçar de nit, amb el Ku Klux Klan, immigrants de qualsevol color o condició.
Fins ara sabíem que en política el més normal era la immoralitat de la mentida. Ja no ens feia ni fred ni calor que els candidats en campanya prometessin una cosa i que a l’hora de la governança diguessin i fessin tot el contrari. Igual que amb el temps hem anat acceptant, amb tota normalitat, la nostra estupidesa  de creure’ns tant una cosa com l’altra; com de perdre amb tota la gràcia del món la memòria. Ara, el que encara  no havíem presenciat  amb tanta cruesa, a través de la campanya de Trump, és que es poguessin atropellar, triturar i llençar a les escombraries segles de civilitat amb tanta lleugeresa i vulgaritat. ¿És digerible que un paio que està cridat a ser l’amo del món, amb el permís de Putin, de  Xi Jinping, i de Nostre Senyor, hagi pogut insultar impunement mitja Humanitat? Sense maneres, sense litúrgies, la nostra animalitat fa molta por. ¿Ja ho saben que ens podem tornar a menjar els uns als altres en qualsevol moment, com hem fet tantes vegades al llarg de la història?

9 de novembre del 2016

OBEIR-DESOBEIR

La imatge de l’alcaldessa de Berga conduïda pels Mossos cap al jutjat és una de les fotos que pot representar un abans i un després en tot el que hem convingut a anomenar el Procés. La senyora Montse Venturós de la CUP, alcaldessa electa de la ciutat de Berga, té dues causes obertes: per un presumpte delicte electoral, en negar-se a treure l'estelada del balcó de l'Ajuntament durant els períodes electorals. I per desobediència, en no comparèixer a declarar així que fou citada pel magistrat per declarar respecte del primer presumpte delicte. Tots ho sabem: la llei és la llei, l’autoritat és l’autoritat, i si la fas la pagues. Fins aquí, tot hauria de ser més clar que l’aigua. Però resulta que no. Entre altres coses perquè, com deia el periodista Francesc Canosa amb una imatge ferotgement brillant, tal com ens té acostumats, no sé a qui convé convertir Catalunya en un gran Alcatraz. Imaginem la seqüència: continua caient una pluja de denúncies pel mateix presumpte delicte. Es produeixen multitud de desobediències per les mateixes raons que la senyora Venturós. S’arresten munió d’electes per desobeir ordres de jutges i magistrats. S’acumulen presumptes delictes i es dicten consegüents sentències condemnatòries. I ja tenim l’illa presó de Catalunya.

Si la premissa és no tenim por, no reconeixem la jurisdicció espanyola, el final de l’inici ja és escrit. Si la desobediència se circumscriu als de la CUP, hi haurà renou, però potser que sigui controlable. Ara, si s’estén a la resta de municipis per la independència, la cosa canvia. O sigui, si la lluita té un caràcter merament personal, individual, és qüestió de temps, de paciència i de força. Sobretot de la força de qui en té més o la té tota. Si, en canvi, és massiva, un Alcatraz, encara que sigui la presó per al 48% dels catalans, no és suportable per cap norma ni per cap govern ni per cap aparell repressiu. És escrit en tots els manuals que les possibles solucions de qualsevol conflicte passen per dialogar. És cert que de vegades de la claudicació els guanyadors també en diuen diàleg. Com sigui, no ens fem la idea que la interlocutora del conflicte català pugui ser la ministra d’administracions públiques, Soraya Sáenz de Santamaria. Si la ministra en qüestió té una virtut és que és la més antipolítica del govern del PP. Més enllà de s’ha de complir la llei, no hi ha res més.

2 de novembre del 2016

LA INVESTIDURA

Ja està: almenys durant un any no cal anar a les urnes per decidir qui ha de governar Espanya. Les Corts aviat ja podran tornar a legislar, i el govern, ara sí, estarà obligat a donar comptes. Com era d’esperar, l’objectiu principal del nou període serà el mateix que el del vell: lluitar contra els independentistes catalans o dit més eufemísticament, preservar la unitat d’Espanya. Primer de tot, doncs, Espanya! Després, en tot cas, els espanyols: és a dir, la creació de llocs de treball i tota la resta. El que es pregunta tothom, però, és quina política farà el nou govern? Una pista la tenim en allò que va dir Albert Rivera, que dels 150 compromisos signats amb el PP n’hi havia 100 que coincidien amb els que havia signat primer amb el PSOE. Doncs bé, amb els 100 compromisos coincidents, semblaria lògic que el bloc constitucionalista i antisecessionista, format pel PP, C’S i el PSOE (i, naturalment, els diputats de Coalició Canària, d’UPN i Foro Asturias), podrà viure més o menys tranquil una legislatura completa. I, ara mateix, se’n podria deduir que Podemos i afins, més ERC, PDECAT, PNV, i tots els altres del grup mixt, no pintaran res de res. O sigui, que la gran coalició que defensava Rajoy fa ja gairebé un any, esdevindrà una realitat després de marejar la perdiu fins a tornar-la boja.

Per tant, al final l’autèntic home d’Estat, de fet el primer home d’Estat del segle XXI, haurà estat el senyor Rajoy, de qui més de la meitat dels espanyols s’ha fet un tip de riure, i de qui els grans polítics vius del segle XX no haurien donat mai un duro. Espanya sempre és diferent! Quan el PSOE, que encara semblava ser la segona força política espanyola, fidel al programa electoral deia no a la investidura de Rajoy, poc es pensava que acabaria essent triturat per la paciència rajoiana. Poc es pensava que la corrupció no passaria cap factura als conservadors, perquè poc havia calculat que la xifra de jubilats a Espanya superava a finals de 2015 els nou milions de persones. D’on es pensaven els socialistes que sortirien els vots dels conservadors? De què havia de servir deixar la caixa de les pensions pràcticament a zero, si no era acontentar el personal més desconfiat del món? Ja ho han dit tothom, quan Podemos demostri que les alternatives són fiables, o sigui, que podrem cobrar la pensió, pot ser sí que seran l’alternativa.

26 d’octubre del 2016

A PROPÒSIT DE Clínica de l’abandó

Diu la contraportada de la traducció de Clínica de l’abandó de la poeta milanesa Alda Merini, morta el 2009, feta per la poeta Meritxell Cucurella-Jorba, que “llegir la seua poesia és endinsar-se pels laberints del dolor, de la pèrdua i d’allò més vital en joia, de la mà d’uns textos tocats de llum, de gràcia i de veritat”. Amb el llibre a les mans, em pregunto: per què llegim el que llegim? Per què es tradueix el que es tradueix? Per què Meritxell Cucurella-Jorba ha triat traduir Alda Merini? Per què Meritxell Cucurella-Jorba ha traduït tan bé Alda Merini que ha merescut el XII premi Jordi Domènech de traducció de poesia”? Com és que Meritxell Cucurella-Jorba domina tan bé l’italià com per penetrar magistralment en l’ànima de la “bèstia negra de la lírica italiana més ferotge” de la contemporaneïtat? Què té la poesia de Meritxell Cucurella-Jorba que destil·li cèl·lules de personalitat d’Alda Merini? Què hauria pogut influir a Alda Merini si hagués triat de traduir poemes de Merixell Cucurella-Jorba a l’italià, en el cas que s’haguessin conegut en la complicitat de la mútua lectura? ¿La radicalitat emocional, la violència d’una racionalitat sense circumloquis, la rotunditat de les paradoxes irreconciliables de la vida humana o la sinceritat més despullada haurien estat les claus d’una simpatia compartida?

En els nostres temps líquids, que basculen ritualment entre la gandula evanescència i la histèrica sobreexcitació; en els intervals de les nostres hores en què ens abandonem a la contemplació impertorbable de les sofrences alienes; en què la felicitat s’ha de reduir a les propines que ens deixen els dies rutinaris, en què només que puguem anar fent ja és possiblement la millor vida possible, llegir Alda Merini, a través de la modulació precisa de la veu de Meritxell Cucurella-Jorba, és com si ens sotraguegés un vendaval. La missió dels poetes, en la història de la cultura ha estat molt diversa, molt heroica i molt triial alhora. Deixem-ho córrer! Però quan topes, perquè encara no has perdut la curiositat, amb versos que diuen: “qui no sap amar no sap fer poesia i/qui no sap morir no sap reviure./Qui no hagi estat ferit/pel seu enemic no podrà tocar/els vèrtexs de la pietat./No hi ha batalla d’amor,/tampoc derrota,/hi ha només una guerra angèlica/que l’home es fa a si mateix/en nom d’un germà blau/vestit de negre”.

19 d’octubre del 2016

TEMES PENDENTS

Si hi ha un tema que ens té distrets, més que el judici del cas Gürtel (en què si fem cas del relat de Correa percebem que, si hi ha condemnes, seran per a gent del PP que ja potser ni en són militants), és el futur del PSOE i l’estabilitat dels governs autonòmics on governa amb l’ajut de Podemos. Abans d’acabar el mes és probable que visquem en directe la ruptura del partit socialista de la manera més patètica, ridícula, inimaginable. Si els que continuen dient no a Rajoy es mantenen en el seu propòsit el dia del darrer intent d’investidura, siguin molts o siguin pocs, s’haurà obert la crisi més profunda d’un dels partits històrics més importants del continent europeu. I, oh paradoxa, la causa haurà estat precisament per una raó ètica: la defensa per part dels uns de la coherència, la integritat ideològica o l’honestedat amb els compromisos electorals. La immolació del PSOE, provocada al capdavall pel PP,  pot arribar a ser una de les darreres qüestions de filosofia política de l’era moderna que s’haurà dirimit a l’Estat espanyol. La pugna entre ètica i pragmatisme polítics ja no són els combats de la postmodernitat. Ara és el temps de la relativitat, del segons com es mirin les coses, de la possibilitat de ser alhora, com C’s, de dretes i d’esquerres.


En la nostra era postmoderna s’han esvaït els grans relats de la història de les civilitzacions que parlaven de transformació, d’equitat, de solucions globals positives, de principis i veritats incontestables seguint el deixant de la Il·lustració. Els relats que compartimentaven el món en grans dualitats esquerres i dretes, el bé i el mal o rics i pobres. Ara la mesura és l’objectiu final. No importen els mitjans. No produeix cap sentiment de culpa ni de vergonya aliena que hom s’enriqueixi a base de trampejar les regles o de fotre mà al calaix públic. No hi perden els partits esquitxats per casos colossals de corrupció. És en aquest context, insisteixo, que el no de militants del PSOE a la investidura de Rajoy serà probablement l’últim acte de rebel·lia política i per extensió social contra la uniformització del pensament dèbil postmodern. Si tot seguís el rumb marcat pels reglaments, els díscols del no haurien de passar al grup mixt i haurien de ser invitats a deixar l’escó. Perquè, quan el món és al revés, els que queden de cap per avall són considerats uns perdedors.

12 d’octubre del 2016

CAP AL MARTIRI?

Tot el que la majoria del Parlament acordi que es derivi conceptualment de l’aprovació de l’inici del procés cap a la independència, que el TC va anul·lar definitivament el desembre de 2015, es pressuposa inconstitucional. En conclusió, al Parlament es pot parlar de tot, però no es pot aprovar res que soni a voluntat secessionista, a intenció independentista, a prolegòmens separatistes. Anava errat, perquè tenia el convenciment que els conflictes que es dirimien al TC eren d’índole normativa. Que s’interposaven recursos sobre disposicions de caràcter vinculant, és a dir, sobre lleis, sobre articles de les lleis. Que es litigava per establir els límits de les competències. Però, ja fa temps que es veu que no: que també són les intencions i les "simples instruccions indicatives” les que són objecte de persecució. És com si s’estigués castigant el nasciturus portador de la llavor del mal. La presidenta del Parlament i la majoria separatista, són “avisats” que els caurà tot el pes de la llei. Que la desobediència i la prevaricació tenen un preu penal i que, arribat el cas, els culpables poden ser, com a mínim, inhabilitats per exercir de representants del poble.

La pregunta que es fa tothom és: ¿fins a on s’arribarà en aquesta batalla entre legalitat i legitimitat, entre Parlament i TC, entre concepcions quasi diametralment oposades de democràcia? Quan començarà la martirització dels nostres acusats i condemnats? Qui caurà primer dels nostres? El Sr. Margallo, tot reclamant un govern estable del PP a l’Estat, entre altres raons pel perill que representa la deriva catalanesca, avisava que a Catalunya es podrien repetir els fets del sis d’octubre de 1934. És a dir, per als qui no recordin què va passar en aquell octubre, els diré que, en el context d’un moviment insurreccional davant la deriva dretana antirepublicana, el president Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquesta proclama, secessionista, que durà a penes 24 hores, desembocà en l'empresonament del President i els membres del seu Govern, del president del Parlament, i per tot Catalunya fins a 3400 persones. Se suspengué i l’endemà, el dia 7 d’octubre, la Generalitat ja estava intervinguda per l’autoritat militar. ¿Recorden la foto del president Companys amb membres del seu govern entre reixes al penal del Puerto de Santa Maria?

5 d’octubre del 2016

LA CULPA

És més que probable que una certa literatura historiogràfica futura acabi determinant que la culpa dels desgavell d’Espanya produït els darrers dos anys sigui del secessionisme social i polític català. La més mala bibliografia ho atribuirà genèricament a Catalunya, com sempre ha fet. Però, la més científica s’acostarà bastant a la realitat, sobretot si té en compte els contextos en què es gesten les derives independentistes de l’antiga CDC, de l’Òmnium Cultural, i el naixement per acció i reacció de l’ANC, Societat Civil Catalana, i principalment de C’s. La literatura més demagògica s’acarnissarà contra el secessionisme pel fet d’haver destruït la totalitat de la societat civil catalana, d’haver degollat UdC, d’haver provocat la trencadissa del PSOE, d’haver posat la llavor de Podem, En Comú, i derivats. I principalment pel fet d’haver impedit que Rajoy i Pedro Sánchez poguessin formar govern i evitar de ser la riota del món civilitzat després de tenir paralitzada Espanya durant més de nou mesos, una situació mai no coneguda a la història pàtria. En realitat, els mals d’Espanya (una Espanya Estat que no existia, però tant se val) tenen el seu origen en el casori de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó. Per tant, si els catalans mai hem tingut una identitat sempre ha resultat vírica. La catalanitat, per tant, és una autèntica pesta, que contamina, a l’acte, tots els fets i els seus protagonistes, i així que es converteixen en història.

No fa massa, hem sentir a dir, en el fragor d’un míting electoral, que el secessionisme és més perillós que el terrorisme de les armes i les bombes. El súmmum de la dolenteria, de la perversitat, de la maldat. Però no només som culpables un 48% dels catalans de les pitjors malvestats contra els altres i contra nosaltres mateixos, sinó de ser una de les llavors del Brèxit i de la crisi de la UE. La persistència en l’error secessionista està alimentant l’extrema dreta europea i contaminant les aigües de qualsevol futur per a la Humanitat. El Sr. Margallo encarregat de fer-nos l’exorcisme, fa el que pot i més. I ho fa malgrat el Sr. Fernández Díaz. Molts espanyols, però, les darreres setmanes, van posant l’esperança redemptora i miraculosa en la Sra. Susana Díaz, després que també ho ha intentat per la via científica el Sr. Borrell. Quina serà l’espasa de foc que eliminarà per sempre aquest mal?

28 de setembre del 2016

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Què és un Estat, es pregunta als estudiants de tots els Estats: una organització política (i social i religiosa, hi afegeixen alguns) sobirana que es reconeix per tenir un territori, una bandera, una llengua, un exèrcit i, molt important, una policia judicial. Un Estat democràtic, hi afegiria un sistema de llibertats públiques i individuals, de partits, de sindicats, d’institucions governades per persones que han estat elegides a les urnes, i per òrgans de control i d’avaluació que n’assegurin el correcte funcionament, sota l’imperi de la llei i l’existència de tres poders independent, el legislatiu, el judicial i l’executiu. Etc. Etc. Els més avantatjats de ben segur que citarien Max Weber, un dels pares de sociologia moderna, que allà en el 1919 el definia així: l’Estat és una "associació de dominació de caràcter institucional que ha tractat, amb èxit, de monopolitzar dins d’un territori la violència física legítima com a instrument de dominació i que, amb aquesta finalitat ha acaparat tots els mitjans materials en mans dels seus dirigents, després d’expropiar-los als qui els posseïen per dret propi, i els ha substituït amb les seues pròpies jerarquies supremes”. Si a algú, després de llegir aquesta definició, no se li posen els pèls de punta, és que encara no s’ha assabentat del món en què vivim.

Veure l’altre dia l’exalcalde Trias queixar-se amargament de la nul·la reacció política dels partits que s’anomenen les forces polítiques del canvi després que fou acusat falsament de blanqueig de diners, i després d’escoltar les converses fetes públiques pel diari Público entre Fernández Díaz i De Alfonso, només pots que sentir vergonya de pertànyer en aquest país de miserables. És veritat i dolorós: un Estat sense clavegueres on es fabriquin falsos testimonis, falses acusacions i denúncies i tot tipus d’alteracions de la veritat, és un Estat de paper de cel·lofana. Un Estat ideal. Un Estat sense màcula, sense un bri de corrupció, sense brutícia, és una entelèquia. Max Weber, certament, s’ha de llegir obligatòriament així que hom comença a tenir ús de raó, per prevenir-nos de no caure en la més absoluta imbecil·litat. Quan un Estat necessita lleis de transparència vol dir que és el fracàs de l’ideal d’Estat. I més quan aquestes normes no deixen de ser al capdavall una forma d’expiació exprés dels propis “pecats”.

21 de setembre del 2016

LA MALA VIA

El Tribunal superior de Justícia de Catalunya va desestimar la setmana passada els recursos presentats per Mas, Ortega i Rigau contra les acusacions de desobediència i prevaricació i aniran a judici. En la resolució dels jutges s’hi deixa entrellegir que actuen al marge de qualsevol judici d’intencions. La independència del poder judicial és, arreu del món, i per la pròpia naturalesa de les creacions humanes, un principi retòric. Bé, diguem, un principi teòric. Cap ésser humà, desenvolupi la feina que desenvolupi, per més alta, conspícua, transcendent, extraordinària o àulica, no actua fent abstracció absoluta de les seues idees, del seu sistema de valors, de les seues creences, de les seues tendències o de les seues manies o afinitats electives sobre totes les coses, persones o fets que són o ocorren en el món més pròxim o llunyà. La discussió filosòfica sobre el criteri propi i la independència del criteri té un llarguíssim recorregut. Però és E. Kant a Crítica de la raó pura qui posa les bases per entendre quasi definitivament com i en què es fonamenta el coneixement. Un dels encerts més transcendentals per a la humanitat ha estat precisament demostrar que el coneixement no s’obté posant l’ull sobre l’objecte, sinó en la forma que té el subjecte de conèixer l’objecte. Els fets objectius, de la realitat, que es descriuen en els articles del codi civil o del codi penal, són fets que contenen, a més, espai, temps, raó, sentiment, conceptes, criteri o valors, i experiència.

Serà un judici polític, doncs, el que tindran Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau? Serà un judici imparcial, doncs? Serà un judici just i legítim? ¿La història dels fets que han conduït fins a la inculpació, carregada de múltiples i rocambolescos condicionants, permetrà la mera imparcialitat tant si són declarats culpables com innocents? La naturalesa dels fets que es jutjaran té prou substància transgressora i pertorbadora de l’ordre social, dels principis i drets humans o fins i tot de les resolucions de superiors jeràrquics? Ja sabem que totes aquestes preguntes han estat dirimides i contestades pels qui tenen la responsabilitat de substanciar-les a la llum d’interpretacions ajustades al sentit literal dels codis normatius. Però també sabem que la naturalesa política del que es jutja és impossible que no contamini o constrenyi una suposada raó pura.

14 de setembre del 2016

ELS SENSE NOM

La democràcia parlamentària europea i de mentalitat occidental ha consistit bàsicament a repartir-se el poder entre conservadors-liberals i socialdemòcrates-socioliberals. Ara tu, ara jo i el bipartidisme ha anat acontentant tothom. Per cert, després de dues investidures quasi fallides, ja hi ha qui el reivindica per llei. Les majories absolutes, solen tenir es mateixos comports i les mateixes potencialitats, salvant les formes i la retòrica, que les dictadures: s’imposa el criteri únic i es fan complir els designis, les promeses, i tot el que se t’ocorre sobre la marxa, per la directa del decret llei o per la teatralització, normalment humiliant, del procediment administratiu en la tramitació de les lleis que s’aprovaran amb tota seguretat. La majoria del PP, com en el seu dia, la del PSOE, (les majories absolutes del parlament català no han dirimit mai realment sobre la vida i la mort) no ha fet altra cosa que satisfer les seues ambicions, i a fer complir un programa d’ideals de virtut ja sigui de forma directa i explícita com implícita o sobreentesa. De forma, en fi, que ens quedés ben clar què era Tòtem i què Tabú per al comú dels mortals.

Des de l’alineament de CiU a les tesis independentistes, un dels propòsits del PP i de C’s i sobretot dels seus entorns mediàtics i econòmics, ha estat, no pas combatre la idea i l’objectiu polític del partit català sinó soscavar-lo, provocar-ne la seua ruïna, eliminar-lo de l’escena política. Potser es pretenia fer-ho de forma subtil, com les conxorxes palatines, les maquinacions o les conspiracions versallesques. O potser sí que es volia que tot fos com una flamarada fallesca. El que ha passat, però, és que com que no tothom té la traça maquiavèl·lica que es demana per a afers d’aquesta índole, s’ha acabat tirant pel dret de la forma més matussera i cínica. De moment, l’antiga CiU ara per ara no té per no disposar ni de nom. Per acabar de reblar el clau hi ha una remor de fons que insinua que a la demolició s’hi acaben d’apuntar la mateixa ERC, els cupaires i els Podem i els seus parents. Encara que tot plegat sigui un despropòsit colossal, ara mateix, fa l’efecte que la major part de les formacions polítiques catalanes, les autòctones i les sucursalistes, farien festa grossa si el PDC acabés enterrat en calç viva. Visca el rancor i el caïnisme! Qui ho havia de dir, eh Brutus?

7 de setembre del 2016

TOT ESTÀ PER FER

Una de les afirmacions més tristes que he sentit aquest estiu, terriblement desesperant políticament, és la que va fer l’atleta jamaicà Usain Bold reclamant la seua immortalitat en la nòmina, suposo, dels grans velocistes. Em fa pena que tenint ús de raó com suposo que la té, aquest paio no sàpiga encara el sentit de la sentència llatina sic transit gloria mundi. On són, Usain Bold, les marques dels teus antecessors Jesse Owens, Carl Lewis o Justin Gattin, més enllà del bagul de la marcescible memòria i de la dubtosa immortalitat dels registres de rànquings? La glòria d’aquest món, Bold, s’acaba quan un altre atleta farà els 100 metres llisos en 9,50 segons i esdevindrà tan immortal com tu, per una temporada. Aquesta sentiment i desig d’immortalitat, però, el deu inocular el fet de competir en uns jocs olímpics. No debades l’Olimp és la seu per excel·lència dels déus. Tan trista com la il·lusió de Bold ho és el desig del líder de C’s quan afirma que cal que hi hagi govern a Madrid “per Espanya”. Ja n’hem parlat, però, mira que n’és de desafortunat el sintagma. Voldria creure que es tracta d’una metonímia del tot per les parts. Perquè, si no, ¿cal entendre que Espanya és més important que els espanyols? Els salvapàtries fan por. Una altre dels tòpics que s’acostuma a utilitzar amb una alegria misticoide molt deplorable és quan s’afirmen les virtuts de la “pau interior”. Es diu, per exemple, “sense pau interior no es pot gaudir de res”. La gent normal pot no tenir mai recança o remordiments o mala consciència de res del que ha fet a la seua vida?

Malgrat la tristesa que inoculen certes persones i certs pensaments, el futur de la humanitat està per construir, malgrat tots els determinismes i els conservadors. Sobretot la que ens toca de més a prop. En aquest mes de setembre és possible que els catalans passem d’assentar les bases de la futura república a retrocedir a l’edat de pedra regionalista. Que s’escriguin les pàgines més heroiques o les més desgraciades del segle XXI. La incògnita aquesta vegada no té l’ajuda de l’atzar o del miracle. Tot està per fer, però tot està escrit i previst. Les causes, les raons, les justificacions, les possibilitats, les estratègies, tot és en els manuals. El més fumut és que encara ens falten els subjectes i els verbs. I no es pot escriure cap història, si no hi ha subjectes ni verbs.

31 d’agost del 2016

RADICALITAT DEMOCRÀTICA

És el que practiquen, segons es diu, els moviments assemblearis. Lideratges compartits, absència de comitès executius, posada a debat del gran grup de totes les decisions que afecten un posicionament social, polític, econòmic o del caire que sigui, igualitarisme en l’anàlisi, en la presa de decisions i en el control sobre l’exercici de la delegació de responsabilitats en els executors. La radicalitat democràtica és una manera de funcionar socialment que s’oposa frontalment a les rutines de la política clàssica, consistent bàsicament en la delegació de responsabilitats en els representants dels partits que no han escollit sinó un nombre molt selecte de mandataris que a la vegada han estat triats entre els barons postulants i després de competir entre iguals i contra els parents. A mi em sembla molt bé la radicalitat democràtica. El problema de les radicalitats és que quan s’entaforen en les institucions deixen de ser inevitablement (a no ser que intentis dinamitar-les i tinguis prou dinamita) radicals, per esdevenir normatives i en conseqüència interpretatives. La institució és igual a reglament i a reglament de reglament; a ordre i control, escalafó, procediment, registre, vistiplaus, torn de paraules, etc. És com si la radicalitat es posés en un carrer sense sortida o en un laberint.

Les marees humanes, les acampades contra el sistema van ser un revulsiu important contra la “vella política”. Per aterrar en el món del pragmatisme, se’ls va dir que havien de traslladar la “lluita” en el cor dels ajuntaments, dels parlaments, en el ventre mateix del monstre contra el qual es lluitava. I així fou com va néixer Podem, En comú, en certa manera la CUP, i altres “partits” que s’asseuen ara entre els escons. La radicalitat democràtica equival a radicalitat ètica, però l’ètica necessita de la moral perquè sigui pràctica. I els usos, els costums i determinats valors i contravalors que impregnen la vella política no es dilueixen en les institucions que les sustenten, sinó, en tot cas, fundant, creant, unes altres institucions, uns altres formes d’organització. I accedint-hi amb tota una altra càrrega moral, si calgués. Radicalitat vol dir des de l’arrel. I provocar canvis des de l’arrel mateixa, implica, la majoria de les vegades, fer una revolució. I revolució vol dir, precisament, remoure-ho tot per recompondre-ho de nou.

24 d’agost del 2016

REFLEXIONS D’ESTIU

Deia Don DeLillo, un dels escriptors nord-americans més intel·ligents del segle XX i del decenni i mig que portem del XXI que “sobre política és difícil dir alguna cosa seriosa”. A veure, no es pot fer massa broma sobre la democràcia, perquè no hi ha res ara per ara, ni el sistema de comunes llibertàries, que la pugui substituir en el regiment i la governança de les persones i de la cosa pública. No sé exactament com va funcionar aquell invent a l’Atenes del segle Vè a.C., però, si més no, ens n’ha quedat un bon record històric. Ara, trobo molt preocupant que, des que s’inaugura la contemporaneïtat i eclosiona la modernitat i tombem cap la postmodernitat, hi hagi una part important de la intel·lectualitat del món occidental, gent tan assenyada com DeLillo hagi dit el que he anotat o tan irònica com l’actor Groucho Marx que va arribar a afirmar que “la política era l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar tot seguit els remeis equivocats”. I trobes que aquesta és, malauradament, la percepció que tenen moltes de les persones que responen a les enquestes del CIS i de tots els organismes que pregunten sobre què els semblen els polítics i la política. ¿No és lamentable que en les valoracions sobre la tasca que fan els principals líders polítics no n’hi hagi mai cap que arribi a l’excel·lent o al notable? I que la tònica general siguin uns aprovats justets o suspensos rotunds?

Realment es pot fer, sortejant la selva administrativa, alguna cosa positiva de què pugui gaudir-se almenys tota una generació? Indubtablement. Només calen quatre o cinc condicions: saber ser prou perspicaç per definir un pla d’acció, és a dir, saber el que cal fer; tenir clar com s’ha de fer i amb quins recursos i complicitats; tenir eines per avaluar els resultats; i, importantíssim, no deixar-se encapsular per la teranyina de la retòrica de la pròpia política. O sigui, no caure en l’autisme de parlar, de fer, d’avaluar, de comportar-se, per a si mateixos. Dit altrament, evitar de totes totes les tautologies, que allò que es diu del tema no sigui el mateix tema. Tals com: la política és tot allò que es fa en política. O encara més indeterminat: fer política és estar al servei de la ciutadania. Perquè, què no és la política sinó el regiment de la polis, de la ciutadania i de tot el que li permet tenir una vida digna?

17 d’agost del 2016

NECESSITAT DEL MITE

La gent no viu només amb allò que li proporcionen els sentits i que li demostra la ciència. El mite és una narració fabulosa sobre fets, fenòmens, i preguntes primordials sobre qui som, d’on venim, cap on anem o per què existeixen i importen les institucions socials, polítiques i religioses. Un mite sol construir el relat d’allò que s’escapa a la raó lògica i difícilment pot ser demostrat d’acord amb els principis i la metodologia científica. El mites són la base de la cosmovisió dels pobles, de les formes d’entendre el món, és a dir, el conjunt de creences, valors, principis, amb què se sustenten les relacions interpersonals i socials. En realitat, en la base del mite hi ha les mateixes preguntes de la filosofia i de la ciència. Només que aquestes utilitzen unes eines que pretenen la veritat o el camí de la veritat, mentre que el mite només cerca construir un espai de confort, un espai de fe. Constantment estem creant mites, per explicar-nos el sentit de les coses, els fets i les accions humanes quotidianes. El mite, per exemple, del si vols, pots, és el pa que alimenta tant l’emprenedoria com la resiliència. És veritat, doncs, el que pregona el mite? No, però sí que és acceptat com a meta ideal per a superar els desassossecs, les pors, les frustracions les depressions i el no future.

Si us plau no bescanteu els mites, perquè el mite explica una història que sempre té una part de veritat i una part sobrenatural. Sense anar més lluny, la construcció de les nacions es fonamenta en una colla selecta de mites i en la seua compartició a través dels mecanismes formals i informals de transmissió de coneixement i de comportaments. Aquest és el cas de la nació espanyola i la nació catalana i totes les del món. No es mitifiquen els estats, es mitifiquen els herois, perquè el mite sempre explica la història dels qui han fundat el món i han creat les bases institucionals i han forjat el sentit dels fets principals. Però també i no menys important els mites, sobretot els que parlen de l’heroi, de la mort, del sofriment, de la victòria, són, tal com diuen tots els psicoanalistes i psiquiatres, un agafador emocional i existencial. Els mites s’actualitzen, es renoven i se’n creen de nous constantment. Com, per exemple, que la història és la construcció d’un relat absolutament objectiu que es fonamenta només en dades contrastables.

10 d’agost del 2016

CATALUNYA, CAPITAL MANRESA

Que Barcelona és una de les capitals més importants del món, ni ho dubta ningú. L’Estatut de Catalunya, a més, en el seu article 10, consagra Barcelona com la capital de Catalunya, que és la seu permanent del Parlament, de la Presidència i del Govern. Aquesta constatació és obvi que no fa res més que evidenciar continuïtat històrica de permanència de les institucions d’autogovern i orgull de ser i romandre. Però, la vida moderna, la de les noves tecnologies de la comunicació i els mitjans ràpids de transport que ens faciliten el trasllat amb comoditat, moure papers amb una bufada i dir-nos el que vulguem sense marcar ni el número de telèfon, permet pensar en altres centralitats i fer més real el sempre desitjat reequilibri territorial i la balança del simbòlic de Catalunya. És en aquest sentit (i en molts d’altres) que proposo que Manresa, en una futura república catalana, en sigui la capital administrativa, seguint l’exemple d’alguns estats mundials. Una ciutat a un cop de pedra de gairebé tots el senders de Catalunya, cruïlla de camins, industriosa, capital comercial de la Catalunya central, fent tàndem amb Vic i Igualada, i seu d’esdeveniments, que han estat fites en la història comuna. Tres exemples: durant la Guerra dels Segadors, en 1651 i 1652, Manresa va acollir dues vegades la Generalitat. En la guerra del Francès de 1808, el sometent de Manresa va vèncer les tropes franceses al coll del Bruc. I a Manresa el març de 1892 es van acordar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, anomenades precisament Bases de Manresa.

Això permetria activar aquell tren transversal que projectà el tripartit i evidentment la millora de totes les infraestructures i serveis per fer-hi la vida en general i l’administrativa en particular la més agradable possible. Sempre cal fer relacions personals, i a Manresa fóra fàcil pensar en una ciutat administrativa a la mesura humana. Però, sobretot, faria canviar la percepció que es té de Barcelona pels qui la tenen com una obligació i la podríem gaudir com fan els propis i els turistes, i de passada es endinsaríem en una Catalunya descongestionada encara, paisatgísticament molt ben dotada i espiritualment ben acomboiada per Montserrat i la cova de Sant Ignasi. Els qui més hi perdrien serien els de les Terres de l’Ebre, però no res, deu minuts més de ruta.

3 d’agost del 2016

LES METÀFORES DE LA PINTURA

En una representació pictòrica, una butaca folrada amb una tela verda vol dir una cosa, i una butaca embolcallada amb una tela verda en vol una altra. Diuen els crítics que, entre una pintura i l’altra, la diferència essencial rau en l’ús de la metàfora. La tela de la butaca entapissada, podria ser la pell de la butaca (una pell marciana, tal volta). La tela que embolcalla la butaca podria ser el xal que abriga la butaca. Butaca que, en ambdós casos, representa una anatòmica forma, que, segons el desig de cadascú, vindria a ser una dama que s’exposa seductora, ornada amb una sedosa tela verda. Convenim, doncs, que la butaca és una altra metàfora. De manera que el resultat dels dos quadres són metàfores sobre metàfora. El recurs retòric de la metàfora té un llarguíssim recorregut expressiu tant en l’oralitat popular com en l’escriptura creativa, però trobo que, ara, la reapropiació que en fa la pintura és molt poc original. Avui en l’era de la complexitat, de la decodificació, dels escàners i les ressonàncies magnètiques, de la impressió tridimensional, no és una ingenuïtat o una expressió de limitació creativa enderiar-se a representar metàfores i al·legories?

En realitat, la història de la pintura n’està plena de metàfores, d’al·legories, de mites i fins i tot d’ironies. Però, un cop aquestes dèries dominants s’exhauriren amb la desclosa del romanticisme en què les teles s’ompliren de relats i retrats d’impressions, de jocs magnificents de colors sobre paisatges, persones i animals, i que derivaren, en la modernitat, en pures pulsions nervioses o per contra en objectes desconcertats i en mers concepte, ara ja no és el moment de reivindicar-los de nou en la pintura. Un cop satisfets i saturats, avorrits de tant informalisme, de tanta abstracció, de tant intel·lectualisme erm, si havia de tornar algun model pictòric, si us plau que sigui la pintura que exalti allò que ens fa més falta. Que tornin els espais de les emocions, dels sentiments, de les passions, la pura contemplació, els tocoms de l’ànima, la subtil presentació de l’objecte, la mera combinació cromàtica, o el simple perfilat d’una idea d’objecte en el seu moviment en l’espai i el temps! Si us plau, tornin a pintar-nos simples humans i complexos esperits, evoquin-nos, suggereixin-nos, proclamin imaginaris com el Jardí de les delícies del Bosco.

El Jardí de les Delícies, El Bosco (1480-1490)

27 de juliol del 2016

EL TEMPS

Una de les pretensions humanes més batallada i agosaradament perseguida ha estat i és la del control del temps. Òbviament, el temps meteorològic, però també el temps històric i, com no, el temps personal o íntim. La lluita contra les pedregades, les calamarsades que malmetran la collita és una obsessió raonabilíssima. Encara recordo el temps en què es disparava contra els núvols per evitar els patacs mortals d’aigua i pedra, primaverals i estiuencs. La previsió meteorològica, amb satèl·lits rondant el planeta terra, ha progressat molt, de tal manera que hi ha estacions que et diuen el temps que farà l’any vinent. El que no ha fet encara aquesta ciència és desviar el curs dels vents, evitar la formació dels núvols o desllorigar tornados, tsunamis o tramuntanades Suposo que això voldria dir tant com desmanegar el planeta i enviar-ho tot a pastar fang. Ara, sí que es podria evitar la virulència creixent dels fenòmens naturals del comportament d’aquesta mena de temps, si ens comprometéssim una mica més en l’evitació dels fenòmens que ens duen irremissiblement al canvi climàtic. Però ja sé que això és demanar massa i ens hi posarem seriosament quan ja no hi siguem a temps.

Perquè, tant si ets pagès com si ets una altra cosa, el temps que més ens importa a partir que tenim ús de raó, és el temps personal. La mesura del nostre temps és la mesura de les nostres passions. I si hi ha una època en què sembla que els pots controlar, la veritat és que sempre acaba essent una mena d’intrús que ens fa fer el que vol. És clar que se’ns manifesta objectivament en el deteriorament dels òrgans vitals, és clar que ens determina les edats mentals, psicològiques, però el més desentranyable és que el temps personal, el temps íntim és una pura sensació ja sigui de guanys ja sigui de pèrdues. Quan se’ns diu que ja arribarà el teu temps, rarament tens consciència que ja ha arribat. Senzillament, perquè si les coses et van bé, hi ha causes que ho han propiciat. I si et van malament, és perquè també n’hi ha. No sé si hi ha un temps per a cada cosa o si és possible fer moltes coses al mateix temps, la realitat és que sempre ens ha faltat temps per a allò que hem desitjat ardentment i mai no hem pogut aconseguir. O ens ha durat poc el temps o se’ns ha allargassat avorridament. La mesura del nostre temps potser es podria resumir en un m’agrada o no m’agrada.

Rellotge tou, Dalí (1954)

20 de juliol del 2016

TERRORISME ISLÀMIC…

En pocs mesos França ha estat colpejada amb una violència inaudita per l’anomenat terrorisme islamista. La matança de Niça és un altre súmmum que, d’acord amb el nostre sistema moral, no cap en el cap de ningú. Qualsevol terrorisme és una degeneració humana, és fastigós i execrable i incomprensible considerat en ell mateix, però posat en context, relacionat amb les causes, mirant d’interpretar-lo des de l’òptica de qui el practica, no n’hi ha prou de condemnar-lo enèrgicament i d’afirmar nerviosament i categòrica que es farà tot el possible per combatre’l de soca-rel i d’eliminar-lo de la faç de la terra. Calen molts més compromisos per part dels qui tenen la responsabilitat de garantir seguretat, pau, llibertat, convivència, justícia i ciutadania. I això segon malauradament poques vegades ho sentim dir i descriure per part dels portadors del dol. Encara hi ha algun mandatari retirat que no ha demanat mai perdó per haver-nos involucrat en la guerra de l’Iraq, un dels detonants de la barbàrie que colpeja indiscriminadament per arreu amb la signatura de Daesh. Encara és hora que la gent normal i corrent sàpiga exactament per què no s’ha arribat mai a una solució amb Palestina. Per què no es posa fi a la guerra de Síria. Per què no s’afrontar el nucli del problema? Doncs paradoxalment i miserablement pel conflicte d’interessos entre els països que són els principals expenedors de moral.

La gent corrent que intenta fer una vida normal sap perfectament que la hipocresia de les grans potències és tan terrorífica com les matances que practiquen els arravatats contra Occident i el nostre Sistema. Tomàs Alcoverro, un dels més reconeguts observadors del món àrab, en una conferència va arribar a dir que “el sistema econòmic del nou jihadisme és el capitalista. Els grans capitalistes poden estar tranquils, fins i tot pot ser que ja els vagi bé”. I amb tota cruesa afirmava que als grans poders capitalistes els pot arribar a interessar l’existència del jihadisme per la gran quantitat d’armes que compren. No és comparable per les magnituds i les conseqüències de tota mena, però fins que el síndic de greuges, en relació amb el top manta, no ha picat la cresta als responsables del port de Barcelona, als duaners, als qui emmagatzemen els material que es ven per arreu, la nostra moral només anava encaminada a culpar els venedors.

13 de juliol del 2016

QUOUSQUE TANDEM ABUTERE

Si vostès escolten la ràdio de bon matí, quan parlen de l’estat dels transports públics, no hi ha dia que ens no avisin d’anomalies a la xarxa de rodalies de Renfe. Els catalans i les catalanes, o els forasters, que utilitzen el tren per necessitat, normalment per anar a treballar, deuen ser dels més tardaners o absentistes del món. Jo no entenc com aquesta pobra gent ho aguanta. I, alhora, com ho permeten les empreses que els ocupen. És una situació tan greu que, si no fos perquè la paciència deu ser infinita, la revolta ja hauria fer tals estralls en les xarxes ferroviàries que, a manca de rigor, de seriositat, de correspondència dels serveis públics amb les obligacions dels ciutadans de pagar els impostos i els perjudicis, no quedaria ni rastre de vies ni de trens ni ningú que se n’ocupés. Al capdavall, el resultat seria pràcticament el mateix que el de cada dia. Si et queixes i protestes amb conviccó, els qui gestionen pot ser que t’acabin donant la raó. Però, la realitat no canvia. Si protestes més aïradament, s’acaben les bones paraules de disculpa, es fa mutis, i tot queda igual. Si continues batallant perquè s’acabi la vergonya d’una vegada per totes, et poden arribar a dir que votis un altre partit quan hi hagi eleccions. I quan s’ha votat tampoc no passa res.

La paciència s’acaba convertint en impotència i la impotència en un costum. De manera que hom no té més remei que assumir que rodalies no va de cap manera. I si hi ha un dia en què tot funciona, és allò de la propina de què parlava Josep Pla. És a dir, el més normal és que res no funcioni, que la vida sigui una vall de llàgrimes, que els homes i les dones ens odiem més que no ens estimem, que les desgràcies no vinguin mai soles, és clar si resulta que tenim un bon dia és una propina. És una excepció. Per tant, el pessimisme, la mala estrella, la malastrugança, sembla que haurien de ser les característiques pròpies dels catalans i dels qui s’hi assimilen. A veure com els ho expliques això a la canalla que els has de prometre un futur feliç. ¿Com els has d’inculcar esforç, assertivitat, emprenedoria, coratge, disciplina, si al final, quan comencen a ser adults, es troben que el que han de practicar per sobre de tot són les virtuts de la paciència i de la temperança?. I aprendre a posar l’altra galta i que, un dia sonarà la flauta de la propina?

6 de juliol del 2016

QUÈ FARÀ ESCÒCIA?

La victòria del Brexit ha reobert el pot que conté un dels dimonis més perillosos d’Europa que, segons Rajoy, Hollande i sobretot Manuel Valls, no és altre que el nacionalisme escocès, el català, el cors, el basc i tots els altres que de ben segur se sentiran més legitimats que mai per seguir l’exemple escocès. Quan el senyor Rojoy ha vist que Brussel·les rebia amb tanta cordialitat la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon, s’ha posat ràpidament a la defensiva com el Gran Autòmat encarregat de guardar la fortalesa de les essències pàtries dels Estats membres de la UE. Quan ha afirmat contundentment que Escòcia forma part del Brèxit i que són els Estats els qui negocien la permanència o la sortida de la UE, diu molt més del que diu. Primer, que té por que Brussel·les no trobi una fórmula perquè Escòcia tingui un estatus especial malgrat que la Gran Bretanya se’n vagi. Segon, que aquest possible estatus desmunti radicalment el discurs que Catalunya, si mai esdevingués una república independent, flotaria eternament pels espais siderals. I tercer, la paüra que el reviscolament de la batalla per la reunificació d’Irlanda, no alimenti encara més no només els partidaris de la secessió de Catalunya, sinó també els partidaris de la secessió dels Països Catalans.

Què farà Escòcia? De moment, reactivar un altre referèndum d’independència. Mentrestant, mirar d’aconseguir que Brussel·les s’inventi alguna cosa, en deia estatus especial, perquè no perdin la condició de ciutadans de la Unió. Entretant, canviar la lliura escocesa per l’euro. En fi, vostès, lectors i lectores, que tenen imaginació, de ben segur que ja han ideat solucions possibles. Personalment estic convençut que els ciutadans escocesos aconseguiran continuar tenint la condició de comunitaris. De manera que la pregunta més intrigant és: què farà l’Estat espanyol per impedir-ho? No és una pregunta retòrica. Ja sabem que Espanya vetarà en el si de la Comissió i del Consell tot el que soni a tracte diferenciat. El que ens agradaria saber, en realitat, és com impediran Rajoy i els seus amics que la ciutadania escocesa decideixi el seu futur lliurement, i com arbitraran que la UE expulsi de les seues institucions aquesta ciutadania que durant quaranta anys n’ha format part. Funcionaran les clavegueres de la Unió? Qui controla, per cert, les clavegueres de la Unió?

29 de juny del 2016

EL MÓN AL REVÉS

L’escàndol generat per les filtracions de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, no ha provocat, en canvi, gaire renou entre els votants del PP. Ni l’un ni l’altre no han dimitit, sinó que han desafiat tothom que llanci la primera pedra perquè aleshores,sobretot, De Alfonso n’abocarà una camionada. A part del joc brut, el fumut és que teníem l’enemic a casa. El contraespionatge és excitant i l’Estat el sap ordir perfectament. Quan parlem de construir estructures d’Estat curiosament mai no ens hi referim a l’espionatge. Mai no he llegit en els diaris en paper ni els digitals, tipus Público  que són els que s’entaforen pertot i acaben traient la brossa amb què es treballa des del poder habitualment, que des del govern de la Generalitat, des del Departament de Presidència o des d’alguna comissió del Parlament es treballi en quelcom similar a un CNI o un Mosad, posat a buscar bons exemples. És possible que s’hi treball secretament. Tant se val, la qüestió és que aquest tipus de pràctiques de les clavegueres de l’Estat, s’acabin considerant, tal és la defensa de De Alfonso, com a normals. Que els que les practiquen ho trobin tan natural com fer una truita a la francesa. Com ha estat normal durant molt de temps que, quan en tens l’ocasió, t’embutxaquis els que puguis via favors o comissions o fotent mà directament al calaix.

Ens hauria de preocupar no només el nivell astronòmic de corrupció a tots els nivells de les esferes del poder, sinó principalment la indiferència de la gent i, encara molt més, la condescendència d’uns quants milions d’espanyols davant aquestes pràctiques. De Alfonso i Fernández Díaz, si els catalans fóssim més estrategs, vull dir si tinguéssim més rapidesa reactiva, -institucions i societat civil organitzada-, ens adonaríem que ens han estalviat molt quilòmetres en el camí del nostre “Catexit” particular. Tot i així no sé si l’afer de la conspiració tindrà gaire recorregut polític o judicial i el temps l’acabarà sepultant, com ha passat en tants altres casos fastigosos. Ara bé, el Parlament, el govern, qui sigui que en pugui tenir la competència, haurien de poder disposar d’alguns camàlics per, arribats a aquest nivell de desafiament democràtic, engrapar aquests individus, treure’ls dels seus despatxos amb les seues pertinences i deixar-los al mig del carrer sense res més que la seua ignomínia.

22 de juny del 2016

QÜESTIONS ELECTORALS

Fóra bo d’analitzar, també, el nivell d’abstenció en funció de la sintonia radiofònica de la propaganda electoral. Hi ha molta gent que així que sent les quatre notes d’aquesta sintonia que canvia d’emissora compulsivament. A ningú se li ha acudit canviar-la? Quan algun partit demana que es pugui votar a partir dels setze anys, per què no demana tot seguit que sigui considerada una edat punible penalment amb presó, si fos el cas? Per què, ara en campanya, a algú se li ha acudit que caldria revisar la llei electoral pel que fa a les limitacions de vot de segons quin grau de discapacitació? Per què en campanya es posen tants límits els grans partits si haguessin de pactar, quan tot fa preveure que, si no hi ha pactes, anem de pet a unes terceres eleccions? Per què diuen els quatre grans partits, per activa i per passiva (i perifràstica, dixit Sra. Chacón), que no hi haurà terceres eleccions?. També es diu que la suma de Comú-Podem amb el PSOE podria donar una majoria d’esquerres i, amb unes selectes abstencions, arribar a investir un president i formar govern. Però si Podem diu que el referèndum no és negociable, el PSOE sumarà alguna cosa sense els vots que aporti la Sra. Díaz, que és qui decideix què pot pactar el PSOE i què no?

El PP amb C’s podrien sumar, però, segons Rivera, sense el Sr. Rajoy. És molt difícil, però per evitar unes terceres urnes seguides, ¿la patronal i els altres poders fàctics podrien “obligar” a formar un govern de tecnòcrates triats pel PP, C’s i la Troika?. I a casa nostra, si CDC perd diputats i queda en mal lloc i ERC es fa amb la majoria del vot independentista, repercutirà en els equilibris necessaris en el si de Junts pel Sí? Què se n’haurà fet del PSC, després de tot plegat, entre altres les bufetades de la Sra. Díaz, i si perdés algun diputat més? Es continua preveient un panorama complicat, certament, però també s’albira que més del mateix amb un PP en la línia dels darrers quatre anys, sobretot en la manera de gestionar els conflictes i els problemes (Catalunya, finançament autonòmic, reforma laboral, llei d’educació, deute astronòmic, etc), el sistema no ho suportaria. Al final, també és previsible que la culpa del desgovern espanyol l’acabi tenint Catalunya, com a gran abstracció del pecat original. I que alguns facin números per si falla la moció de confiança del setembre.

15 de juny del 2016

TRENCADISSA

L’esmena a la totalitat dels pressupostos ha dolgut i dol. I és evident que ho patirem tots plegats, els independentistes no masoquistes, els unionistes i els indiferents. Primera qüestió i la més principal, la nuclear, la bàsica. S’ha trencat una de les virtuts, un dels valors més bàsics de la convivència i de les relacions humanes: la confiança. El fet de confiar mútuament. Ho entén tothom això, encara que no hi hagués lletra menuda que detallés la cosa, si més no els d’una determinada edat. Amb la paraula donada, la gent tradicionalment ha comprat i ha venut de tot, ha fet tota mena de transaccions. no calien notaris. Justament quan s’han hagut de fer papers, és quan més problemes hi ha hagut per cobrar o obtenir la correspondència del que fos. La resta del negoci entre la CUP i Junts pel Sí és pura retòrica. Intento imaginar-me què farà la CUP al setembre quan es voti la moció de con-fi-an-ça que presentarà el president Puigdemont. A canvi de què dirà la CUP? I la majoria ens preguntarem: fins a quan durarà la nova confiança “mudant”? En tot cas, ho pregunto a un tractant de bestiar que tradicionalment ha assistit a la fira de Salàs o de Verdú. I em contesta que si he de fer tractes amb la gent que m’ha trencat la confiança una vegada, malament rai. Oi que entenen vostès el que em ve a dir el tractant?

Segona qüestió: com pot afectar la trencadissa dels pressupostos a les files de CdC? Amb quina moral, no la de la independència, sinó la de tirar endavant la legislatura, s’afronten els mesos que vindran, si és el partit que, tal com sembla, hi perd més? Crec que faríem bé d’escoltar Artur Mas, el president de CdC, i Francesc Homs, un dels seus més fidels i clarividents col·laboradors. Ja pressuposo que saben el que responen. Tercera qüestió: i la ciutadania il·lusionada amb el procés com es refà de la solitud sobrevinguda? ANC i Òmnium, i els partits secessionistes ja tenen la massa crítica suficient per continuar somiant i acabar decidint d’aquí a uns mesos? Em fa l’efecte que no, i a més, aquesta mena de crisis emocionals i de relacions humanes són d’una virulència que maten literalment. El no als pressupostos, dit brutalment, han deixat molts cadàvers a la voravia. Els crits d’ànim o les proclames de no defallir, ja em disculparan, sonen a retòriques d’ofici, de manual. En casos així s’ha de notar que estàs emprenyat!

8 de juny del 2016

DADES COMPROMETEDORES

El darrer informe de la Fundació Foessa de Càritas (Càritas és una organització catòlica) sobre l’exclusió i el desenvolupament social a Espanya és una autèntica bomba de destrucció massiva. Diu coses que ens van repetint tots els mèdia dia rere dia, però Foessa ara hi posa unes dades i uns números que més aviat semblen d’un altre món. Una de les realitats incontestables és la bretxa social que s’ha expandit amb la crisi entre els que viuen i viuen molt bé, i sobretot, entre que viuen molt bé i els que no poden viure. Tretze milions de ciutadans espanyols al llindar de la pobresa. Un milió de ciutadans que tenen problemes per poder menjar. I com raonen els seus redactors farien falta uns 10.000 milions d’euros per redreçar la situació amb un pla de mesures, que –dic jo- ni el sistema econòmic ni el sistema polític ni el sistema dels sistemes, el capitalisme globalitzat, estan en condicions d’arbitrar. Conscients d’aquesta tessitura terrible, i com a conseqüència dels acords parlamentaris sobre la pobresa i l’exclusió social, el govern de la Generalitat ha fet mans i mànigues perquè les partides més significatives dels pressupostos que ha presentat al Parlament vagin destinades a pal·liar la desigualtat.

Per poder presentar uns números al màxim de socials, com es diu ara, estem segurs que s’ha hagut de fer molts equilibris comptables i s’han intentat sortejar tota mena d’obligacions i amenaces de l’Estat. Però tot i així, la CUP que ho vol tot, i els altres que només volen que caigui el govern ignominiosament, hi van presentar esmenes les conseqüències de les quals en condueixen a un carreró sense sortida. Amb l’excusa dels uns, perquè no hi ha prou ruptura amb l’Estat, o l’excusa dels altres, perquè es financen estructures d’Estat, el peremptori pot quedar en mera xavalla. Aleshores és quan t’has d’empassar els grans discursos sobre la responsabilitat dels governants dels sempre moralistes socialistes i t’has de sentir culpable perquè no saps negociar, no saps fer una anàlisi prou fina de la realitat o no entens quins són els límits de la fantasia independentista. Aleshores t’has de començar a sentir jutjat per la història perquè vas malmetre el temps en aventures que no duien enlloc i romanços per l’estil. La llàstima és que el no als pressupostos no només fa més difícil el futur, sinó que pot ser que sigui inexistent.

3 de juny del 2016

RECITAL : Vespres en Vers al Cafè del Teatre


Són 42 minuts de poemari propi recitat per un servidor al Cafè del Teatre de l'Escorxador​ dins del cicle VESPRES EN VERS sota el títol "Els mots són el repòs" (4 maig 2016).



Per a vosaltres, amb tot l'afecte.

1 de juny del 2016

PROPORCIONALITAT I MESURA

S’hi hauran fixat, oi? Esclaten uns aldarulls en uns carrers de Gràcia (barri molt guai de Barcelona) i, segons els mitjans audiovisuals públics de la futura república catalana, és com si Catalunya estigués en flames. Hores i hores de ràdio i televisió, des dels estudis i amb seguiment mòbil, debatent-ho en tertúlies, interpel·lant tota mena d’autoritats i curiosos, donant tombs com sempre als mateixos falsos problemes, que si els encaputxats que aprofiten l’ocasió per rebentar tot el que faci pudor a sistema, que si la proporcionalitat dels Mossos i la seua mesura a l’hora de fer la seua feina, i vinga explotació morbosa fins a la sacietat. Durant quatre dies a Catalunya no ha passat gairebé res més que el que ha succeït en un centenar de metres quadrats de Barcelona. De tal manera s’ha elevat la notícia a l’enèsima potència que algun diari nord-americà ha aconsellat els turistes que visitin la capital catalana que s’abstinguin de passejar per la zona de guerra. Home, no s’hi val! Però qui selecciona les notícies d’aquests mitjans? Qui fa d’àrbitre informatiu? Qui és el responsable de tot plegat? Què hi pintem els que no som metropolitans?

¿És que a Catalunya no passa res més important que el desallotjament forçós d’un local okupat? Han sentit alguna notícia, insisteixo, en els mitjans públics de difusió sobre la tancada al rectorat d’alumnes de la UdL i el seu boicot a les classes d’una professora d’aquesta universitat? En saben els motius, n’han sentit debatre res en alguna tertúlia? ¿Per què s’ha de sotmetre a l’hermenèutica més cara de la història informativa el que ha ocorregut al barri de Gràcia? Com deia el meu amic, per què ens ha d’interessar més la festa major de Gràcia que les 200 o 300 que se celebren els mateixos dies a Catalunya, tant o més singulars que aquella tan agraciada. El dia 25 de juliol una jutgessa d’Osca ha ordenat que les peces del monestir de Sixena, comprades, custodiades, catalogades per la Generalitat de Catalunya, i una bona part exposades al Museu de Lleida: diocesà i comarcal, siguin transportades al dit monestir. Als mitjans audiovisuals públics de Catalunya no els interessa el tema? És que és una simple anècdota d’àmbit local? No és una qüestió de dignitat nacional? Compte, que s’està jugant amb foc, hi ha unes eleccions a tocar, i n’haurà una mica més enllà de catalanes.

25 de maig del 2016

EL MÉS DIFÍCIL

Si ja és difícil resoldre una situació complicada, com no ho ha de ser afrontar-ne quatre o cinc alhora, com posem per cas: refundar un partit, afrontar al mateix temps unes eleccions en què les enquestes et deixen malparat; governar-te en coalició amb independents i ERC, entendre’s parlamentàriament d’ordinari amb la CUP, respondre intel·ligentment a les provocacions de l’aparat de l’Estat o confeccionar uns pressupostos i pensar de pactar-los amb algú perquè reïxin. Dubto que tots aquests “mandats” puguin resumir-se en dos tal com passa amb els deu manaments. I no tinc clar que hi hagi tanta capacitat i intel·ligència per resoldre satisfactòriament tots els reptes al mateix temps. Ja sé que no depèn tot plegat de la decisió d’una sola persona i que cada “problema” té els seus equips de treball que cerquen les solucions més pertinents, possibles i eficaces. No deixa de ser un treball gegantí i titànic solucionar una d’aquestes qüestions sense haver-ne resolt unes de prèvies que les condicionen, que en són, dit d’una altra manera, la raó primera. Si s’ha resolt, per exemple, refundar el partit i, per tant, renovar, actualitzar, el seu discurs ideològic, les formes organitzatives i redefinir les seues prioritats pragmàtiques, seria lògic que el discurs del candidat electe de les primàries s’ajustés a les noves coordenades en què s’ha de situar el nou partit, que encara no sabem quines seran.

És difícil, ara en diem complex, perquè les operacions internes que trasbalsen les organitzacions polítiques estan sempre subjectes, com tot en la vida, al ritmes accelerats dels contextos socials, de vegades tant que no tenim eines suficients per controlar-los racionalment adequadament, en què tenen lloc o en el moment en què es precipiten. No és igual plantejar una refundació d’un partit en un escenari majoritàriament independentista que en l’actual. Tot i així, dir ara que a CDC hi cap tothom que sigui catalanista i/o sobiranista no deixa de ser una filigrana estratègica prou intel·ligent que serveix perfectament per anticipar-se a qualsevol escenari de futur, tan si és tocant a república com tocant a tal-com-estem o potser pitjor. Sigui com sigui i ocupi l’espai polític que ocupi, el que obliga ara, demà i demà passat, és que, el nou partit, ha de compactar indispensablement en seu ideari: sobirania, justícia, equitat i llibertat.

18 de maig del 2016

EL VALOR DE LES COSES

Sobre què és art, que no ho és, què és la bellesa o la lletjor, què agrada, què fa fàstic, hi ha milers de llibres que ho teoritzen. Sobre valors, antivalors, uns altres milers. Sobre què és el sistema, l’antisistema, la indiferència, o l’acràcia, el situacionisme i el nihilisme, més del mateix. Sobre tot allò que anomena les accions humanes, els sentiments i les idees, les formes d’organització hi ha uns quantes tones de paper. Segurament tot deu dependre de l’educació que hom rep, que l’organització i el currículum escolar transmet ja sigui formalment o informal o ocultament. Depèn, també, és clar, de les normes i consideracions socials, dels patrons familiars, del que serveix per meritar o fer l’ascens en l’organització. Però, malgrat tot plegat, es produeixen casos tan inversemblants com el que es relaciona amb el quadre titulat, molt inspiradament, Untitled del pintor i graffiter Jean Michel Basquiat, mort als 27 anys, que s’hagi adquirit en subhasta per la xifra equivalent en euros a 50,2 milions. El que em sembla forassenyat és que es pugui dir d’aquest individu que és un pintor d’una qualitat inqüestionable precisament perquè un japonès s’hagi gastat una barbaritat en quadre seu que, ben mirat, em sembla el típic dibuixet de l’estudiant que per matar el temps de classe es dedica a esborronar infantilment la tapa de la seua carpeta amb intents de caricatures de si mateix.

És tan inversemblant això del malaurat Basquiat que, a un servidor, que ha rebut una educació normal tirant a força bona, i que n’ha assimilat déu n’hi do del que ha anat aprenent al llarg de la vida, com la majoria de vostès, se li acaben les paraules a l’hora de referir-se justament al valor de les coses i més concretament al valor de l’art. Que ara se’ns vulgui fer veure que el punk, el post-punk, el hip-hop, el soroll, l’esgarip, el malestar, el no-futur, el tedi, la insatisfacció, són els objectes-missatge paradigmàtics de l’art i de la moda del nostre món, perquè ho diu la fútil postmodernitat, ho trobo una de les animalades més espectaculars i més tristes de la nostra era “de la comunicació i el coneixement”. Si el japonès propietari del Basquian ha millorat la seua autoestima i satisfacció, endavant! Ara, és probable, com, deia Ò. Wilde, que l’únic que pot admirar igualment i imparcial totes les escoles artístiques sigui el subhastador.

11 de maig del 2016

PREOCUPACIONS

Em preocupa l’ús en va que es fa de la paraula democràcia. Com pot ser que el que per a uns és democràtic per a uns altres no ho sigui? M’irrita que es confongui el que és legítim amb el que és legal. Que es digui que Espanya és més important que les persones. Em causa una terrible inquietud que l’extrema dreta filonazi ocupi impunement les institucions i els carrers de molts dels països de la Unió Europea i les nostres lleis democràtiques siguin tan terriblement cegues. Em fastigueja que els partits polítics reconeguin que han errat en alguna decisió només quan ja se n’ha consumat el desastre i encara com una fórmula de cortesia per no aparentar prepotència. I paral·lelament em fan basarda aquells que no reconeixen mai que s’han equivocat. M’enrabio quan els mèdia tergiversen la realitat, l’expliquen a mitges, la frivolitzen o n’exploten l’anècdota. En sulfuro quan els governs dels països civilitzats es lamenten de la guerra de Síria o de qualsevol guerra mentre toleren o fan negoci descaradament amb les armes i la seua indústria. M’indigesta la hipocresia d’aquests governs a l’hora de fer front als refugiats de les zones en conflicte. Em vénen basques quan veig que països amb credencials democràtiques negocien amb dictadures sanguinàries, amb països teocràtics, amb sàtrapes del petroli o amb xitxarel·los de les màfies.

Sort en tenim que el nostre món s’organitza també al marge dels governs dels Estats, dels dictats de les normes i les constitucions o dels capricis dels despotismes i autoritarismes. Si no fos per les ONG, el voluntariat, els antisistema, les organitzacions humanitàries o alguns bons il·luminats, no ho podríem resistir. Si no fos per determinats heroismes, les dones sufragistes, els primers negres que varen asseure’s als autobusos reservats als blancs, pels treballadors que varen negar-se a complir les exigències de la patronal esclavista del segle XIX, per les plataformes en contra dels transvasaments i més concretament en defensa de l’Ebre, per la PAH, per la defensa de l’escola catalana o la defensa de la llengua, per una escola inclusiva, per la mobilitat, l’existència de l’ANC o l’Òmnium; si no fos perquè hi ha i ha hagut gent que s’ha oposat al sistema i ha lluitat incansablement contra el que era injust i, de vegades hi ha deixat la pell, no hauríem fet ni dues passes en la nostra civilització.

4 de maig del 2016

TORNEM-HI

Anar a votar en un diumenge de finals de juny fa mandra. La gent està per altres coses. Per tant, l’augment de l’abstenció en relació amb les darreres eleccions de desembre gairebé està garantida. Com era de sentit comú que els darrers resultats ens abocaven a una repetició de la jugada. Alguns analistes s’estranyen que ningú hagi donat el braç a tòrcer. És cert que a Espanya de cultura de pacte n’hi ha molt poca i que la flexibilitat mental dels líders i dels aparats polítics és molt escassa. I que els llocs comuns dominants entre la intel·lectualitat oficial, sobretot els que afecten a conceptes de nació, de llengua o de territori, són d’una esquifidesa lamentable. El gran fracàs d’aquests mesos d’impossibilitat de formar govern a Espanya s’ha degut sobretot al fet de no arribar a capir que els esquemes de la política de la restauració democràtica han canviat i molt. Vet aquí que tothom parla que el que toca, en l’actualitat, és saber gestionar complexitats, i quan és l’hora de la veritat ningú té interioritzat cap recurs per dur-ho a terme. Siguem francs, l’escull de la investidura ha estat Catalunya. I ho continuarà essent si PSOE o el que en quedi i la resta de partits d’esquerres, no aposten per una solució al referèndum. És molt més fàcil preguntar-nos què volem que no pas reformar la Constitució. Així ho han afirmat catedràtics de dret constitucional.

Fent d’oracle, altrament, i en contra del que auguren les primeres enquestes i alimenten determinats periodistes, creiem que els resultats de la repetició seran força diferents dels que han bloquejat la investidura. En primer lloc, en campanya els qui puguin preveure necessitat d’aliances posteriors no es tiraran els plats pel cap. En segon lloc, els guanyadors seran indefectiblement els del PP. Molts dels votants de C’s, la dreta liberal, per dir-ho suaument, farà un vot útil a favor del PP. La dreta entén molt fàcilment què és el que li interessa. La corrupció o els paradisos fiscals són connaturals a l’espècie humana. I en tercer lloc, molt ens temem que una part del vot d’esquerres del PSOE, se n’anirà a PODEM i als seus aliats, entre altres raons per l’acord que PSOE va signar amb C’S, i pel caïnisme que s’ha anat instal·lant en el partit en la batalla pel seu lideratge. I els secessionistes? Doncs, si cal que pintin alguna cosa, no hi ha cap més remei que anar junts.

27 d’abril del 2016

MONTSERRAT

Avui celebren la seua onomàstica les i els Montserrat, i tots els hipocorístics derivats. Dic això que sembla tan evident, perquè vivint en la societat tan canviant, tan pluricultural, tan diversa, tant de tot, pot passar que a algú li passi per alt que, fins fa poc aquest nom que correspon al d’una verge situada dalt d’una muntanya del mateix nom, patrona de Catalunya, tenia un gran predicament entre la catalanitat i rebia una pietosa adoració entre multitud de persones. Es deia que igual que a cada casa hi havia un Josep. un Joan i un ase, s’hi comptaven una o dues o més Montserrats. Les generacions més contemporènies, però, han relativitzat molt aquestes coses de devoció i de celebració, que tenen ressons religiosos. Els adults del dia de demà és possible que es diguin qualsevol nom excepte Montserrat, Núria, Ares, Josep, Joan, Jaume, Francesc o Jordi. M’alegro, tanmateix, que ja no sigui moda posar noms d’artistes i de protagonistes del cinema o dels fulletons televisius. Ara, el que fa progre és posar noms vinculats a la natura i als seus elements. L’altre dia vaig conèixer un Foc Joliu, preciós. La devoció pels sants i les santes s’ha convertit, ara, en fe naturalista, ecologista, cosmològica. I en devoció per tot allò que sona a cultures exòtiques, prehistòriques i mítiques de l’altre extrem del planeta. Algun nostàlgic, però, perquè no es perdin del tot els noms tradicionals, els ha posats a la seua mascota. L’altre dia sentia que una senyora cridava el seu gos, Pedrito i li feia cas.

A mi el que em sap greu és que la gent confongui les coses de la tradició amb les coses de la religió, encara que es trobin moltes vegades. Que no se celebri l’onomàstica perquè hom duu el nom d’un sant o d’una santa, tant me fa. Ara, no saber que portar noms com Montserrat, Maria, Núria, Sogues, Claustre, Josep, Jordi, Joan, Lluís, Pere, Sisco, Jaume, Martí o Quim, vol dir ser hereu d’un patrimoni antropològic i social, ja m’entristeix una mica. Darrere d’aquests noms hi ha una certa devoció, cert, però el gruix d’herència familiar, de nissaga, de llinatge o fins i tot de caràcters, és molt superior a qualsevol altra consideració. Només per curiositat: sabien que a Catalunya –encara– hi ha uns 114 hagiotopònims municipals, és a dir municipis amb noms de sants i santes? Va, deixem-ho estar i anem al gra: moltes felicitats, Montserrats!!!

20 d’abril del 2016

KOINÉ

La paraula grega koiné vol dir llengua comuna. Tant en el sentit d’una intrallengua que relliga els seus dialectes, és a dir, un model estàndard. Com en el d’una interllengua, la que fa de pont entre llengües distintes. O sigui, una llengua que serveix per entendre’ns entre llengües diferents, significat que sol derivar en el concepte de llengua oficial. Pregunta: ¿quina és la llengua que a Catalunya ha fet en els temps moderns i contemporanis de koiné en sentit de llengua d’entesa comunicativa entre les diverses llengües parlades a Catalunya? Indiscutiblement, el castellà o espanyol. El castellà, llengua oficial d’Espanya, incloses naturalment les províncies catalanes, és la llengua koiné de Catalunya i òbviament d’Espanya. I el català què és? Doncs, una llengua oficial a Catalunya que conviu amb l’oficialitat de l’espanyol. Si l’espanyol és oficial a Catalunya cap ciutadà de Catalunya pot al·legar el seu desconeixement. Simètricament, el mateix hauria d’esdevenir-se amb la llengua catalana. Però, en realitat no és així. Igual que la llengua catalana no és operativa com a koiné en tots els àmbits oficials de l’Estat a Catalunya, tampoc ho és per actuar com a interllengua social. Un catalanoparlant no pot relacionar-se normalment només en català en força àmbits de moltes zones urbanes de Catalunya.

L’oficialitat territorial del català és una oficialitat que es correspon amb els límits autonòmics. L’Estat no està obligat a entendre’s en català amb un catalanoparlant perquè qualsevol catalanoparlant és també per definició castellanoparlant. Com és sabut, a Espanya mai se li ha ocorregut ni en les millors èpoques democràtiques reconèixer com a llengües oficials de l’Estat, a més del castellà, les altres llengües del mateix Estat. De forma que el català, el gallec, el basc, a la pràctica –de iure, seria més difícil de justificar-ho– no són pròpiament llengües de l’Estat espanyol sinó tan sols dels territoris delimitats autonòmicament. Si el català no té l’estatus de llengua koiné a Catalunya, no és ni de lluny llengua oficial estatal, no serveix per comunicar-te només en català en tots els àmbits de la societat catalana, aleshores ¿què podem fer, no en el futur republicà, sinó en el present, a més del que s’està fent, perquè almenys tingui el mateix mèrit, capacitat i consideració que la castellana o espanyola. Continuarem pensant-hi.

13 d’abril del 2016

LA VOLUNTAT

És cert, no n’hi ha prou amb el talent o la intel·ligència cognoscitiva per anar pel món. I sobretot per realitzar tota mena d’accions, com prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Si no hi ha voluntat, si no hi ha una ferma voluntat, un determinada gosadia, una bona determinació, no s’aconsegueix, la majoria de les vegades, iniciar el camí, emprendre la cursa o aconseguir d’arribar a la meta. Els sociòlegs reputats ens diuen, per exemple, que ja no viurem més amb la comoditat del bipartidisme polític en les cambres de representació. Que per la necessitat inexcusable del pacte, per poder conformar aliances postelectorals, i per no enganyar absolutament els votants de les diversions opcions polítiques, caldrà ser molt més caut, més murri, més prudent i més sibil·lí en les campanyes electorals. És clar, la voluntat depèn de convenciments íntims. Està lligada a una taula de valors, a un ordre de prioritats. I que els imperatius sentimentals, també compten. És a dir, la voluntat també està subjecta a criteri. L’interessant és tenir clar que quan parlem de voluntat ens referim a la capacitat i a la determinació per aplicar, posar en funcionament, activar, o emprendre allò que s’ha fi i s’ha promès. És obvi, doncs, que primer de tot cal saber el que es vol, després s’ha de saber expressar, i finalment s’ha de tenir el valor de posar-ho en pràctica.

Tot això em venia al cap reflexionant sobre les negociacions per formar govern a Madrid entre C’S, el PSOE i Podem. Sobre les línies roges mentals dels negociadors, sobre la concepció de la democràcia que tenen les diverses formacions negociadores i sobre els prejudicis i els tabús que existeixen en la vella i nova política espanyola. M‘ho inspira el pacte entre Junts pel Sí i la CUP, i els terribles dubtes que es presenten un dia sí i un altre també. M’ho recorden, també, les vuit, nou o deu hores que duren ara els Plens de l’Ajuntament de Lleida. Ho deduïm de la costosíssima decisió que ha pres al final la UE respecte dels refugiats. I ho comprovarem, vull dir ho exemplificarem, el dia gairebé màgic que el poble de Catalunya decideixi sobre si vol continuar formant part de l’Estat espanyol o disposar d’un estat propi. S’havia dit molt erròniament que català ho era tot aquell que vivia i treballava a Catalunya. Com ens ha costat, oi?, afegir-hi el fet de manifestar-ne la voluntat.

6 d’abril del 2016

LA CULPA ÉS, COM SEMPRE, DE CATALUNYA

Llevat de tres autonomies, la resta no han complert amb l’objectiu del deficit marcat per al 2015. Però el Sr. Montoro té clar que la culpa la té sobretot Catalunya (i, per què no?, posats a ser cínics, la València que governa una coalició d’esquerres). Montoro ja fa temps que està obsessionat amb les finances catalanes. Hem arribar a pensar que, fins i tot en el miracle que tot hagués quadrat (com anunciava el govern del PP abans de les eleccions generals), Catalunya segur que també hauria incomplert alguna previsió i hauria fet trontollar perillosament la previsió de dèficit, si no hagués estat per la fèrria disciplina que se’n ha hagut d’aplicat. Però, la realitat és que el fiasco dels números, segons el ministre, l’hem provocat nosaltres i nosaltres som els qui haguem contribuït irresponsablement a incrementar en una milionada el forat del deute astronòmic de l’Estat. I davant la UE que siguem els més insolvents de tots. A Catalunya tenim les butxaques foradades. No solament gastem més del compte, sinó que, a més, gastem malament. Entre altres capricis, segons PP i C’s, en ambaixades, en immersió lingüística, en burocràcia, en crear duplicitats o en utopies independentistes.

I això que en les darreres eleccions el PP i C’s van obtenir els pitjors resultats a Catalunya. Però la malvolença no la poden controlar. Les finances catalanes estan intervingudes i controlades per Montoro al cèntim. Se’ns fa dependre del FLA com si fóssim una família que viu gràcies al PIRMI o del subsidi d’atur. Se’ns paga el que se’ns deu i el que ens toca a terminis i a voluntat capriciosa del manaire. Se’ns penalitza, si els sembla que ens desviem ideològicament del discurs únic. L’addicional tercera de l’Estatut sobre les inversions de l’Estat a Catalunya en matèria d’infraestructures, és paper mullat. Els ingressos de més que l’Estat preveu a Catalunya, se’ns rescabalaran quan els sembli bé i, si no fem dolenteries. Bé, la paraula vergonya ja no abasta el que està passant. La broma del senyor Montoro i del senyor Rajoy d’incompliment de les previsions de dèficit tal com ordena la UE, perquè ho sàpiga tothom ha costat a l’estat uns 50.000 milions d’euros. El nou govern, si n’hi ha algun dia, haurà de fer ajustaments, almenys per valor de 25.000 milions d’euros. Quan el deute públic de l’Estat ja supera el bilió d’euros.

30 de març del 2016

ANTIPOLÍTICA

Si hi ha una característica que ha definit la manera de governar del PP i la que continua practicant fins al dia d’avui, mentre està en funcions, és l’antipolítica. I la mentora principal d’aquest fórmula és la senyora Sáenz de Santamaria. Podríem resumir dient que el govern del Sr. Rajoy s’ha comportat com si fos el despatx de l’advocacia de l’Estat. L’única resposta als conflictes polítics ha estat el recurs als tribunals, i sobretot, al Tribunal Constitucional, convertit en una mena d’enllestidor professional i definitiu del litigi. Han desaparegut els marges interpretatius de les normes, s’han desdibuixat els camins dels pactes, de les negociacions i dels possibles acords. I en el seu lloc s’han instal·lat garites amb gendarmes severs en tots els camins d’encontre, que ara ja s’han convertit pràcticament en autèntiques barreres en el desert. La llista d’incompliments de sentències del Constitucional de l’executiu Rajoy també és pública i notòria. I la manera de portar l’aigua al seu molí, aquests darrers dies, tan desvergonyida que fa fins i tot pena patètica. No m’imagino la cara de la vicepresidenta llegint un titular de diari que deia: “La “insubmissió” de l’Executiu activa el procés al Congrés per anar al TC”. L’executiu en funcions interpreta que no s’ha de sotmetre al control de la Cambra i a les seues comissions. L’executiu en funcions interpreta que no ha de fer política.

Resulta que els guardians de la llei, sense cap mena de cintura política, plantegen per a la història un conflicte institucional entre govern i congrés, mai vist. Ni possiblement mai previst, per allò que a Espanya la democràcia o ha estat bipartidista, monopartidista o de los fueros de los españoles. El problema no és el d’un govern en funcions que no pot fer segons què, segons s’interpreta la llei del govern, sinó el d’un partit que no pot governar no només perquè no té la majoria de la cambra, sinó perquè quan governava amb majoria absoluta, i en solitari, va convertir tots els altres representants en enemics o, com a mínim, en contraris. Després de quatre anys fent el que t’ha donat la gana, actuant de legislatiu, d’executiu i judicial, ara que ja no tens qui t’estimi, pretens encara anul·lar la política? Home, si no fos perquè sabem de quina pasta està feta la naturalesa humana, diríem que semblen els nens mimats a qui han dit ja n’hi ha prou.