TRIBUNALS

El Tribunal Suprem espanyol, presidència, magistrats i fiscals, des de la Sentència, de forma molt incisiva, s’ha erigit no solament en l’àrbitre final de la interpretació de la llei, sinó també de la correcció política i de la normal moral patriòtica. I aquest fet provoca en molta gent una colla de preguntes gens impertinents. Per exemple: existeix realment la separació de poders en la democràcia espanyola? Els tribunes de la Unió Europea de la qual el regne d’Espanya és membre, són competents per arbitrar en última instància, resolucions dels tribunals espanyols? El TS és l’emblema del poder absolut sobre tots i cadascun de nosaltres, fins i tot sobre aquells que fan la gara-gara als magistrats que el componen? S’ha fat alguna mena de Transició en el poder judicial? Estan polititzats els òrgans superiors de la Justícia? El ministeri de Justícia té algun ascendent sobre la judicatura? I la Fiscalia general de l’Estat sobre els fiscals?. I les que vulguin, de preguntes. Però, vistes algunes de les causes que s’han substanciat darrerament sobre delictes de desobediència, de sedició, de corrupció, i les que “teòricament” s’estudien sobre el mateixos presumptes delictes, no és de justícia que en democràcia no es respectin el drets humans, es practiqui una justícia justiciera, es retorcin les normes per fer-les convergir amb el pre-judici o que a certs polítics se’ls escapi de la boca que “esto te lo afina la Fiscalia”.

Els resultats de l’enquesta del CIS del juliol passat sobre el funcionament de la Justícia espanyola, feta un mes després de la sentència del Procés, eren bastant demolidors: quasi la meitat dels enquestats eren de l’opinió que està molt polititzada, i que, en general, funciona malament o molt malament. El 80% opinava que era necessària o molt necessària una reforma de la seua administració. Ha passat un any, i molts des de la transició democràtica, i dos des que s’havia de complir amb el mandat constitucional de renovació de l’òrgan de govern dels jutges i tot continua igual. I sobretot la sensació que no tothom és igual davant la llei, que la majoria dels corruptes se’n surten sempre o les seues penes queden en no res, que de vegades s’actua més per venjança que per justícia. I en massa situacions que, segons Quevedo, gens suspecte de ser separatista, “donde hay poca justícia, es un peligro tenir razón”.

BON NADAL

Se’ns ha dit que aquest 2020 cal que celebrem les festes Nadal de manera diferent de com ho veníem fent. Fins al dia d’avui se’ns prescriu que no es poden fer reunions familiars, els dies festius, amb més deu persones incloent-hi els infants. Cada bombolla de convivència només es podrà relacionar amb un màxim d’una altra bombolla i que aquesta sigui sempre la mateixa. I, per tant, a hores d’ara ja hauríem d’haver definit les bombolles respectives, tenint en compte la proximitat física i la freqüència de contacte, la forma d’airejar les estances de convivència, l’acotació del temps en què s’estarà celebrant el que toqui, i tenir cura de fer servir la mascareta quan no es mengi ni es begui, a més del rentat sovintejat de les mans. Els dies 24, 25 i la nit de Cap d’Any el cobrefoc no començarà fins a la una de la matinada. I el confinament perimetral, els dies assenyalats, s’ampliarà per poder facilitar la trobada familiar. Potser no ho hem dit prou bé, però més o menys serà així per als qui celebrem acostumadament les festes de Nadal, i per a aquells que no les celebraven però enguany, com un acte de rebel·lia, han decidit que ho faran per primera vegada. Ja no tenim tan clar si aquestes limitacions les hauran de tenir en compte les prop de 800.000 persones que viuen soles a Catalunya. I d’aquestes aquelles que no tenen ningú que les visiti, llevat dels serveis socials. Aquelles que aquest any igual no podran ni dinar el dia de Nadal als menjador de la comunitat de Sant Higini o de la fundació Arrels.

Que jo recordi i ho dic perquè hi ha molta gent que no en té ni idea, la festa de Nadal (la de sant Esteve és una diada que nasqué per motius pràctics i d’oportunitat), és d‘origen cristià en la qual se celebra el naixement de Jesús, fill de Déu, amb la intervenció de Maria i el beneplàcit de Josep. Convertida des de l’inici dels seus temps fundacionals en tradició, Nadal és entès com a sinònim de pau, d’amor, de reconciliació, de retrobament. De manera que s’ha convertit en el dia per excel·lència de ser bones persones almenys durant unes hores a l’any. En el dia, en fi, de la gran Hipocresia, en què almenys podem permetre’ns de semblar bones persones i de practicar una misericòrdia a la carta. Pandemiats com estem encara, els governs hauria estat bé que ens haguessin regalat a tots plegats unes branques de vesc i de grèvol.

ANOMALIES

Hom es pregunta: com és possible que joves d’entre 20 a 30 anys s’emmirallin amb la simbologia nazi, s’hi manifestin, en facin la salutació i combreguin apassionadament amb la seua criminal ideologia? Com deia aquell qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, en podria ser un motiu molt genèric. La sociologia, la psicologia, la psiquiatria i fins i tot l’antropologia tenen moltes explicacions plausibles per a aquest fenomen. Des de la reproducció ideològica i maneres de fer de l’entorn familiar o, per contra, com una forma de rebel·lió contra la classe social d’origen, fins en el fet d’haver-se criat i educat en el massa poc o al massa de tot. El més desconcertant, però, és que aquests individus es manifestessin, enmig d’una concentració de VOX a favor de la Constitució, (que baixi Déu i ho vegi!) el dia de la Constitució! És surreal! Quan la Constitució la defensen amb tanta vehemència els partits de dreta i d’extremadreta m’ensumo que, passats els anys, hi han trobat el vestit a mida per continuar operant com si a la pràctica res important no hagués canviat des de les posicions de poder que tenien amb El Fuero de los Españoles de 1945. O sigui els amics, successors, o els parents dels qui van votar no al referèndum de la Constitució, ara són els qui més defensen la Constitució! Com no se n’han de sentir amb les sentències del TS contra l’independentisme, amb la majoria dels seus al TC, al Consejo General del Poder Judicial, al Tribunal de Cuentas, a la Fiscalia, a la Prefectura de l’Estat.

El més preocupant és que els partits de dreta i d’extremadreta representats, precisament, al Parlament i al Senat, acompanyats de l’orquestra terrorífica mediàtica, amb el seu enfrontament visceral contra el govern de Sánchez-Iglesias, que en diuen del “pacto comunista-eterra-separatista”, estan alimentant, exacerbant, tolerant (o com a mínim mirant cap un altra banda) el messianisme franquista, feixista, nazi, i ajudant a crear una idea de caos i desgovern molt perillosa. Si els del sabre i les pistoles que es manifesten contra el govern i apel·len al rei, poguessin revertir la situació, és a dir fer un cop d’estat, potser sí que tornaríem a repetir la història i els que ara defensen amb tant d’èmfasi la Constitució serien els primers que ens cobririen amb calç viva. ¿Fins a la meitat de la població espanyola?

Nadala 2020

BON NADAL (malgrat tot)

El foc s’encén a la pleta dels xais,

i un àngel dorm amb llana de xisqueta. 

Els congregats esperen un Estel,

i que el pastor cridi la llevadora.

De matinada s’escampen els gemecs

d’un Xic nounat, per tota la contrada.

Repiquen les campanes, canten els galls,

i l’amo del pessebre no se sap avenir

que a cal fuster ningú no hagués previst

que Maria parís en una llar com cal.

LLEIS EDUCATIVES

En els meus anys de professional de l’ensenyament, mai no vaig veure una majoria de professorat preocupat per quin tipus de Llei d’educació regulava la seua activitat docent. I això que en quaranta anys se n’han promulgat set! I la LOMLOE serà la vuitena! Dubto que aquesta majoria se n’hagi llegit mai cap per pròpia iniciativa, que no sigui perquè n’ha hagut de fer algun curs de formació. Sí que he vist, en canvi, bona colla de professorat preocupat pel nombre d’hores curriculars de la seua matèria, per la ràtio d’alumnes per aula, per l’horari en què calia impartir-la, per la renovació de la metodologia didàctica i en aquest apartat com aprofundir en l’avaluació de l’alumnat i del propi sistema. Sí que he compartit pena i dolor pel menysteniment curricular de l’estudi de la filosofia, del grec i del llatí. Per la intromissió de la política partidista en el si de l’escola. Per les acusacions interessades d’adoctrinament. Per les mentides que es diuen sobre l’ús de la llengua catalana i castellana com a llengües d’aprenentatge i vehiculars. Sí, pena i dolor i ràbia, per la ignorància supina de tants opinadors sobre la institució escolar i el menyspreu que destil·len respecte de la tasca que realitza el professorat per contribuir a formar no solament alumnes sinó ciutadans. I dolor i ràbia per la manca de recursos econòmics que l’Estat destina a l’educació formal. Una aportació que a penes ha superat el 4% del PIB des de la instauració de la democràcia.

Totes les lleis educatives que he conegut es proposen fomentar la igualtat, l’escolarització universal, la cohesió social i, entre altres, la ciutadania activa, d’acord amb els objectius de la UE i de la UNESCO. Totes, en el fons, aposten pel desenvolupament integral de la persona, per la inclusió, l’equitat, i a partir de la LODE, explícitament, per l’aprenentatge competencial, la participació de la comunitat i l’autonomia de centre. I per si algú no ho té clar encara, la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació de Catalunya, que no ha estat abolida ni per la llei Wert ni per la llei Celaá, precisa en l’ art. 11 que el català és llengua vehicular i d’aprenentatge, a l’art. 15 regula els programes d’immersió lingüística, i l’art. 205 el finançament del sosteniment dels entres privats que presten el Servei d’Educació de Catalunya. Aleshores a què ve tant enrenou?

LA REALITAT I EL DESIG

Així titulà el conjunt de la seva obra el poeta Luís Cernuda. I així mateix basculem les persones en tot el que conforma la nostra vida. I aquesta és la disjuntiva que avui ens plau de plantejar entre independentisme i unionisme. I ens preguntem: ¿per què et passes la vida lluitant per la independència de Catalunya, igual que ho feu la generació anterior a la teua amb moltes penalitats, i la d’abans a l’anterior fins a 1714? I tens la sensació que només has llaurat un mil·límetre lineal d’un camí interminable, i en el fons del fons te n’aniràs amb la frustració de no haver aconseguit res; i en canvi els antiseparatistes sempre tindran la sensació d’haver aconseguit el seu propòsit i podran morir en pau almenys en aquest aspecte? Per què uns tant i els altres tan poc? La qüestió, però, no és ben bé així. En realitat, l’unionista realista, el que toca, diuen, de peus a terra, mai no està prou content ni satisfet. Sobretot perquè no suporta que hi hagi separatistes. Perquè comprova, dia sí dia també, que malgrat els adoctrinaments i les repressions no acaba mai de fer-ne la conversió. Encara que sigui de forma creuada, pateix un desassossec com el sofreix el secessionista, el qui diuen que somia truites. De forma que ni uns ni altres mai no acaben d’aconseguir la felicitat. O si volen, la satisfacció dels ideals polítics. Perquè, si bé és un desig, al llindar de la utopia, aconseguir la independència, no ho és menys que els espanyolistes torcin la voluntat dels independentistes.

Entre desig i realitat existeix una interdependència absoluta. I en aquest cas sí que els contraris s’atreuen indefectiblement. Existeixen cadascun d’ells en la mesura que troben en l’altre allò que els manca per separat. Igual que el separatista topa amb la realitat de l’unionisme, que excita la seua convicció, l’espanyolista necessita l’idealisme del separatista per refermar-se en la seua. Es necessiten no sols per existir, sinó també per justificar-se políticament i per arribar al poder. Però, el desig si no es fa mai realitat esdevé frustració. I la realitat si no genera desig es converteix en rutina fàcilment superada per qualsevol altra realitat desitjada. L’inconvenient és que el separatisme és un desig desarmat, descompost, instal·lat en el cor i algunes vegades a l’estómac, mentre que la realitat té tot l’arsenal d’un Estat.

LES REVOLUCIONS

Els catalans solem tenir objectius comuns. Com els tenen els bascos, els castellans o els escocesos. Però com passa arreu, no tots som catalanes de la mateixa manera ni tenim les mateixes prioritats. Els catalans independentistes, per exemple, poden triar entre tres o quatre opcions partidistes. És fàcil tenir metes comunes, però difícil aconseguir-les amb unes mateixes estratègies. És a dir, la diferència radica en el mètode que cal aplicar. Ja sigui perquè cadascú té la seua autoritat intel·lectual i moral, ja sigui perquè les seues fonts i les seues tècniques són millors que les dels altres. I seguint la lògica d’aquest fenomen, d’aquest universal tan nostrat, resulta que el mètode depèn sempre del context: ja sigui la situació política, econòmica, social, anímica o qualsevol altra circumstància. De manera que tenim uns grans objectius (la independència i la república, per exemple), però diversitat de mètodes per aconseguir-los. I aquests al seu torn, condicionats per les limitacions personals, socials, normatives o ambientals que s’imposen a ideals, sentiments, passions, missions i visions. Com més maneres existeixen d’arribar als objectius socials, polítics, culturals, més es es difumina el mateix objectiu.

Però encara que imaginéssim una coincidència entre objectius i estratègies, topem amb un altre condicionant: el temps. Per a quan la independència, el referèndum, la república? I com en una sínia eterna tornem a la casella de sortida de tot el raonament. Recorden aquella expressió, de l’“ara no toca”? Doncs, l’1-O de 2017 va tocar i es van alinear objectius, mètode i temps. Va durar poc. La repressió, els mea culpa, la por, i el revisionisme consegüent, a més de la presó, l’exili i la causa general judicial, han provocat el que és de manual: esmicolament de les opcions independentistes amb la consegüent disseminació d’estratègies, retorn al pragmatisme, desmobilització social, i retardament sine die d’acompliments. Com es fan les revolucions al segle XXI? No ho sé, però segurament quan hi ha àmplies majories que no només en tenen ganes, sinó que les necessiten com el pa que es mengen, perquè precisament no tenen tall per menjar. I si alguna cosa sap la UE i Espanya i tothom que vol evitar-les, és que el motiu de la revolta sigui la gana. I la realitat és que no hi ha prou independentistes que passin gana.

RETIMENT DE COMPTES

Com que tinc temps per fer balanç us regalo aquests versos.

Quina llàstima que a la vida aprenguem les lliçons quan ja no ens serveixen de res.

Òscar Wilde

Ja soc en el camí que em porta a mi mateix,

on els burots pregunten què has fet que valgui res.

Comptat i debatut, potser només he estat

voler, desig, espera, sense saber mai què.

Ara tinc la certesa que havia d’estimar-vos

molt més del que ho he fet pensant que ho feia a pler.

Si em fos llegut encara de batre’m amb l’ignot

ja no em defensaria amb arts de la raó.

Em deixaria endur per l’embruix de sabines, 

sisons, llacs i tossals; la vida hi plantaria.

Si tornés a sentir la veu que em feia moure 

els peus alats i braus a redimir la culpa,

no dubtaria gens de dar-me per tenir-me.

LA CULTURA COM A MENTIDA

L’article 44 de la Constitució, referint-se a la cultura, diu: els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura a la qual tothom té dret. De fet, és una transposició del dret a la cultura que la Declaració Universal dels Drets Humans recull a l’article 15 on s’explicita el dret a participar en la vida cultural, la protecció, i el desenvolupament i la difusió de la ciència i la cultura. Un dret que ha de ser protegit i reivindicat. El problema, com sempre sol passar entre el nom i la cosa, és delimitar el concepte de cultura per saber exactament a què tenim dret a accedir. Però, respondre’s a la pregunta què és cultura és com voler fer-ho respecte de què és el món. Quan es parla, per exemple, de la cultura del vi, de l’esport, de la moda, estem parlant de cultura cultura igual que ho fem quan ens referim al cinema, la música, la pintura, la literatura o la dansa? ¿La cultura és el contingut que s’ha institucionalitzat en els departaments o ministeris de Cultura? Les indústries culturals o els gestors culturals són cultura o són indústria? Quin és el seu epígraf de l’IAE? Com que no acabaríem mai definint què és cultura, a efectes jurídics i financers, els proposo que escullin la que fa la UNESCO (que ja la llegiran quan els vagui).

Per sintetitzar, ens sumem a la idea que cultura és tot allò que els humans afegim a la naturalesa tot transformant-la en bens materials i espirituals que conformen una civilització. O que la cultura és la vida pensada i transfigurada. Seguint Nietzsche, per superar el sentit tràgic de la vida i la nostra animalitat, els homes i les dones hem creat aparences o mentides per suportar la veritat de la vida i de la nostra naturalesa. Hem inventat les metàfores, hem fantasiejat. És en aquest punt que es justifica el dret fonamental i el deure de les organitzacions socials i polítiques de protegir-lo. Ara bé, les formes i els continguts de la cultura es polititzen i se socialitzen, i, per tant, esdevenen patrimoni col·lectiu. Defineixen les identitats de grup, els seus imaginaris, mites i creences. I és en aquest marc on es generen els conflictes. Quan les ideologies partidistes discriminen què és o no cultura. És llavors quan l’article 14 els uns l’interpreten com el qui deia: “muera la inteligencia”; o com aquell altre que contestava: “venceréis pero no convenceréis”.

LES NOTÍCIES OBLIDADES

A part de les notícies de cada minut sobre l’evolució de la Covid-19 i dels resultats de les eleccions nord-americanes, per què se’ns ha deixat d’informar sobre la guerra de Síria? Ja s’ha acabat? I del conflicte tot just iniciat fa unes setmanes a Nagorno-Karabaj? És que ja no arriben pasteres a les costes gregues, o ningú salta les tanques de Ceuta i Melilla? I els camps de refugiats? Què fa el rei emèrit? Encara és a Dubai? O era als Emirats? I el Papa emèrit, Benet XVI? Nicolás Maduro encara és president de Veneçuela? Què se n’ha fet del president interí Juan Guaiadó? Hi ha hagut elecció, enguany, de miss món? I de miss Espanya? O això ja no es fa? ¿És alguna indirecta, en la situació pandèmica en què vivim, la publicació d’un breu explicant-nos que hi ha milions de planetes habitables dellà de les nostres possibilitats d’arribar-hi algun dia segons el nostre sistema de comptar el temps? ¿Ja s’han extingit els focs espectaculars que es van propagar per les valls de Nape i Sonora a Califòrnia, entre finals de setembre i primers d’octubre? Ja han tornat a operar Marc Márquez? Encara podem parlar de comunitat rohingya, després de la neteja ètnica practicada per les autoritats birmanes? Queda algun hondureny a Hondures, el país més oblidat del món, on la fam, la misèria, la corrupció, campen a l’ample.

El Grup de Periodistes Ramon Barnils i Pol·len edicions, amb suports i col·laboracions importants, publiquen un anuari dels silencia mediàtics que és tot un exemple de la manipula de la informació segons l’arbitri dels grups editorials controlats sovint per les elits financeres, les quals al seu torn imposen el relat dels partits polítics. Repassant aquests anuaris, que, per cert, suposo que són lectures obligatoris als estudis de Periodisme, t’adones com els mitjans de comunicació no solament discriminen què és important o no per al coneixement de la gent, sinó què eliminen o implementen dels fets de la realitat segons el interessos els cercles de poder i de control. És clar que no diem res que no se sàpiga, però és fins i tot divertit veure què és el s’ha silenciat i per què. O, al revés, observem com notícies de les quimbambes de sobte prenen un relleu desmesurat, sobretot quan cal tapar bretolades d’algun miserable nostrat. Fins i tot les fake news s’han convertit oportunitat de negoci per a combatre-les.

LA INDÚSTRIA POLÍTICA

Afirma el professor Gay de Liébana que la indústria política a Espanya consumeix prop de 25,000 milions d’euros a l’any. Tot seguit m’he imaginat una fàbrica colossal de polítics implantada a tots els racons de l’Estat, amb petites delegacions a l’estranger, la principal dedicació de la qual fo produir alegrement grans pèrdues i obtenir uns beneficis tan fantasiosos i eteris que pràcticament fos impossible d’avaluar-los. És evident que nomenar indústria a aquest malbaratament és una ironia sensacional. Suposo que l’economista haurà fet els números comptant principalment la despesa que generen els sous dels càrrecs electes, més assessors i comissionats de la megaestructura institucional de l’Estat, el capítol 1 dels pressupostos, més els de la seua logística, allò que correspondria al capítol 2, despeses corrents en béns i serveis. I que haurà omès a posta els costos socials derivats o les anomenades externalitats negatives de la producció d’aquesta indústria tan singular. Els qui defensen la magnitud estratosfèrica del sistema politicoadministratiu d’Espanya, argumenten que aquesta maquinària durant molts anys ha funcionat com a dic de contenció de l’atur. Tota aquest personal poc o molt ha cotitzat a la seguretat social i ha representat un percentatge significatiu del consumidor del nostre sistema de mercat. Per tant, aquesta indústria de funcionaris eventuals, és a dir, càrrecs polítics i assimilats, ha produït un dels aliments de qualitat del sector de béns i serveis. Però una cosa porta a l’altra, a més institucions i més òrgans, més funcionaris de carrera. Per exemplificar-ho: el cas de Mérida que amb uns 60.000 habitants, capital de la Comuniad Autónoma d’Extremadura, segons El Periódico de la Comunitat, té un funcionari municipal per a cada 65 habitants. I ara sumin-hi els autonòmics!

Ara, per copsar l’abast real de la frase antològica de Gay de Liébana, Catalunya és possiblement el paradigma d’aquesta indústria (de la) política. Fixin-se: per governar set milions i mig d’habitants (de fet, uns quants més), es veu que necessitem: una Generalitat, 947 municipis, quatre Diputacions, 42 comarques, vuit vegueries, una delegació del govern de Madrid, i quatre subdelegacions, i tota aquesta massa amb les respectives oficines, serveis i representants més o menys escampats per tota la geografia catalana. Amén.

CAMÍ DE LA LLUM

Un poema adient (em sembla) en vigília de Tots Sants.

El cos ja s’encamina d’esme

pel viarany que fa la llum

cap a la pàtria de l’Hades.

La ment que et mira entre el brancam

dels roures altius de la plaça,

s’encanta de la resistència

que encara té el teu embaràs.

Ja fa algun temps que el vell Tirèsies

va posant fites pel boscatge

perquè no et costi trobar sendes

on enterrar-te entre pinassa.

NOMÉS PENSAR i SENTIR EN LA INTIMITAT

Ja ho hem dit manta vegades, la democràcia espanyola et permet, segons interpreten les altes instàncies judicials, que siguis independentista de cor i de pensament. Fins i tot que te’n proclamis per escrit, com és el cas dels idearis dels partits que se’n diuen. Però que en dedueixis o portis a terme alguna acció concreta, això no. Es considerà que s’han traspassat els límits legals. I especialment es delinquirà quan el Parlament n’articuli alguna mena de debat i n’aprovi alguna proposició. La recent sentència del TSJC condemnatòria dels membres de la mesa del Parlament per desobediència no és res més que la conseqüència de la mordassa que el TC havia imposat que en seu parlamentària es fes qualsevol insinuació o es prengués cap iniciativa que tingués a veure amb secessionisme. Segons els hermeneutes constitucionals al Parlament català es pot debatre pràcticament sobre tot allò que ens afecti en aquesta vida i l’altra. Excepte qualssevol altra que soni a independència o referèndum i similars. Precisament perquè pressuposa un atac a la unitat d’Espanya, insistim, el principi rector sobre el qual es basteix tota l’arquitectura mental, legal, psicològica, mitològica i biològica de l’espanyolitat. Un atac contra el tabú. I tabú segons els diccionaris és tant: la condició de les persones, les institucions i les coses a les quals no és lícit censurar ni tan sols mencionar. Com la interdicció sagrada sobre l´ús de certes coses o paraules o l’acompliment de certes accions.

Ara, el més desconcertant de la sentència és la contradicció que genera en relació amb la del TS contra Carme Forcadell, condemnada per sedició a 11 anys i mig de presó. Pel fet de ser la presidenta d’aquella Mesa? I els diputats que varen desobeir? El TS en tenia prou amb una cap de turc per a una sentència exemplaritzant? Si no hi ha un canvi radical en el tribunal que interpreta la Constitució, diguin el que diguin els actuals components de la Mesa, al Parlament autonòmic, cal concloure que: a) Si podrà parlar i debatre presumiblement de tot menys d’independència i allò que s’hi relacioni. b) Els programes dels partits polítics que contenen propostes relacionades amb la independència i república seran simples fantasies. I c) L’escarment als qui promoguin accions proindependència o similars serà sistèmic, contundent i exemplar.

LA VIDA

Un altre:

Al fons de tu mateix hi ha un filet de calostre,

els peücs de la joia, els absoluts sabers

que és com no saber res, i l’instint de perviure.

I té sentit la vida quan fem la descoberta

de tots els nostres altres, de les feres i els rius,

dels arbres i les aus, del que és incomprensible.

Quan ja no som capaços de fer cap més viatge 

sinó de tornar a ser simple pols de cometes.

LA POR

Afalagat per la invitació a participar en aquesta marató intencional de poesia, heus ací la d'avui dedicada a Carme Romia, especialment:

Quedem al bar per parlar-nos dels déus

que ens interroguen, ara que ens hem fet grans

i ens preocupen els mals que ens senyoregen

com si testessin la nostra experiència

i es malfiessin de les nostres creences.

Què hi feren els antics, els nostres pares?

Què fa la gent normal que esmorza i riu?

Que els diuen els seus déus, si algun en tenen?

Sabem prou bé que ens tenalla la por

que algú s’adoni dels nostres fingiments.

I tenim dubtes de si hem estat equànimes

o els típics egoistes que només donen

per l’interès d’un ridícul estatus.

Què et sembla, amic, ens jutjaran severs

els qui hem omès i els pòtols escarnits?

Tit Livi, el bàrman, que ens sent elucubrar,

sentencia: la por, senyors meus, sempre

està disposada 

a veure les coses 

pitjor del que són.

S’ha fet de nit i es l’hora dels espectres...

EL DELICTE D’ODI

Després de l’exhibició, una vegada més, de la simbologia nazi el dia de la Hispanidad, m’ha quedat clar que tota aquesta parafernàlia vergonyant algú deu assessorar els seus protagonistes que, mentre no apallissin ningú, quedarà dins el sac de la llibertat d’expressió. Com si el que manifesten fossin poemes d’amor, encara que sigui un amor sàdic i criminal. L’exhibició, doncs, de símbols que inciten el racisme i a tot el pitjor del món, no estan castigats pel codi penal espanyol. Tu pots anar carregat de creus gammades, empegar tants cartells com vulguis amb aquest arsenal ideològic, i cridar a favor de Hitler i els seus sequaços, i en principi no t’ha de passar res. Costa d’entendre que passi tot això, tenint en compte que l’article 510 del Codi Penal recull el delicte d’odi on queda palès que es castigarà els qui fomentin, promoguin o incitin directament o indirecta l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència contra grups o persones determinades per motius religiosos, racistes, orientació o identitat sexual, etc. Un delicte castigat amb penes de presó, d’un a quatre anys, i una multa. Un article que desgrana tot allò que cal entendre per fomentar i promoure la discriminació, l’odi o la violència contra grups, associacions i persones. El problema, és que l’article es pot girar com un mitjó. En no especificar quines són les ideologies, els símbols, els emblemes, els llenguatges que promouen l’odi, tal com sí fan les lleis alemanyes, la norma fa l’efecte que tant pot emparar els feixistes i els nazis com els contraris.

I tenim que, atesa la prevalença constitucional del principi de la sacrosanta unitat d’Espanya, concepte sobre el qual se sustenta tota l’organicitat de l’espanyolitat, vomitar que el president Companys fou un assassí, podria no passar de considerar-se un malsonant exercici de llibertat d’expressió. I, al revés, penjar una pancarta amb el lema llibertat presos polítics sigui considerat un delicte d’odi, d’hostilitat a les institucions de l’Estat. Aquests dies hem pogut reviure el cas de Guillem Agulló, el xicot assassinat per un neonazi que fou condemnat a 14 anys de presó, en va complir quatre i al carrer per considerar, segons el tribunal, que l’homicidi s’havia produït en una simple baralla entre jovent. Recorden, en el Judici, allò de les mirades d’odi dels votants de l’1 d’octubre?

VERGONYA!

A uns quants centenars de milers ens costa molt d’entendre que hi hagi polítics amb càrrecs institucionals o simples electes que s’asseuen a les cadires o els escons que no tinguin ni idea del que s’empesquen. Ni de les seues obligacions ni de les seues responsabilitats. Uns personatges que demostren no tenir un mínim de cultura general, malgrat fins i tot el que digui el seu títol universitari. Que tot i fer teatre constantment, són uns pèssims actors i actrius. I el més esgarrifós és que no tenen la més mínima vergonya per dir públicament les ruqueries que diuen. Certament, el que no sap res, res no tem. Suposo que la gent que els coneix en altres àmbits, deuen patir vergonya aliena. Un personal, se suposa al servei del bé comú, que actua normalment en benefici propi i sobretot com a putxinel·li del partit que els promou Aquesta gent si saben alguna cosa és figurar. Els han entrenat a moure’s entre bambolines, sortir a les fotos, parlar per no dir res i sobretot molt d’allò que vol sentir el seu votant. Frases fetes, tòpics, redundàncies, excuses, mentides, invents, i aquelles frases crossa que sempre són dards enverinats contra l’enemic. Això sí, tenen els palmeros (els seus mitjans de comunicació) que els riuen les gràcies i els esperonen a trobar l’acudit més barroer per rebregar l’adversari. El pitjor és que la majoria d’aquesta gent han trobat refugi a la política perquè tenien ben poc a fer i a oferir en la vida civil ordinària. I en aquesta impostura s’hi eternitzen tant que poden. De tal manera que n’hi ha que no han fet res més en la seua vida. Sí, que no han cotitzat mai per una feina qualsevol altra.

Oh, la gent els vota, diuen. Malament. No tant la gent, que hauríem de ser més exigents i estar més ben informats, com el sistema. Perquè aquest hauria de tenir fórmules i instruments d’avaluació de la gestió d’aquests individus molt més eficaços i consegüents que no pas les simples valoracions que se’n fa de tant en tant a través de les enquestes. I encara que només fos pels resultats pobríssims que obtenen en aquestes sondejos, com pot ser que puguin continuar instal·lats en les seues cadires? I que, amb els suspensos que obtenen, pugin seguir figurant a les llistes de candidats elecció darrere elecció. Oh, és que la gent vota els partís i no les persones, es diu: Doncs, ja seria hora que canviés tot plegat.

LA RENOVACIÓ DEL PODER JUDICIAL

Farà dos anys que s’ha de renovar el Consejo General del Poder Judicial, l’òrgan de govern del jutges, i des del novembre de 2019 quatre membres del Tribunal Constitucional. Aquesta renovació correspon al Congrés i al Senat. Normalment els partits polítics se’n reparteixen proporcionalment i de forma pactada els nomenaments. Pel que sabem el PP n’està bloquejant l’obligació constitucional. I de retop està propiciant que siguin presentats davant l’opinió pública com els dolents de la pel·lícula, cosa que al PP no sembla que l’importi massa mentre pugui continuar controlant com més temps millor la cúpula judicial espanyola i de passada evitar que s’alteri al més mínim la repressió contra l’independentisme català i es minimitzin al màxim els assumptes tèrbols que han escatxigat i empudeguen diàriament els presumptes corruptes del partit. La Unió Progressista de Fiscals el mes d’agost passat va fer públic un dur comunicat en què denunciaven aquesta interinitat com un incompliment constitucional que debilita la democràcia, és una falta de respecte a la ciutadania i obre la possibilitat de “considerar que esta obligación pueda ser eludida por razones de oportunidad partidista o de otra naturaleza, o incluso que puedan ser utilizados dichos nombramientos como una moneda de cambio para conseguir otras finalidades”. Més clar l’aigua!

Atès que senadors i diputats, insistim, són els responsables d’aquest greu incompliment, el més normal és que, com passa amb tota altra vulneració normativa, cal que siguin denunciats davant els tribunals. Si la política no és capaç de resoldre la situació, que la deslloriguin els jutges, tal com s’està fent amb el “problema catalán”. Per tant, és imperiós, urgent i inalienable que aquesta defecció de les obligacions dels electes sigui denunciada per qui correspongui. Ja sigui d’ofici per la fiscalia o a instàncies d’associacions que vetllen pels drets humans, la democràcia i el bé comú, o per qui sigui de l’advocacia que ha jurat defensar la justícia i l’aplicació de la llei. Així que tothom qui té responsabilitats orgàniques al Parlament i al Senat s’hagi de seure al banc dels acusats. I que, tal com esperem, al final els caigui tot el pes de la llei que tant val per als aforats com per als qui són simples ciutadans que no entenem com es contemporitza amb un tal despropòsit.

EL 5G

Què es això del 5G que ens ha de permetre fer unes coses increïbles? Un servidor no els sabria explicar res més enllà de la vaguetat que en coneixen la majoria dels meus veïns. És a dir, una nova tecnologia mòbil que es veu que farà meravelles: a part d’augmentar la velocitat de connexió a les xarxes, ens permetrà estar connectats a tot el connectable, durant tot el dia i amb el mínim de temps imaginable. Es preveu que arribi amb pocs anys al 75% de la població i a la llarga (els que n’informen no en saben concretar el temps) al 100%. Quan intentava entendre què era la internet de les coses, he hagut de fer el salt cap al concepte del 5G. Era, se’m diu, el pas natural. Doncs, alleujat!. De moment, amb aquesta meua vaguetat comprensiva del nou miracle que s’efectuarà sobre les nostres vides quotidianes, jo ja en tinc suficient per sospitar una mica més de la capacitat del Gran Ull per controlar-nos i dir-nos, sempre sibil·linament, el que hem de fer, el que està bé i el que hem de desitjar. Però, el rebombori mediàtic i l’aparició dels negacionistes sobre els avantatges d’aquest nou artefacte algorítmic, m’ha fet pujar una mica més la mosca al nas. I sobretot quan vaig visualitzar el vídeo d’un “savi” que atribuïa, entre altres causes, l’aparició de la Covid-19 als experiments en el desenvolupament d’aquesta panacea comunicativa, i sentir la tropa d’exaltats que asseguren que la contaminació electromagnètica que genera el 5G és causa de totes les pitjors malalties del món. Com sigui que s’està desmentint tot plegat, ja veurem si l’artefacte ens fa més solidaris i més lliures.

La pandèmia ens ha evidenciat que uns quants centenars de nens i de joves de casa nostra en edat d’estudiar obligatòriament no disposaven d’ordinadors. Que no tenien connexió wi-fi, i, per tant, que si no era a través del telèfon no podien seguir les instruccions i recomanacions de la seua tutoria escolar. Com pot ser això? Doncs sí, no tenien (molts encara no tenen) ni l’u, ni el dos, ni els tres i ni el quatre G. Està bé que hi hagi qui demani que en el nostre món es preservin zones lliures de radiació electromagnètica provocada per l’home, i que aquests espais verds, exempts de connectivitat, siguin els nostre reparadors físics i espirituals. Però que els confinaments t’impedeixin estudiar perquè no tens mitjans per teletransportar-te, és un delicte.

A PROPÒSIT DE LA MASSIFICACIÓ

Facin turisme interior! Vinguin a casa nostra aquestes vacances. Descobreixin el Pirineu de Lleida -suposo que volen dir de la província-. Gaudeixin del patrimoni natural, cultural, tradicional, que el espera a cada poblet de la nostra geografia. En fi, facin turisme de proximitat i descobreixin la Catalunya que només han vist de passada, per força o ocasionalment! Aquetes han estat les consignes de totes les administracions davant les restriccions que ha imposat la Covid19, i la gent que ha tingut vacances pagades o estalviades s’ha comportat tal qual. Amb una disciplina quasi germànica. I ara, fent balanços i avaluacions, resulta que la gent s’ha passat. Sobretot la bellesa natural ha patit excessos d’admiradors. S’han massificat les benaurances interiors! I ara ves per on, s’hauran de posar tanques al bosc, a les muntanyes, a la Pica d’Estats, i compte que no haguem de demanar tanda per visitar qualsevol poble que tingui una torre de guaita, una ermita, una església, unes cabanes de volta, un castell o unes cases pairals dels segles XII-XIII, àdhuc del XVII o del XVIII. Sort que, com diria Joan Fuster, les nostres contradiccions són les nostres esperances. Una, perquè tots aquesta gentada escampada per racons més habitualment solitaris de Catalunya ha salvat la temporada hotelera del país. I una altra perquè quan es llancen campanyes de l’estil descobriu Catalunya, als qui pertoqui que facin càlculs i posin condicions i restriccions i les avisin amb temps.

A veure si ens passarà igual amb el dit èxode de la gent que se’n va a viure als pobles a causa del bitxo, i s’hagin d’establir numerus clausus. Que després o demà mateix aquests poblets encantadors per als qui hi arriben de ciutat no es converteixin en un calvari perquè els molesten les campanes, la ferum del bestiar o el lladruc dels gossos a l’hora de la sesta. I l’alcalde o l’alcaldessa hagin de córrer a ampliar la xarxa de clavegueram, l’escomesa de la llum, a instal·lar algun parc infantil o a contractar un agutzil que, entre altres coses, mantingui nets els carrers, regui les flors dels parterres públics exigits pels nouvinguts i atengui en primera instància les seues queixes com si fos el regidor de barri o de districte. Doncs sí, val més prevenir que guarir. Però ull amb les campanyes publicitàries que no duen lletra petita!

MALA PEÇA AL TELER

Amb la trencadissa o, dit més eufemísticament, atomització del que el periodisme anomena l’antic espai Convergent, entre els quals es troben, de moment, (si me’n deixo algun, perdonin-m’ho!), el PNC de Marta Pascal, els Convergents de Gordó, la Lliga de Barrio, Lliures de Fernández Teixidor, el PdeCat de Bonvehí, i els Junts per Catalunya de Puigdemont, per a la majoria de la gent que combrega amb l’independentisme, si no s’és numerari o simpatitzant d’alguna de les capelletes citades, decidir el vot a les urnes autonòmiques es pot convertir en una mena d’expedició a la cerca dels matisos de la neu al cercle polar àrtic, sense ser ni de lluny un enui. Decapitats, desapareguts o exiliat, Pujol, Mas i Puigdemont, la política catalana independentista s’ha convertit, (ja es vaticinava quan el president Pujol plegaria i ves si no forma part de l’ADN del catalanisme almenys a partir de 1900) en un regne de taifes. En un espai on egos, cognoms, famílies, cercles d’afins i d’amistats, posen límits a les seues parcel·les per qüestions merament personalistes, i el gran i transcendental projecte de nació es converteix en pugnes pels detalls, els matisos, les manies, les maneres, els calendaris, les formes, les impressions i les situacions personals. Un poti-poti de misèries humanes que no porten enlloc. L’objectiu primordial, la independència de Catalunya, es dilueix en una mar de peixos de colors que el Tauró Estat sempre es cruspirà amb l’alegria que fa no haver d’esforçar-te per engolir-te’ls gairebé sense mastegar.

Aleshores, la gent normal i corrent, que desitja la independència i que tenia la il·lusió fa tres anys que era tocant a mà, en quines sigles, en quin o quina líder/lideressa (?), ha de confiar? En la línia roja ideològica que delimita i distancia cada formació? No ens facin riure. Per això ja tenim els unionistes. Per a fer aquest viatge d’esmicolament de l’ideari independentista no calien tantes alforges. No calien tantes conversions ni tantes pujades oportunistes al carro que estiraven i tiben sobretot Òmnium, l’ANC o els CDR i la CUP. I es dirà qui llegeixi: i ERC! Doncs, preguntin-se simplement amb qui governarà o podrà governar ERC si guanya les properes eleccions catalanes. De fet, tant si guanya com si no, ja sabem quin és el seu pragmàtic i modulant full de ruta des de la seua fundació l’any 1931.

PANEM ET CIRCENSES

Encara haurem d’agrair a Messi i a tot l’entorn blaugrana que ens hagi distret hores i dies de la tenalla de la Covid que ens tortura sense pietat. Com deia el poeta romà Juvenal, panem et circenses són la millor manera de desviar l’atenció d’allò que realment és important i preocupant. I en conseqüència pa i futbol, pa i braus, festa farina i forca (en el sentit de l’ajusticiament a la forca) que deien, segons llegeixo a Nàpols en l’època borbònica en el segle XVIII, no deixen de ser una vàlvula d’escapament per atenuar el nostre estrès, la nostra angoixa, el nostre neguit o les nostres pors, que segons preveuen els àugurs, i els indicadors econòmics i socials seriosos, aniran en augment així que encarem la tardor (com passa cada final d’estiu però de manera superlativa). Un altre lenitiu, en certa manera sempre però mol més reconfortant en temps convulsos i crítics, ho són totes les manifestacions culturals, les populars i les cultes. No poder celebrar la festa major o la menor, és i ha estat i serà una estocada mortal. No poder aixecar castells, fer alifares multitudinàries, ballar fins a l’extenuació a les revetlles o deixar de jugar amb les batalles d’escuma i les tomatades ens ha conduït a un estat catatònic preocupant i difícil de revertir sanitosament. Per això és tan important que les manifestacions culturals hagin estat declarades serveis essencials, com ja va fer el govern alemany en el moment del màxim confinament.

Mentre debatem la tornada a l’escola i a les fàbriques i continuem recordant-nos de prendre les precaucions bàsiques, sí, que recomencin ja la lligues de futbol, de bàsquet i totes les altres, Que no parin en tot l’any els grans slams de tennis, els tours i els esports d’hivern quan sigui l’hora. I com que són més convenients que mai per al manteniment de la salut física, moral i psicològica, que aquests espectacles, sobretot el del futbol, siguin tots televisats i en obert. Que hi pugui accedir tothom gratuïtament i a tota hora. I si massa pa engreixa o massa circ embafa, practiquem la meditació i fem dejunis reparadors. I, quan ens cansem d’interioritzar-nos o de desprendre’ns del propi cos per flotar entre ingravideses espirituals, tinguem en compte que avui dia hi ha pa i circ per a totes les butxaques i tots els gustos. Perquè, com deia Byron, si deixem de crear deixem d’existir.

I CONTINUA EL MALSON

Se n’ha anat l’agost, s’ha acabat per a la gran majoria de la gent el període de vacances mentals o físiques, i la Covid continua tan viva com mai. Amb tota naturalitat ja comencem a parlar del primer any de la pandèmia, amb la seguretat que l’acció vírica de moment és impertorbable i en té per dies. Ens podria apaivagar el malson el fet que russos i xinesos ja hagin patentat sengles vacunes, però per aquests nostres verals, que jo hagi oït, de la solució russa o xinesa, de moment, no se’n refia gairebé ningú, llevat suposem dels originaris d’aquells països. Ens refiarem més, segur, dels experts d’Oxford i de la que assagen els ianquis. Els experts ja ens varen dir des del primer dia que es va detectar la mala bèstia que aquesta havia arribat per quedar-se. Que amb pal·liatius i vacunes quan hi fossin, hauríem de conviure-hi com ho fem amb la grip, la Sida, i les quasi erradicades al primer món meningitis, verola o xarampió. El que no preveia ningú dels mortals, ni cap govern del color polític que fos, inicialment, eren les conseqüències que tindria el virus sobre la vida social, econòmica, cultural, psicològica i de tota mena sobre l’esdevenir de cada dia. Que originaria una crisi colossal en tots els aspectes i que aquesta no tindria data de caducitat fins que la solució màgica de la vacuna hi posés remei. I que obligaria a fer una despesa pública molt per sobre de les capacitats pressupostàries dels Estats.

Ara ens trobem que la realitat ha superat amb escreix qualsevol previsió, i si ja vivíem del crèdit, ara la dependència d’aquest recurs perquè no peti tot, és estratosfèrica. Els crèdits s’han de pagar i l’Estat ha de recaptar tant que pugui per fer rutllar la maquinària administrativa i de serveis. De manera que el més probable que ens espera a partir d’aquest setembre, és la patacada que rebrem i haurem de suportar (les famoses reformes) perquè l’Estat pugui cobrar els aproximadament 70.000 milions d’euros condicionats (dels 140.000) del fons de recuperació de la UE. Espanya, diguem-ho clar, no té altre remei que ser rescatada i això es traduirà, val més que m’equivoqui, en pujades de l’IVA, en un altre allargament de l’edat de jubilació, en la creació de nous impostos, en major liberalització del mercat laboral. I ens preguntem: s’haurà acabat aquest cop llançar els euros en “fiestas y festejos”?

IMPRESSIONISME ABSTRACTE

Arriba un moment en la història de la pintura contemporània que l’artista més que pintar imatges de la realitat té la imperiosa necessitat de plasmar en una tela allò que la música i la poesia, sobretot, sempre ha format part de la seua essència: l’expressió de les emocions, els estats d’ànim, la cadència dels sentiments, la plasmació dels desigs, de les pulsions, de les al·lucinacions i fabulacions. L’impressionisme i l’expressionisme, caracteritzats uns i altres respectivament, pel traç delicat i minimal o per la gran llampassada; ja sigui per la delicada intimitat expressiva o, per contra, per l’entusiasta i generós vessament de colors sobre el llenç, com exultant la mateixa acció pictòrica; ja sigui , per tant, des de la necessitat de plasmar la instantaneïtat de la visió o ja sigui una romancera i sostinguda recreativa de la contemplació, a inicia de la dècada dels cinquantes del segle sobre la base de les matrius impressió i expressió s’hi afegeix l’abstracte. I la pintura deixa de ser representació de l’observat per passar a expressar radicalment interioritats anímiques i cordials, conscients i inconscients, en la seua, possiblement, única manera de fer-les ostensibles: en la inconcreció, la Indeterminació, la vaguetat, l difús, l’eteri, el nebulós, sinònims tot ells del concepte abstracte.

I des de fa setanta anys que no hem progressat en cap altra direcció que no sigui afegint-hi a tot plegat el minimalisme abstracte, una mena de néant pretesament filosòfic, o intel·lectualitzant les plasmacions emotives, impulsives i gestualment alliberadores amb simbolismes icònics i al·legories sinuoses que pretenen remetre’ns al primitivisme esquemàtic de les pintures rupestres. Aquests abstractes pictòrics evidentment que expressen la fi de la modernitat en el sentit de la preponderància de la lògica i de la raó per ordenar el món i la nostra percepció del que l’habita. Les postguerres, sobretot de les guerres mundials, han generat unes tabulae rasae respecte dels fonaments en què se sostenien els sistemes prebèl·lics. S’esmicolen les utopies comunitaristes i la fe en els valors humanitaristes, i les arts s’entotsolen i es refugien en intimismes, en autismes, en torres d’ivori com si el relat psicoanalític de la pròpia descomposició vingués a significar el testimoni del desmembrament i la ruïna socials.

LA FELICITAT

Ser feliç, sentir-se feliç, és a què aspira tota persona, tot animal i tota cosa animada (i potser inanimada). Només cal aprendre a morir. A morir un mica cada dia així que hom naix, com deia el poeta. I admetre que gairebé tot en aquest món és contingent, atzarós i fugisser. Però que en l’ordre de prioritats hi ha la cerca de la tranquil·litat de l’esperit, de l’ànima i del cor. Sembla ser que hi ha dues màximes per a la consecució de la felicitat: conèixer-se un mateix i acceptar-se i viure còngruament amb les lleis de la natura. Des de 2012 es publiquen els World Happiness Report on es classifiquen els països/els Estats més feliços del món, en què el grau de felicitat de la seua població es mesura d’acord amb els paràmetres de PIB per càpita, esperança de vida saludable i suport social. Normalment solen liderar aquest rànquing els països nòrdics d’Europa. Però la realitat és que si analitzem les dades sobre suïcidis que ens forneix l’Organització Mundial de la Salut observem que, paradoxalment, els Països amb més renda per càpita són els més rellevants en nombre de persones que es lleven la vida. Els diners ajuden però no són els indicadors principals de felicitat. L’índex de morts per violències vàries, de desplaçats i migrants per necessitats diverses, també desmenteixen en bona part els paràmetres de mesura utilitzats pel Report.

En canvi, tenim poques dades que relacionin el nivell de cohesió social amb el nivell de felicitat de la població mundial. Que correlacionin la solidesa i la intensitat de les relacions de confiança, de generositat, de cohesió grupal, de compartició d’identitats i de participació ciutadana en la vida política amb els graus de felicitat. Un els indicadors en aquest sentit és precisament el nivell de resistència i capacitat de resposta social, comunitària, als desastres naturals o a les pandèmies víriques, com la que ens subjuga des de l’inici d’any. Les societats són més felices com més solidàries són davant tots els reptes que té plantejat el nostre món: des del manteniment de l’ecosistema natural fins a l’acompanyament i el suport a les soledats, a les malalties, a les llibertats individuals en l’ordre del respecte escrupolós als drets humans universals. Perquè estarem d’acord que la felicitat no és correspon només a la ràtio de gent que riu, canta i balla així que es lleva cada dia.

DECIDIR

Davant la complexitat, la pluralitat, la diversitat del nostre món se’ns fa molt difícil decidir el millor per a la major part de persones. Estar entre Escil·la i Caribdis és una expressió que significa trobar-se enmig de dos perills de manera que si proves d’allunyar-te’n d’un provoca que caiguis en l’altre. Dit d’una altra manera, seria com trobar-se entre l’espasa i la paret. Sempre es pot nedar entre dues aigües. Que es com dir que no et vols mullar i optes per l’ambigüitat, per una de freda i una de calenta. Que vindria a ser l’exemple de la solució salomònica, una manera, elegant i cínica, de rentar-se les mans, perquè, en el fons, no acaba satisfent ningú. Ara bé, una cosa és decidir sobre un mateix, i una altra sobre els altres. Si tu t’equivoques amb la teua vida, ja t’espavilaràs o ja t’espavilaran. Si erres en la decisió que prens sobre els altres, les conseqüències poden ser catastròfiques. Si l’encertes, però, no esperis cap reconeixement, és el que la majoria “sabia” què calia fer. Per decidir sobre els altres cal haver avaluat fredament, els pros i els contres, les conseqüències vàries. Cal, per tant, tenir coneixements d’allò de què es tracta, una determinada intuïció, experiència, mà dreta i mà esquerra, arguments suficients com per responsabilitzar-se per a bé o per a mal del que es decideixi. 

El problema el tenim quan en política els qui han de decidir no tenen cap de les capacitats que se’ls suposa que han de tenir. Hi ha països en què per exercir d’alcalde has de passar un examen. En les nostres latituds se sobreentén que els qui hauran de presidir les institucions públiques té la suficient formació i capacitat com per dirigir-les. Que compta evidentment amb un equip de regidors, consellers, diputats que tenen els coneixements per fer-se càrrec de les àrees que se’ls encomanaran. I en darrera instància hi ha els funcionaris que saben exactament el que cal fer. I, encara, els assessors, càrrecs de confiança, que reblaran el clau de la seguretat i la pertinència de les decisions que s’hauran de prendre en cada moment. El més sorprenent és que, per més important que sigui qui hagi de decidir, sempre hi ha algú que per sobre que és qui realment acaba tenint la darrera paraula. Algú que els simples mortals no sabem mai  exactament qui és, es digui FMI, Opus Dei, Club Bilderberg, el G7 o els de l’Íbex 35.

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

És obvi que construir és molt més complicat i difícil que destruir. Excepte que edifiquis amb materials tan fràgils que una ventada de no res se’ls pugui emportar. I construir una democràcia és una operació que necessita generacions de persones a les quals s’hagi educat en els seus valors, drets i obligacions. Doncs bé, la democràcia espanyola, aquest període en què vivim (dels més llargs de la història de l’Estat), té unes tares d’origen en el pactisme de la transició, que amb el temps el fet d’evitar de passar comptes amb els hereus del franquisme i d’aplicar una revolucionària desinfecció de totes les institucions de l’Estat, no han fet res més que cronificar d’una manera espectacular.la desafecció a la classe política. Quan es puntuen els dirigents polítics és raríssim veure algú que aprovi amb un 5. Les corrupteles, els tripijocs i les conxorxes de responsables institucionals o representants populars amb els qui tenen la paella pel mànec del poder econòmic i mediàtic, s’han convertit en una pràctica habitual que ja forma part del sistema de coses que la ciutadania ha d’entomar sí o sí. Com si haguéssim d’acceptar sense remei que la democràcia, com qualsevol altre règim o sistema de govern participatiu, també té les seues pegues incorregibles. Però quan el sistema té més pecats que virtuts, tal com apunten alguns analistes, hauríem de parlar de democràcia cínica.

El corporativisme que s’ha instal·lat en totes les instàncies i els estaments del poder, el nepotisme escandalós existent en alguns organismes de control, el favoritisme en la selecció i en l’assignació de càrrecs de responsabilitat de gestió pública, són pràctiques quasi rituals que constitueixen ja la medul·la de l’Estat. Les portes giratòries o per contra els sostres de vidre per més que es critiquin són habituds que la majoria de la ciutadania ha incorporat en l’univers d’una certa normalitat. I el més perillós de la democràcia espanyola és la paradoxa que representa que la dreta i l’extrema dreta s’apropiïn el concepte mateix de llibertat per defensar idees, actituds i comportaments que atempten precisament contra la llibertat. Quan llegeixes que els neocomunistes de Podemos són una aberració democràtica o que l’independentisme català és el mateix que el nazisme vol dir que, desgraciadament, la democràcia espanyola és encara mera epidermis.

PENSAR SOBE EL MATEIX

Si t’interesses per trobar arguments de pes sobre els problemes ètics que ens planteja el sistema de vida occidental, els seus avenços cientificotecnològics, les economies liberals, els mecanismes de reproducció ideològica de classe, i els sistemes sofisticats de control de les nostres llibertats i capacitats crítiques, t’adones que en el fons els pensadors més anomenats del moment que escriuen, ensenyen o discursegen sobre metafísica, ètica, llenguatge i política, sociologia i antropologia no van més enllà del circumloqui sobre el que han pensat els nostres clàssics i han escrit els nostres canonistes poetes, novel·listes o dramaturgs. Un dels disbarats més estratosfèrics de la nostra postmodernitat és precisament el fet d’haver degradat dels estudis de batxillerat l’assignatura de filosofia i els estudis de cultura clàssica. És clar que l’escola, com hem dit sempre, no ho ensenya tot. Perquè com pot ser que en una enquesta recent sobre si el valencià, el català i el mallorquí eren la mateixa llengua menys d’un 50% respongui que no. Què caram està passant? Que no aprenen res els alumnes a l’escola? Que els mestres ensenyen malament? És que són més poderoses les intoxicacions d’algunes televisions, d’una determinada premsa reaccionària, del negacionisme sistemàtic d’algunes forces polítiques, que no pas la veritat científica? O és que el mostreig de l’enquesta està basat en persones acabades d’arribar a Catalunya, a ninis, als MENAS, a militants del PP, de VOX, de Ciudadanos, i a analfabets?

Per què sempre s’ha de repensar la unitat de la llengua catalana? Per què sempre els drets humans? O la democràcia? O els conceptes d’humanitat i benestar, de llibertat, d’identitat, d’equitat o justícia social? Ningú no ens ha ensenyat mai què volen dir conceptes com eudaimonia (el que és just, savi i ens fa feliços socialment), ataràxia (quan ens referim als plaers de l’ànima) o més modernament alteritat (la capacitat de posar-se a la pell de l’altre, de dialogar, de pactar, d’acordar?). Canvia el context, canvien les maneres de fer, canvia l’embolcall, evolucionen les tècniques, i continuem sense saber el més elemental. Allò que ja ha estat contestat i explicat fa segles. Deia A. Einstein, sense refutació possible: només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera.

LA SELVA DE LA SERRETA

La Serreta és un tossalet de la ciutat de Lleida, situat, per entendre’ns, darrere del teatre de l’Escorxador. Un promontori a l’Edat Mitjana fora muralles, anomenat antigament Puig Bordell pel fet que, com queda constatat per Josep Pleyan de Porta, s’hi exercia la prostitució. Se sap que hi tingué lloc un dels episodis més coneguts de la Batalla d'Ilerda entre Juli Cèsar i Pompeu l’any 49 a.C. De la mateixa que es comenta que era un dels indrets on se solia ajusticiar a la forca malfactors de tota mena. Fa uns quants anys es va urbanitzar amb un cert gust: s’hi van fer uns talussos, s’hi obriren uns camins, s’hi agençà una placeta amb els seus bancs i la seua font, s’enjardinà i més recentment s’hi plantificà fins i tot una escultura gegant d’un molinet modern. I en un extrem per salvar el desnivell entre Lluís Companys i Maragall, a part de les escales corresponents, s’hi construí un estilitzat ascensor. Doncs bé, entre confinaments, fases de desconfinament i reconfinament exprés, la Serreta s’ha anat convertint en una selva. Un tossal assilvestrat com no s’havia vist mai, segons els veïns que el circumden. Els arbres, arbustos i l’herbam que hi han crescut a pler, amb la llibertat que dona que ningú et dalli o t’esporgui, ho han fet tan feraçment que a hores d’ara sospitem que ja no només sigui l’hàbitat d’una colònia de gats comuns, sinó que comencin a colonitzar-lo rats, conills, porcs senglars, cabirols, i que els gats que l’habiten es converteixin en gats mesquers.

Descartada la hipòtesi, segons ens hem ben informat, que l’espai aquest no fos un projecte municipal de selva urbana, una modalitat més radical dels boscos urbans, la conclusió majoritària a què s’ha arribat és que tot plegat és fruit de la descurança. De manera que als coneguts que tenen gossos els hem aconsellat que de cara la nit no se’ls acudeixi de passejar-los-hi, no fos cas que se les haguessin amb una verra de senglar. El que més ens ha costat ha estat convèncer la xicalla, distreta en la reclusió veient, entre altres, pel·lícules d’aventures de Tarzan, de visitar-lo d’amagat per si l’hi trobàvem entre la malesa pentinant la mona Xita. El que tem la gent és que, algun dia, no s’escapi un tret d’algun caçador furtiu, i ho haguem de lamentar de veritat. Només ens faltaria que s’hi organitzessin safaris i concursos de supervivència.

ELS DE LA CUA

Tens la sensació, una vegada més, que la gent del Segrià i de Lleida ciutat no sols som els últims de la fila, els que traiem més males notes en la majoria dels exàmens, sinó que, en el fons, malgrat que ens empipem una mica o molt, continuem fent-nos els desentesos de tot el que ens amenaça i ens és prohibit. En part, perquè ja hi tenim el costum de ser el cul del món, i en part també perquè per més que ens hem exclamat i hem obviat la realitat dels nostres mals i dels possibles, pel cas que ens fan acabem fent la nostra com si no la féssim i fóssim els més disciplinats del món. Això sol ser habitual amb pandèmia o sense. Però la Covid, no l’hauríem descontrolat tant si els qui en tenen responsabilitats haguessin previst quan érem en fase 1 que al Segrià i més concretament al Baix Segrià s’hi concentraria, com cada any, multitud de persones documentades i indocumentades, per treballar al tros o a les centrals hortofructicoles. Als documentats i contractats se’ls van fer les proves pertinents per treballar amb seguretat. Als no documentats se’ls va deixar de la mà de Déu, i el déu Paeria només podia fer caritat contra la no solució dels qui han d’aplicar les lleis o fer-les a propòsit. L’Estat, competent en Estrangeria, és qui ha de controlar el flux de les persones sense papers, i qui ha d’aplicar les mesures corresponents.

Els del Segrià, gratis et amore, hauríem pogut construir milers de mòduls d’allotjament, no ara, sinó fa anys, per a tothom que s’atansés a Lleida per treballar, amb papers i sense. Hauríem pogut destinar centenars de viròlegs amb el material convenient per fer, si esqueia, centenars de proves a peu de carrer per detectar infeccions de tota mena. Hauríem, en fi, enguany, pogut obligar, amb l’instrument de la declaració de confinament, totes els hotels i pensions i pisos i oficines buits, per hostatjar la pobra gent a qui han dit que a Lleida hi havia feina. Hauríem, hauríem...Ara, el mal ja està fet. Els del pla de Ponent som irresponsables, mals gestors, insolidaris, xenòfobs i empestats. I de Lleida fins a la Franja és un infern, un pandemònium que conspira per infectar Catalunya sencera i així venjar-se precisament pe ser el cul del món. Posar ordre sona a repressió, però quan el caos és igual a patiment i mort dels innocents que respecten les normes per evitar-los, no resta altra solució.

L’EXPERTESA CATALANA

Els catalans sobresortim especialment en dues particularitats. En un sentit positiu, en solidaritat davant la desgràcia col·lectiva o en la lluita contra l’adversitat social. La Marató, el Banc dels Aliments, Open Arms, en són exemples colossals. I en un sentit negatiu, som els campions en incapacitat de posar-nos d’acord per aconseguir metes polítiques de progrés i equitat social, d’equilibri territorial tocant a serveis públics i a infraestructures, i per obtenir majories a favor de la independència. Sobretot en aquest darrer aspecte som d’un personalisme gairebé malaltís. I d’un detallisme tan primmirat que el nom i l’encant de cada arbre no ens deixa veure mai el bosc. L’ esperit i la lluita sagnant de l’1 d’octubre de 2017 no solament es va esmorteir per l’efectivitat de la repressió policial i el càstig judicial, sinó que s’està acabant d’esmicolar amb l’esportiva creació d’associacions, agrupacions i partits polítics que venen a defensar més o menys el mateix, però, és clar, amb estratègies, mètodes, lideratges, i la lletra petita dels matisos, diferents, tal com correspon a l’ADN de la catalanitat: tots a la una, però cadascú pel seu camí, que és la millor manera de no arribar mai enlloc, sinó sempre a casa de cadascú. I com que som tan individualistes en qüestions de pensament polític, acaba essent el més natural del món que entre ser catalanista, nacionalista i independentista, hi hagi al mercat com més paradetes millor per a cada opció.

Amb una certa lògica, aquest desgavell en l’àmbit postconvergent, sobretot a partir de la deriva independentista que, la major part dels seus dirigents i les bases varen assumir, hauria de ser presumible que afavorís ERC. Les enquestes que s’han fet fins ara sobre intenció de vot en unes properes eleccions, així ho apunten. Però entenem que el problema d’ERC rau en el fet que no té clar amb qui ha de seure a la taula d’un futurible govern. Sap que no pot donar, una altra vegada, gat per llebre com va fer amb el tripartit. I que el seu rol principal consisteix a alimentar eternament l’ideal de la república. Un ideal que no necessàriament, ara per ara, es planteja obertament com la meta d’un procés d’independència de Catalunya. Ergo, no serà que, volens nolens, està fent el joc als qui gruen perquè la propera presidència de la Generalitat no sigui independentista?

LA METRÒPOLI TOTAL

Tot i que fa anys que se’n parla, amb el confinament sembla que ha ressuscitat el projecte d’un pla metropolità per gestionar els cinc milions cent cinquanta mil persones que actualment viuen en els 164 municipis que conformen l’anella d’uns quaranta quilòmetres a l’entorn de l’epicentre de la ciutat de Barcelona. Si en l’Àrea Metropolitana actual hi viu el 43% de la població de Catalunya, amb aquest pla es preveu, doncs, que el 66,67 dels habitants de Catalunya siguin considerats metropolitans, és a dir una sola cosa. Aquesta és la realitat de Catalunya de fa temps. I d’això en depèn esclar la major part de les estratègies de qualsevol govern de la Generalitat, l’orientació de la majoria de polítiques seectorils, i, el que es més rellevant, l’intangible mental que la Catalunya que importa i preocupa prioritàriament és i pot ser-ho de forma oficial la que conforma aquesta metròpoli total, dit d’una altra manera la Catalunya ciutat a què aspirava el Noucentisme. La resta que ja és el rerepaís, serà excepcioalitzada de facto com la ruralitat necessària per al proveïment d’aliments, com a reserva de la biosfera amb els seus parcs naturals, parcs nacionals i geoparcs. Com a mantenidora de la genuïna catalanitat tradicional, i de passada com a observatori del comportament dels fenòmens del despoblament, de les economies de subsistència i de quilòmetre zero.

Si s’arriba a formalitzar aquesta Regió Metropolitana de Barcelona, una de les conseqüències administratives més lògiques o naturals és que deixaria de tenir sentit la governança de les comarques del Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf, l’Alt Penedès, i els Vallesos (la del Barcelonès ja va ser suprimida l’any passat). I l’altra, que s’hauria de replantejar la llei de Vegueries de 2010 i reformada el 2017 (per incorporar-hi precisament la del Penedès). Ja posats a fer no quedarà més remei que replantejar-se de dalt a baix les lleis d’organització territorial de Catalunya. Els grups de treball de la RMB s’han donat una parell d’any per redactar el pla estratègic i convèncer els municipis. De moment no ens consta el nombre de municipis que s’han adherit a la proposta, però no ens estranyaria que, si tot avança a bon port, s’hi afegeixi el Gironès, o si més no la seua capital. No entendria ningú que Girona, un dels barris alts de Barcelona, en quedés al marge.

LA PRESSA

Per què PSC, ERC i Comuns tenen tanta pressa que el president Torra convoqui eleccions? Quin desgavell hi ha al govern, comparat amb el del tripartit que eren tres governs en un? Parlar, com fa el PSC, de desgast, d’esgotament, de desori, i de no sé què per justificar la seua insistent reclamació, sincerament sona a mera retòrica. A pura gesticulació, com diuen ells mateixos quan ho fan els altres. Perquè les enquestes internes els donen majories i més escons? Doncs, aquesta seria la mateixa raó perquè el PP, com que les enquestes de l’ABC i de la Razón els fan guanyadors, exigeix que el govern de coalició del PSOE amb Podemos plegui, En el seu cas, la retòrica barata és que són comunistes, a sou de Maduro i pacten amb ERC que vol trencar Espanya. O, tal volta els peticionaris d’eleccions catalanes pensen en la dignitat del MH President i volen evitar la deshonra que pot representar que sigui Tribunal Suprem qui el deposi i no les urnes? Massa rebuscat. Hem de ser més mal pensats per entendre aquesta dèria dels pretendents de la Penèlope-Generalitat. Si, com se sol fer en l’anàlisi política, es mesura l’eficàcia d’un govern per les lleis que ha aconseguit que aprovés el Parlament, una vintena, des de la constitució el gener de 2018 de la legislatura actual, convindríem que no és precisament un exemple d’ineficàcia. I, entre altres, s’han aprovat pressupostos que no és poca cosa sobretot tenint en compte la situació de pròrrogues d’on veníem.

Però la pregunta essencial que hauríem de fer a aquests partits que reclamen eleccions és: quin govern pensen constituir sense majories? Quin és exactament el rèdit que aquests cobejosos esperen traure’n de la urgència de la convocatòria? Encara que ERC obtingui els millors resultats de la seua història i guanyi les eleccions, o el PSC remunti fins a superar Ciudadanos, i els Comuns es mantinguin com estan, i tots ells creguin a priori que derrotaran JuntsxCat, qui governarà? Un altre tripartit? O sigui, una barreja indegerible d’independència i constitucionalsme? I si JuntsxCat resulta que més o menys es manté com ara i amb ERC conformen la majoria, no repetirien un pacte de govern? Quines altres possibilitats donen els càlculs dels partits delerosos d‘eleccions? I la pregunta del milió: al setembre ja s’haurà acordat alguna cosa a la mesa de negociació entre Estat i Generalitat?

FALTA DE TOT

Com a conseqüència de la pandèmia se’ns ha fet evident que al país, fins fa una mesos bastant ben situat en els estàndards del benestar, li falta bastant de tot del que és essencial. S’ha constatat en l’estrès patit en sistema de salut, sobretot en la disponibilitat de recursos i en la feblesa absoluta de la gestió assistencial de la gent gran i dels més desfavorits. S’ha vist meridianament que hi ha moltes famílies que no tenen els mínims vitals d’espai, de salubritat, de manutenció, de mitjans tecnològics per viure confinats, per est connectats amb l’escola o simplement per veure un pam de verd. S’ha posat en evidència que alguns sectors de la cultura no poden viure pràcticament si no és mitjançant la subvenció. Dramàticament en el món del petit i mitjà empresari, sigui comerciant o industrial. En l’elevada dependència econòmica de molts municipis dels operadors i els proveïdors del món del turisme. I amb la decisió de Nissan de tancar les seues factories, de la manca, a Catalunya especialment, però també estatal, com es lamenten -diuen que fa anys- els agents socials i empresarials, d’un pla estratègic de l’automoció i de la mobilitat. I aquest trasbals ha confirmat el baixíssim nivell intel·lectual i moral d’alguns i algunes responsables polítics, i dels seus miserables altaveus mediàtics. Recordo haver sentit a casa de petit que quan les coses anaven maldades per alguna fatalitat es deia: només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. O acabats els trons, adeu santa Bàrbara.

I el més greu que se’ns ha estampat a la cara, en aquesta excepcionalitat, ha estat la feblesa de la nostra democràcia. Dels ròssecs del franquisme i la virulència vírica dels seus embrions que alimenten amb tota la gallardia marcial sectors socials i institucionals redemptors de comunistes, maçons, separatistes, ateus, feministes, gais i lesbianes i altres anormalitats pàtries. Fluixesa democràtica i escarafalls feixistes passejant impunement pels carrers com si fos l’any de la “gloriosa victoria”. I amb el mateix cinisme i desvergonyiment, se’ns a exhibit quina és la misèria econòmica de les arques de l’Estat, és a dir la nostra espaordidora misèria col·lectiva. Tanta que plorant i cruixint de dents no ens toca més remei que agenollar-nos i suplicar, coberts de cendra, que la Unió Europea assumeixi els nostres alegres malbarataments.

APRENDRE

En haver de tancar les escoles i instituts per la pandèmia covítica, molts pares i mares han patit i encara ho fan (des d’una mica a bastant), perquè els seus fills i filles no han pogut aprendre el que els tocava del currículum. Malgrat el teleaprenentage, la teletutoria o els programes escolars emesos per la tele o les ràdios. La majoria de mestres i professors s’han escarrassat per no aturar la transferència de coneixements, no han parat de facilitar exercicis, d’assessorar, de motivar, de fer acompanyament personalitzat a alumnes i familiars, de reexplicar conceptes, de preocupar-se per aquells que no es comunicaven per internet. En fi, fent més hores que un rellotge, inventant-se les mil i una estratègies per mantenir viu l’ensenyament i l’aprenentatge. Que no vol dir només treballar el currículum en el sentit d’avançar matèria, tal com s’entén popularment el fet de seguir el curs escolar. Els casos de famílies que no han disposat de tecnologia telemàtica són molt lamentables, evidentment. Com la dels nens i nenes, nois i noies, absentistes habituals. Però patir perquè es té la sensació que els fills, en general, han perdut el curs o han perdut un temps preciós per a la seva preparació intel·lectual és tenir una idea molt esquifida de quins són els agents que exerceixen una acció educadora i ensenyadora, de com s’aprèn, en quines condicions, i dels continguts significatius.

Els estudiants de les escoles i els instituts a part de saber conceptes, principis, regles, fórmules, el més important és que adquireixin competències. Que sàpiguen fer, aplicar, deduir, transferir. Que aprenguin a ser i a estar, a pensar, a comunicar, a viure en comú, a descobrir, a tenir iniciativa. I aquests sabers es conformen a l’escola, però també amb les amistats, amb la família, en l’entorn o a través dels mèdia. Excitar la curiositat, estimular la motivació, posar a prova l’autonomia personal no s’exhaureix amb sis cursos ni amb deu que dura l’ensenyament obligatori. Ni ha deixat de produir-se, en la majoria dels casos, en tots els dies de confinament. Fer compatible la feina dels pares i la manca d’escola dels fills és un problema enorme, sobretot quan no hi ha ningú més que se’n pugui fer càrrec, però patir pel que han deixat d’aprendre durant uns llargs mesos en absència de l’escola física, insisteixo, és una emoció estalviable.

BOLETS I SISTEMA IMMUNITARI

Hi haurà bolets al mercat? En la fase 2 en podrem anar a plegar, caçar o collir? Passarà com amb les cireres que deien que malament rai, i les fruiteries n’estan farcides? Són de quilòmetre zero? I els bolets ho seran? Amb la pandèmia i el confinament hem perdut i continuem perdent bastant de tot el que estimem, i ens en dolem, cada dia menys, potser. Es perdran els bolets? Com s’ho faran els restaurants? O només en podran gaudir els qui ja viuen en la fase 2 i les amistats privilegiades que en rebran una caixeta a casa per algun transportista? Però, si no en podem fruir, com que ja ens hem acostumat a passar algunes penalitats i a la frustració per no poder celebrar, per exemple, la festa major o l’aplec del caragol, un altre any serà. En conserva no estan malament. Els bolets secs, també omplen i aromatitzen un plat. Els congelats, els qui en tinguin, no sé si hauran aguantat tants mesos, si eren de la primavera passada? Però sempre ens quedaran els bolets de soca, les nostres gírgoles, i darrerament els asiàtics xiitake, maitake, enoki, eryngi, shimeji, que també podem cultivar a casa i que els xefs i els gurmets més reputats diuen que són tan bons i que fins i tot tenen propietats medicinals. I en darrera instància, si no hi ha més remei, sempre ens quedarà el xampinyó nostrat, tan versàtil i aprofitable culinàriament.

El que em sap més greu és que tenint la varietat comestible de bolets tan gran com tenim en els nostres boscos, (per a mi, les múrgoles i els moixernons, si us plau!) mai no he sentit a parlar dels seus efectes beneficiosos per a la salut més enllà del seu baix contingut calòric i del plaer que proporciona la seua consumació en una diversitat de combinacions gastronòmiques espectaculars. En canvi, es veu que el nouvingut xiitake no solament és el bolet més menjat del món desprès del xampinyó sinó que contribueix poderosament a tenir cura del nostre sistema immunitari. En la situació en què ens trobem, potser sí que, almenys durant una temporada, haurem de deixar de banda els nostres ceps, rovellons, mucoses, fredolics, camagrocs i companyia i abraçar-nos al xiitake com si ens hi anés la vida. I alhora contribuïm a fer grans les empreses dels conreadors catalans, que n’hi ha i fa anys que s’hi dediquen. Segur que la trompeta de la mort no la faria la competència si l’estudiéssim bé?

LA INCERTESA

És normal entre periodistes, pensadors, sociòlegs, psicòlegs parlar de la incertesa aquests dies tan atziacs i esperançats alhora. En l’era de tota mena de ginys, tècniques, mètodes, fórmules, per conèixer-nos, per abastar els universos més recòndits, per pronosticar, per prospectar, estem més perduts que mai. Com més informació més caos, més desinformació. I, en conseqüència, més certeses sobre la incertesa. O sigui més dubtes, més inseguretats, menys zones de confort, més pors i desconfiances. Més isolaments, més vulnerabilitats de tota mena. D’aquí paradoxalment els estímuls solidaris: pertànyer a una ONG, a una associació, sentir-se partícip d’una acció d’ajuda comunitària, sentir que formes part d’un grup d’afins. Una pandèmia com la que estem patint ha estat l’esca fenomenal per adonar-nos que la contingència, l’atzar, l’imprevisible, continua essent un axioma. I existeix de tal manera que per més ferms i segurs que haguem estructurat, equipat els nostres plans i projectes, aquests es poden esquerdar per incontrolables i misteriosos patògens mortals de necessitat. Que fàcil ha estat aleshores desconfiar de l’altre, allunyar-nos fins a dos metres de l’altre. Sembla ser que era E. Kant que deia que una manera de mesurar la intel·ligència de l’individu és a través de la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

La incertesa, però, també té el seu costat positiu. L’atzar també ens pot somriure. Gaudeix del moment present, confia al mínim possible en demà, deia Horaci en la seua cèlebre Oda! Quantes potencialitats no se’ns han manifestat en aquestes quarantenes de la Covid-19! Els que som de tendència pessimista sempre ens ha agradat la teoria de la propina de Josep Pla, un dels flegmàtics més recalcitrant de l’Empordà. Pla en contra dels qui creuen viure en el millor dels mons possibles, parteix del principi que vivim en el pitjor dels mons imaginables. I quan per atzar ens topem amb alguna cosa, algun fet, amb algú que s’avé als nostres desigs, és com si el destí ens donés una propina. El més normal, doncs, és viure enmig de la desgràcia, de l’incert i de la fragilitat. Que tens un dia, un moment bo, propina! En l’altre extrem hi ha els impassibles, els impertorbables, i encara els resilients, aquella gent que fa l’efecte que no siguin humans, possiblement perquè les desgràcies no els han arribat a doblegar mai.

LA SOLUCIÓ

Diu el PP de Casado (perquè em fa l’efecte que hi ha algun altre PP que en discrepa) que votarà no la pròrroga de l’estat d’alarma. He intentat trobar raons objectives, vull dir no partidistes, en el seu pla dit Activemos España i encara és hora que les pugui valorar adequadament. Hem de suposar que Casado té alternatives a les del govern que tinguin a veure, esclar, amb la lluita contra la Covid-19. Sí, n’hi ha una que en realitat ja la defensa el govern de Catalunya com és l’obligatorietat de l’ús de mascaretes per sortir al carrer, Però tota la resta és una proposta política genèrica de futur, que d’una manera o altra defensen la majoria de partits democràtics, però, evidentment, amb criteris diferents. El pacte d’Estat per la sanitat que Casado proposa no deixa de ser una rimbombància retòrica més per referir-se a la recentralització, en aquest cas un buidatge encobert de les competències autonòmiques en sanitat, a què es va aplicar el seu partit amb gran entusiasme quan governava. Parlar d’Agència Nacional de Salut Pública i Qualitat Assistencial, de centralització de la investigació, i en conseqüència de concentració dels recursos econòmics què vol dir si no? El PP al·lega que hi ha normes, com les lleis de Protecció Civil i de Seguretat Nacional, que ja permeten un comandament únic centralitzat en interès de la seguretat nacional. El que no se li pot negar al PP és la visió d’Estat tan concentrada que té.

A part de sospitar que la proposta del PP té l’objectiu d’una centralització no pas temporal sinó permanent i estructural i, per tant, un desmuntatge efectiu de l’estat autonòmic, el que costa d’esbrinar, però, són les conseqüències d’aquesta política alternativa al no de la pròrroga de l’estat d’alarma. El pla del PP què permetria que poguéssim fer la ciutadania que fos diferent del desescalament progressiu en estat d’alarma? Quina diferència notaríem? En què concretament? Que la Comunitat de Madrid passaria de patac al nivell tres i se salvaria Díaz Ayuso del linxament? Que així als de Vox no els caldria manifestar-se pel barri madrileny de Salamanca passant de confinaments, de distàncies socials i d’altres punyetes amb què el govern Sánchez s’ha carregat el drets fonamentals? I així es tallaria d’arrel qualsevol aldarull que puguin perpretar els independentistes catalans, segons avisen els cossos i forces de seguretat?

COMPARACIONS

En una Catalunya independent la gestió del corononavirus hauria estat diferent? Segurament. Sobretot per l’experiència, l’expertesa i els èxits aconseguits, des del moment que estatuàriament la gestió sanitària a Espanya es va anar descentralitzant. I més concretament a Catalunya des de l’any 1990 en què es va aprovar la llei que ordena el sistema sanitari integral d’utilització pública. Hauria perjudicat més o menys gent que essent dirigida pel ministre Illa (que, per cert, és català)? Evidentment no ho podem saber. Com ningú va preveure, o a poder prevenir, que un dels focus més vírics es produís a la conca d’Òdena, a l’anomenada Catalunya central, més concretament a l’Anoia, una comarca amb la renda per càpita superior la mitjana de l’Estat i on la taxa d’atur és inferior a la catalana. Sí, ara se’ns diu que el virus ja rondava per aquí el mes de desembre i que els seus símptomes es podien haver associat a la grip. Ara se’ns diu que si no és aquest coronoravirus en podria ser un altre, perquè tal com hem tractar el nostre ecosistema, hem estat cultivant virus per donar i per vendre fins a la fi dels temps. Virus que de moment no tenen nom, però que hem comprovat des de fa segles que no tenen fronteres, i que per combatre’ls cal confinar-los, que és com dir que cal encapsular-nos. Per tant, esclar que es pot comparar la gestió.

Ara bé, els resultats són multifactorials. A més de la quantitat de població i l’estat de salut d’aquesta població i del seu entorn natural, de les polítiques de prevenció i del nivell de contaminació i de desllorigament general dels harmònics ideals, no es pot menysprear l’atzar. Que el focus català es localitzés a la Conca d’Òdena fou una casualitat. I encara més, amb la desinformació que es tenia de tot plegat o, millor, quan la generalitat de les autoritats del nostre món occidental veien el que passava a Wuhan com si ocorregués al planeta Mart. Per tant, en la gestió política de la salut pública ens hi va la vida. Els experts fa anys que ens avisen que el canvi climàtic pot comportar no milers o milions de morts, sinó la mort de la Terra. Però la política dels més poderosos és negacionista. I els que no ho són del tot pacten vendre contaminació als més pobres a canvi de misèria. Sacrificar 130.000 nord-americans amb la Covid19 per continuar guanyant eleccions és un bon preu, sembla.

ENTRE UTOPIA I DISTOPIA

Quan es té por, i a més, una por espantosa pel desconegut, tingui el nom que tingui, i aquesta por s’estén a tot consemblant convertit en possible agent malèfic contra la nostra pròpia vida o integritat, la gent som capaços de fer barbaritats. Individualment i col·lectiva. Tot individu es converteix en un potencial enemic, capaç de matar-nos literalment. És per aquesta por visceral que les persones ens solem convertir en una massa despersonalitzada i amorfa, o en singularitats crítiques, revoltades, inconformistes. És quan els humans, més o menys soferts, ens decantem per la utopia o la distopia. Entre l’optimisme o el pessimisme. Ente fer seguidisme, cec i mut, dels qui s’erigeixen en els manaires solucionadors absoluts de tota desgràcia i, per tant, en els nostres venerats conductors socials. O, molt rarament, lluitar contra l’acriticisme i l’estupidesa. Els qui elucubren aquests dies sobre les conseqüències psicològiques de la pandèmia, ens parlen del possble futur del nostre comportament: els uns, els optimistes, seguint Tomàs Moro, imaginen per al dia de demà un utopisme meravellós, en què tothom haurà après a ser més solidari, més respectuós amb els altres, amb el medi i fervorós d’una platònica equitat social. Haurà interioritzat profundament a apreciar la vida i per tant la salut per sobre de qualsevol altre valor o interès. I els altres, els pessimistes, ens avisen que les pandèmies, els desastres majúsculs, el que reforcen són els despotismes, les dictadures i la anihilació de les llibertats. La qual cosa produeix aquell distopisme que imaginà, sobretot, George Orwell a la novel·la 1984. De manera que una catàstrofe com la viscuda no farà sinó reforçar la creença en la fallida de l’esperança històrica. El desengany en el fet que el mal social i individual era possible eliminar-los. I radicalitzarà la fe en la incapacitat absoluta de la lluita revolucionària per canviar el sistema de coses, i en la desconfiança radical en les pseudo-utopies tecnocràtiques que no faran sinó esclavitzar-nos més del que estem. No ho sé, cadascú allà amb la seua fe.

Ara, la història, tota la història, però fixem-nos només en la moderna i la contemporània, ens ha ensenyat que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateix pedra. Que comet els mateixos errors i cau en els mateixos paranys.

CURIOSITATS DEL CONFINAMENT

Ja en teníem una certa perspectiva, però la situació de confinament i gràcies a l’existència de les xarxes socials (segons com tan bescantades pels efectes secundaris addictius que provoquen), no només ens ho ha confirmat sinó que ens ha desbordat qualsevol estadística que haguéssim pogut projectar en una situació ideal. Aquest país té, gairebé casa per casa, tants artistes de tota mena com confinats, que teòricament som tots. Dit d’una altra manera, els qui no som serveis essencials (i molts d’aquests quan pleguen també), o bé som músics, poetes, pallassos, dansarins, inventors, cuiners, exhibicionistes, humoristes, actors i actrius de teatre, grans lectors, especialistes en el domini dels jocs cibernètics més enrevessats, comentaristes conspicus de la realitat més estrafolària del planeta, gurus del ioga i de les arts marcials, o entrenadors de tota mena d’esports del cos i de la ment. Una altra curiositat de la qual també teníem una previsió gràcies a un documental molt interessant sobre l’estat de la terra si en desapareguéssim els humans, és la relacionada amb la recolonització per part dels animals del que en altres temps hauria estat el seu hàbitat natural. Els porcs senglars no tenen mèrit perquè sempre han voltat per on els ha semblat bé, però veure com una au rapinyaire nia, pon, cova i alimenta les cries al fons d’un test penjat a l’ampit de la balconada, o com els dofins senyoregen pel port de Barcelona o els cabirols s’abeuren i algun cau, pobre, al canal de Pinyana, és fins i tot alliçonador, ara que estan tancades les escoles.

Tant, com veure com creixen tota mena d’herbes, arbustos allà on l’asfalt o el ciment n’havia eliminat les arrels i les ganes de créixer-hi. Les ciutats assilvestrades, quin títol més poètic per descriure el nostre temps! O, una altra de ben curiosa i simpàtica, fins i tot anòmica, sobretot perquè no l’havíem prevista mai en el nostre imaginari social normatiu, és la notícia dels Mossos d’Esquadra explicant contes, el dia de Sant Jordi, a la canalla a través d’Instagram. No em diran que aquesta iniciativa solidària no té tots els ingredients de la poeticitat i de l’amor, i se m’acudeix feta a imatge i semblança, almenys segons el tòpic, de l’elegància amb què ha estat considerat el comportament que ha tingut tradicionalment la policia britànica, els famosos bobbys.

SEMPRE CATALUNYA

Espigolant notícies i comentaris d’ací d’allà, t’adones que la cerca desesperada de la culpabilitat de la pandèmia a Espanya, s’orienta cap a Catalunya. No només són sospitosos (aquests ho són sempre davant qualsevol maldat) els independentistes, i per tant, bona part dels consellers del govern català, i sobretot el conseller Buch per veure fantasmes en l’enviament de 1.714.000 mascaretes, sinó també tota una colla de suposats científics, en l’opinió d’algun ministre, que, a part de ser uns mediocres epidemiòlegs, prometen impossibles; o com els hackers catalanistes que, segons el CNI, tot i intentar per activa i per passiva, pobrets, enverinar el discurs oficial de Sánchez sobre l’evolució del virus, no passen de ser una canalla d’afeccionats. El qui té més números, però, de ser el veritable culpable, com més s’allargui la cosa, és el president Torra, per la seua tossuderia arrogant a oposar-se a totes les assenyadíssimes mesures de l’equip ministerial i cossos de seguretat de l’Estat. Fa tot just uns dies al President i a la consellera Vergés se’ls ha obert una investigació judicial denunciats per homicidi imprudent perquè presumptament van rebutjar que es construís un hospital de campanya a Sant Andreu de la Barca. I mirin si en té de culpa el govern català que pretenia aïllar Catalunya de la resta d’Espanya per poder demostrar que s’havien salvat sols. Una actitud tan rebel que Vox no va dubtar a demanar que Torra fos detingut immediatament.

Només faltaria que, després de tanta insolidaritat, prepotència i supremacisme, aquests mateixos catalans tinguessin els dallonses de gallejar que han trobat la Vacuna! Ja fora el súmmum de la bogeria independentista! Però això no s’acaba aquí: si hi ha algun culpable de la possible revolta social que se’n derivi de tot aquest desastre, qui haurà enfonsat l’economia i provocat un atur estratosfèric, seran els catalans que es negaven que s’aixequés la restricció de tornar a la feina el dilluns dia 13. Tant predicar el confinament total i resulta que no sabien ni sumar els decessos ni els infectats! Siguem seriosos: ja fa segles, segons demostra la història de veritat, és a dir la historia oficial espanyola, la que s’impregna en la consciència dels governants espanyols de tots els temps, que els catalans sempre han tingut la culpa de tots els mals que ha patit Espanya.

ESMOLAR GANIVETS

Ara que sembla que remet la virulència vírica, es torna a reactivar la violència política. Ja fa una setmana que el PP (de facto l´únic contrincant del PSOE) esmola els ganivets i ha començat a llançar algun dard enverinat contra la gestió del govern de tot el que ens ha caigut a sobre. És probable que aprofitin el descontentament dels qui han caigut en desgràcia absoluta, com els padrins i padrines dels asils i residències, per provocar una moció de censura. I aprofitant la revifada espanyolista, en nom de la unitat i de la solidaritat en la lluita contra la pandèmia, fer l’estocada definitiva no solament al secessionisme, sinó a les competències autonòmiques catalanes en matèria, sobretot de sanitat, educació, serveis penitenciaris o serveis socials. De mecanismes constitucionals no els en falten, ja van assaborir les mels del 155, i ara han vist que l’estat d’alarma feia un efecte similar. És obvi que de justificació en trobaran al Senat, al Consell d’Estat, si convingués, o a allà on sigui perquè avalin la recentralització que, quan han governat aquests darrers anys ja han practicat amb solvència, i que ara completarien amb el beneplàcit de folgades majories, incloent-t’hi molts votants del mateix PSOE. El dia després de la Covid-19, segur que serà una desescalada definitiva del pacte de la Transició.

Igual que amb el confinament l’oposició i el govern han tingut temps també per pensar com erradicar els altres mals d’Espanya, a Catalunya, posat que s’aprovin els pressupostos, i si no, encara mb més raó, tot el que depenia de la taula de negociació Estat-Generalitat, haurà acabat com el rosari de l’aurora. En bona part també perquè la relació entre ERC i PDeCAT és insostenible. Per tant, els qui auguren que després de la “guerra” contra el coronavirus, tot haurà canviat en les nostres vides, tenen raó almenys, sense referir-s’hi, en el fet que l’organització territorial de l’Estat farà un tomb com un mitjó quan surt de la rentadora. Suposem que l’independentisme haurà reservat forces per aguantar l’envestida, perquè pel que ensumem, no es tractarà de continuar allà on ho vàrem deixar, sinó molt probablement de començar de nou, que vindria a ser com començar de zero. Quan la prioritat absoluta és i serà, a part de salvar la vida, reconstruir una certa economia, el secessionisme serà com sentir brunzir una mosca.