4 de desembre de 2019

RÈQUIEM PER AL PRONOM EN

Fins i tot alguns dels periodistes de Cat Ràdio se’l mengen. El pronom “en”, una singularitat del català i del francès, una de les riqueses més extraordinàries de les llengües romàniques està essent residual en el català oriental, evidentment per influència del castellà, i està provocant construccions oracionals que en bona lògica no tenen cap sentit. Aquests locutors públics a la frase, per exemple: Tots menjareu torrons?, responen: Jo, no menjaré. Un catalanoparlant occidental, amb els pèls de punta, entén òbviament que aquest jo no menjarà res (tot i que encara s’està cruspint el segon plat). El fet de menjar-se el pronom “en” ha provocat una situació pragmàtica absurda. Ja és prou difícil entendre’ns parlant amb correcció, que només ens falta que anem perdent les peces bàsiques que doten de significat les nostres oracions, perquè acabem fent realitat un autèntic diàleg de sords. D’uns sordmuts que no coneixen, a sobre, el llenguatge de signes. I, és clar, ja fa alguns anys que a l’orient català es fa estrany sentir que algú diu expressions que conjuguin verbs aglutinants com fer-se’n, anar-se’n, sortir-se’n, sentir-se’n. Oir es fa creus, s’ha marxat, reblat pel s’ha caigut produeix un cert desassossec, sobretot quan aquests parlants, catalanoparlants habituals, no es lleven de la boca contínuament streaming, podcast, like o tablet. Sobretot, perquè se’t confirma, contràriament als qui vituperen la immersió lingüística, que l’aprenentatge del català a l’escola i a l’institut no pot competir amb els usos lingüístics familiars i del carrer.

De l’economia del llenguatge que representa el pronom, s’està passant a la misèria de la llengua. La desaparició del pronom “en” no és una qüestió de nivells de llengua segons els contextos de parla o la situació comunicativa. Ni és un tema que es relacioni amb l’evolució interna de la llengua ni que tingui a veure amb la naturalitat i l’espontaneïtat comunicatives. És simplement el resultat de la ignorància o la descurança. Per tant, ens resignem a plorar la teua mort, perquè encara en som milions que et portem a la motxilla dels nostres recursos expressius. I ara ho direm bé: perquè som molts més dels que ells volen i diuen. Tampoc cal ser més papista que el Papa.

Cap comentari:

Publica un comentari