17 de juny de 2020

FALTA DE TOT

Com a conseqüència de la pandèmia se’ns ha fet evident que al país, fins fa una mesos bastant ben situat en els estàndards del benestar, li falta bastant de tot del que és essencial. S’ha constatat en l’estrès patit en sistema de salut, sobretot en la disponibilitat de recursos i en la feblesa absoluta de la gestió assistencial de la gent gran i dels més desfavorits. S’ha vist meridianament que hi ha moltes famílies que no tenen els mínims vitals d’espai, de salubritat, de manutenció, de mitjans tecnològics per viure confinats, per est connectats amb l’escola o simplement per veure un pam de verd. S’ha posat en evidència que alguns sectors de la cultura no poden viure pràcticament si no és mitjançant la subvenció. Dramàticament en el món del petit i mitjà empresari, sigui comerciant o industrial. En l’elevada dependència econòmica de molts municipis dels operadors i els proveïdors del món del turisme. I amb la decisió de Nissan de tancar les seues factories, de la manca, a Catalunya especialment, però també estatal, com es lamenten -diuen que fa anys- els agents socials i empresarials, d’un pla estratègic de l’automoció i de la mobilitat. I aquest trasbals ha confirmat el baixíssim nivell intel·lectual i moral d’alguns i algunes responsables polítics, i dels seus miserables altaveus mediàtics. Recordo haver sentit a casa de petit que quan les coses anaven maldades per alguna fatalitat es deia: només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. O acabats els trons, adeu santa Bàrbara.

I el més greu que se’ns ha estampat a la cara, en aquesta excepcionalitat, ha estat la feblesa de la nostra democràcia. Dels ròssecs del franquisme i la virulència vírica dels seus embrions que alimenten amb tota la gallardia marcial sectors socials i institucionals redemptors de comunistes, maçons, separatistes, ateus, feministes, gais i lesbianes i altres anormalitats pàtries. Fluixesa democràtica i escarafalls feixistes passejant impunement pels carrers com si fos l’any de la “gloriosa victoria”. I amb el mateix cinisme i desvergonyiment, se’ns a exhibit quina és la misèria econòmica de les arques de l’Estat, és a dir la nostra espaordidora misèria col·lectiva. Tanta que plorant i cruixint de dents no ens toca més remei que agenollar-nos i suplicar, coberts de cendra, que la Unió Europea assumeixi els nostres alegres malbarataments.

Cap comentari:

Publica un comentari