Avui serà un gran dia. Dels que fan història, com el de l’any passat i l’any de la sentència contra l’Estatut. Perquè sense la dimensió dels fets ocorreguts en aquestes fites, no podrem entendre el futur que ens espera. Perquè sense les mobilització ciutadana que hauran generat aquests esdeveniments no haurà estat possible crear una majoria social favorable no només a l’exercici del dret a decidir, sinó a la independència. Perquè sabem que hi ha molts catalans, però molts, que neguen que Catalunya sigui una nació i que ho hagi estat mai. Que tenen el convenciment que l’única nació que existeix a Espanya és la nación española. Que l’Estat és la nació, i, consegüentment, un Estat, una nació. Perquè també n’hi ha molts, moltíssim dels qui poden votar en unes eleccions o en un referèndum, que no tenen ni idea del que és una nació. És a dir, desconeixen que el conjunt format per una història pròpia, un patrimoni, una literatura, uns símbols, un ordenament jurídic, la manera de posseir i treballar la terra, la configuració del paisatge, d’expressar el folklore i de gestionar les emocions, pugui constituir un ens anomenat nació cultural, social i política amb voluntat d’estatuir-se. Tant se val, perquè n’hi ha molts que tot plegat els importa un rave. Molts, però molts que se’ls en fot la nació i molt més la seua nació catalana.
Quin objectiu més difícil, doncs, aconseguir una majoria social democràtica favorable al si a un Estat propi per a Catalunya. Perquè no és només que n’hi hagi molts de catalans que no ho veuen clar, no volen que ho sigui o que són professionals de l’abstencionisme, sinó que encara no sabem exactament quins partits es declararan obertament pel sí en un referèndum. Podria ser que els moviments socials favorables a la independència superessin les consignes dels partits polítics, els seus dubtes, les seves ambigüitats programàtiques o les seues pors. Podria ser que la majoria que se cerca acabés forçant la situació al Parlament i no quedés més remei que tirar pel dret. Qui ho sap? La resposta, està en la força de qui promou amb un èxit per sobre de totes les previsions i expectatives accions com la Via Catalana. La il·lusió, la fe, l’esperança, la voluntat, es generen en la tossuderia de tornar a organitzar-ne una altra i una altra i les que convingui fins que el tomba, tomba es faci realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada