Només que s’hagi governat un o dos anys més del que dura una legislatura normal, la maquinària de la corrupció del partit del poder i el seu entorn ja funciona a tot drap. Els policies del Sistema ja saben que això és un patró que no falla mai. I la ciutadania coneixem, sobretot els qui no om massa indulgents amb nosaltres mateixos, què són les temptacions i els apetits desordenats i com de difícil és controlar-los i subjugar-los. I també hem après des de la més tendra edat que al costat del poderós sempre s’hi arremolinen tota mena de llagoters pocavergonyes, aprofitats, de murris, de gent disposada a fer la feina bruta a canvi d’alguna bicoca i de possibles per tenir un plat calent a taula cada dia i poder anar ben vestit. Totes les gran literatures europees entre els segles XV i XVII han creat obres de referència com Espanya, incloses totes les sues autonomies, de novel·la picaresca. I els qui hem tingut la sort de llegit al batxillerat el Decameró de Boccaccio, L’Espill de Jaume Roig, l’anònim La vida de Lazarillo de Tormes o La vida de Buscón de F. de Quevedo, hem assimilat que aprofitar-se de l’ocasió fa el lladre i que aquest creu que tothom és de la seua condició. En fi, que qui no roba, qui no fica la mà al calaix comunitari, qui no infla un pfressupost o no rep una comissió per la feina d’aconseguidor, és perquè no n’ha tingut l’oportunitat.
En això consisteix la moral imperant: es perdona abans un lladre que un mentider. Excepte quan el teu amic, la persona de la màxima confiança és un lladre mentider. Els lladregots de la cosa pública no són els únics corruptes. Necessiten un parteneriat, uns col·laboradors, uns associats, d’uns còmplices. Es lladres de la cosa pública no roben al banc d’Espanya, a la Casa de la Moneda, roben a través de les adjudicacions de l’obra pública a empreses de renom i a empreses pantalla. Els Cerdán, Ábalos, l’aizcolari Koldo Garcia, el nòvio González Amador, i tots els seus antecessors i els qui ara mateix encara no coneixem, de moment tots presumptes, un dia seran jutjats rectament. Però, ho seran els col·laboradors necessaris?. Els assenyalarà la premsa que sempre té l’exclusiva dels secrets de sumari?. L’UCO serà prou eficient per demostrar que els qui llancen la pedra amaguen la mà? No haurien d’estar sempre sota vigilància sobretot pels antecedents que acumulen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada