27 de maig de 2020

LA INCERTESA

És normal entre periodistes, pensadors, sociòlegs, psicòlegs parlar de la incertesa aquests dies tan atziacs i esperançats alhora. En l’era de tota mena de ginys, tècniques, mètodes, fórmules, per conèixer-nos, per abastar els universos més recòndits, per pronosticar, per prospectar, estem més perduts que mai. Com més informació més caos, més desinformació. I, en conseqüència, més certeses sobre la incertesa. O sigui més dubtes, més inseguretats, menys zones de confort, més pors i desconfiances. Més isolaments, més vulnerabilitats de tota mena. D’aquí paradoxalment els estímuls solidaris: pertànyer a una ONG, a una associació, sentir-se partícip d’una acció d’ajuda comunitària, sentir que formes part d’un grup d’afins. Una pandèmia com la que estem patint ha estat l’esca fenomenal per adonar-nos que la contingència, l’atzar, l’imprevisible, continua essent un axioma. I existeix de tal manera que per més ferms i segurs que haguem estructurat, equipat els nostres plans i projectes, aquests es poden esquerdar per incontrolables i misteriosos patògens mortals de necessitat. Que fàcil ha estat aleshores desconfiar de l’altre, allunyar-nos fins a dos metres de l’altre. Sembla ser que era E. Kant que deia que una manera de mesurar la intel·ligència de l’individu és a través de la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

La incertesa, però, també té el seu costat positiu. L’atzar també ens pot somriure. Gaudeix del moment present, confia al mínim possible en demà, deia Horaci en la seua cèlebre Oda! Quantes potencialitats no se’ns han manifestat en aquestes quarantenes de la Covid-19! Els que som de tendència pessimista sempre ens ha agradat la teoria de la propina de Josep Pla, un dels flegmàtics més recalcitrant de l’Empordà. Pla en contra dels qui creuen viure en el millor dels mons possibles, parteix del principi que vivim en el pitjor dels mons imaginables. I quan per atzar ens topem amb alguna cosa, algun fet, amb algú que s’avé als nostres desigs, és com si el destí ens donés una propina. El més normal, doncs, és viure enmig de la desgràcia, de l’incert i de la fragilitat. Que tens un dia, un moment bo, propina! En l’altre extrem hi ha els impassibles, els impertorbables, i encara els resilients, aquella gent que fa l’efecte que no siguin humans, possiblement perquè les desgràcies no els han arribat a doblegar mai.

Cap comentari:

Publica un comentari