25 de novembre de 2020

LES REVOLUCIONS

Els catalans solem tenir objectius comuns. Com els tenen els bascos, els castellans o els escocesos. Però com passa arreu, no tots som catalanes de la mateixa manera ni tenim les mateixes prioritats. Els catalans independentistes, per exemple, poden triar entre tres o quatre opcions partidistes. És fàcil tenir metes comunes, però difícil aconseguir-les amb unes mateixes estratègies. És a dir, la diferència radica en el mètode que cal aplicar. Ja sigui perquè cadascú té la seua autoritat intel·lectual i moral, ja sigui perquè les seues fonts i les seues tècniques són millors que les dels altres. I seguint la lògica d’aquest fenomen, d’aquest universal tan nostrat, resulta que el mètode depèn sempre del context: ja sigui la situació política, econòmica, social, anímica o qualsevol altra circumstància. De manera que tenim uns grans objectius (la independència i la república, per exemple), però diversitat de mètodes per aconseguir-los. I aquests al seu torn, condicionats per les limitacions personals, socials, normatives o ambientals que s’imposen a ideals, sentiments, passions, missions i visions. Com més maneres existeixen d’arribar als objectius socials, polítics, culturals, més es es difumina el mateix objectiu.

Però encara que imaginéssim una coincidència entre objectius i estratègies, topem amb un altre condicionant: el temps. Per a quan la independència, el referèndum, la república? I com en una sínia eterna tornem a la casella de sortida de tot el raonament. Recorden aquella expressió, de l’“ara no toca”? Doncs, l’1-O de 2017 va tocar i es van alinear objectius, mètode i temps. Va durar poc. La repressió, els mea culpa, la por, i el revisionisme consegüent, a més de la presó, l’exili i la causa general judicial, han provocat el que és de manual: esmicolament de les opcions independentistes amb la consegüent disseminació d’estratègies, retorn al pragmatisme, desmobilització social, i retardament sine die d’acompliments. Com es fan les revolucions al segle XXI? No ho sé, però segurament quan hi ha àmplies majories que no només en tenen ganes, sinó que les necessiten com el pa que es mengen, perquè precisament no tenen tall per menjar. I si alguna cosa sap la UE i Espanya i tothom que vol evitar-les, és que el motiu de la revolta sigui la gana. I la realitat és que no hi ha prou independentistes que passin gana.

Cap comentari:

Publica un comentari