MENTIDA I POSTMODERNITAT

Per poder viure en societat tenim necessitat de confiar i creure en els nostres iguals. Tenim igualment necessitat de dir mitges mentides o mentides pietoses per cortesia, per generositat, per evitar mals majors. Però dir el contrari intencionadament del que és objectiu, contrastat, verificat amb imatges, senyals, empremtes, residus i rastres de tota mena és mentir. Mentir és una arma ideològica, un instrument polític, una estratagema militar (serveis secrets, espionatge...), un mètode per estafar incauts, per aconseguir i mantenir tota mena de poder. El repertori de la mentida és enorme: des de la mentida compulsiva, la mentida per les regles de compromís i la mentida de la falsificació fins a la mentida dels sopars de duro, la mentida de l’amor, la mentida de les creences, la mentida del currículum o l’autoengany. Actualment, amb la dependència existencial dels dictats de les xarxes socials, s’ha creat un ecosistema en el qual ja no sabem diferenciar el que és veritat del que és erroni, fals o mera tergiversació. Ço que ha esdevingut una de les causes més importants dels trastorns mentals i emocionals dels nostres temps postmoderns. Postmodernitat que el filòsof Lyotard definia com la dissolució de tot allò que en el nostre sistema cultural es considerava coneixement i autoritat, els cànons de valors i principis i les seues metanarratives, tals com la lluita de classes, la deïtat redemptora, el progrés material tecnològic, la sanitat i l’educació universals o els drets humans. El subjectivisme, l’emotivisme, el relativisme, l’agnosticisme o l’hedonisme, l’utilitarisme, la mutabilitat permanent, els sentiments d’incertesa i fugacitat, han envaït tots els racons de la nostra vida.

De fet, en l’actual sistema de control social i dels marcs mentals, s’ha difuminat la distinció epistemològica entre creença i realitat o entre fantasia i objectivitat empírica. El problema no és només que s’hagi normalitzat la mentida, sobretot en l’àmbit de la política i la gestió del bé comú, sinó que, tot i instal·lats en la desconfiança, mantes vegades ja no ens interessa descobrir la veritat i preferim autoenganyar-nos, perquè, com diu l’astrofísic i divulgador científic Carl Sagan, saber-la és massa dolorós. Ubi sunt els temps de la paraula donada, de l’ètica del pacte o del tracte i dels remordiments del pecat de mentir?

DE LA LECTURA

Sí, encara que sembli increïble, hi ha gent que no llegeix llibres i tenen responsabilitats de govern. Diuen que Trump no llegeix ni els informes dels seus assessors. Els escriptors normalment solen ser bons lectors i són dels pocs, juntament amb els estudiants que s’hi veuen obligats i els membres dels clubs de lectura, que compren llibres per llegir, si més no algun dia. Allò que llegir et farà savi, culte, comprensiu i dinàmic mentalment, depèn de què llegeixis i de qui. Per això són tan importants els prescriptors en les edats de formació de la personalitat. El lector es fa, normalment amb l’ajut d’algun guia, d’algú que n’estimula la curiositat. Quants lectors no s’hi han afeccionat en el transcurs d’una llarga malaltia! D’acord, hi ha llibres que són com el nostre refugi moral, però n’hi ha que són l’esperó dels nostres més abjectes pensaments. I penso en els qui s’entusiasmen amb els escrits de Joseph Goebbels. Hi ha persones que només llegeixen llibres que els donen la raó, que confirmen els seus prejudicis. És cert que en la lectura descobrim nous mons, ens revelem i interpretem a nosaltres mateixos, però dubto que llegir, com diuen alguns, ens allunyi de la mort. Una altra cosa és que els llibres, les nostres biblioteques, ens facin companyia, amorteixin, si vivim en blocs de pisos, el soroll dels veïns i el propi o fins i tot que en serveixin d’amulet, d’antídot o de placebo contra la dissort.

A. Schopenhauer l’encerta de ple quan diu que juntament amb els llibres s’hauria de vendre el temps per llegir-los. La gent que està al dia de les sèries televisives, de les estrenes de cinema, de les competicions esportives, de les novetats en videojocs, el seguiment dels acudits de les xarxes socials, i treballa entre vuit i deu hores diàries, com caram té temps per a llegir llibres? Les dades en brut dels gremis pel que fa a índexs de lectura i de compra de llibres són optimistes, però del 70% i escaig que diu que llegeix, només n’hi ha un 58% que llegeix almenys un dia a la setmana i un 35% dels lectors catalans que ho fan en català. No que llegeixin llibres, sinó que el dediquen a llegir. Sorprèn, però, és l’increment, en els darrers deu anys, del nombre d’editors i de llibres editats. Segons dades del Ministeri de Cultura el 2024 es van inscriure a l’ISBN 89.000 títols. Passen unes coses en aquest país!