ELS MILORS?

Per al regiment de la cosa pública, les institucions de govern necessiten molts diners. Necessiten recaptar molts impostos i tenir claríssim quines són les prioritats de despesa, d’inversió, de finançament o de refinançament. Necessiten personal expert, funcionaris, que dominin la maquinària administrativa. Però, ¿cal que els qui presideixen la Institució, els electes, hagin de tenir assessors? No basta amb els tècnics i els edils, els diputats, els consellers del grup polític que governa? Per al bon regiment de la polis de Catalunya, avui dia, més enllà de l’administració local i la de la Generalitat amb les seues delegacions territorials, no es necessiten ni més nivells d’administració ni més administradors ni més càrrecs ni més representants territorials. Aquesta redundància de comandaments i de microgovernances, aquesta multiplicitat de nivells administratius, que es generen bàsicament trossejant els processos burocràtics amb la falòrnia de la proximitat a l’administrat, quin sentit té, si no és el merament proveïdor de llocs de treball i de control polític de cada pam del territori del país? De què serveixen, aleshores, les xarxes telemàtiques, els correus electrònics, les videoconferències, la nostra espectacular revolució cibernètica? Realment es servei millor així la ciutadania?

M’enamora l’eslògan de les tres es i una a: Economia, Eficàcia, Eficiència i Avaluació. I no em cap al cap com aquesta trinitat i l’accountability com a colofó, que formen part de la missió i la visió estratègiques de qualsevol empresa competent i self-respecting, no sigui l’ideari de l’administració pública i de l’acció política. De la mateixa manera, no entenem que no sigui indispensable que ens governin els millors i les millors: gent preparada, experimentada, imaginativa, proactiva, resolutiva. I si pot ser persones que no hagin de dependre de la política per viure. Fins i tot he arribat a pensar, molts cops, que els electes, tal com es procedia a la Xina imperial, si havien de formar part d’un equip de govern, per què no haurien de superar alguna prova d’idoneïtat i de coneixement de la matèria del seu negociat? S’ha demostrat i s’evidencia en el dia a dia que no n’hi ha prou amb el currículum formal. Em sembla que ho escrivia Jordi Pujol: “tenir una bona classe política en part depèn del substrat cultural i moral del país”.

SER EDUCAT

Ens ensenyaven a ser educats amb els nostres pares, amb les persones grans, amb els mestres, amb els coneguts, amb les normes, a la botiga, a les reunions, en el joc... Enteníem que educat volia dir ser respectuós amb els valors, els preceptes, les estructures a l’empara de les quals s’organitzava la convivència social. Educat volia dir respectar i obeir l’autoritat, és a dir, les jerarquies civils: familiars, polítiques, econòmiques, socials, acadèmiques, religioses. I les policials i, per descomptat, les militars. I també suposava respecte, seguiment i admiració per qui tenia la capacitat de lideratge i de resolució. Ens ho havien inculcat a casa, a l’escola, al carrer, a tot arreu. Si et desviaves del guió establert sabies que existia el càstig, el descrèdit, l’estigma, el rebuig. Ser educat volia dir bàsicament saber comportar-se. Saber estar en el lloc que et pertocava en cada moment. Ser obedient, atent, afable, pacient. Ser educat era la regla de la correcció en el comportament. Sempre de portes enfora. Una altra cosa era la intimitat i la privadesa. Tothom tenia les coses clares. Els convencionals, o sia, els qui seguíem les convencions socials, una amalgama modèlica, depurada, de formalismes, rituals, usos i costums, i els dissidents i contestataris, perquè sabien perfectament contra què es rebel·laven. Aquest concepte d’educació subsistia ja fos en el marc de governs totalitaris com en democràtics. La diferència raïa en la rigidesa normativa, en el grau d’adoctrinament, en el nivell d’intromissió en la intimitat i en la contundència de la punició.

Arribà un moment, a partir del maig del 68, que es varen trencar totes les costures del Sistema. Al mateix temps que s’elevava a categoria sagrada el concepte de llibertat (individual, sobretot), el poder es feia més concèntric, més hermètic, més inaccessible, més exclusiu i més amo dels ressorts, dels mitjans i instruments de control institucional i social, capaços d’imposar el relat sobre veritat, mentida i ficció. Ser educat ha passat a ser una simple categoria pedagògica, allò etimològic d’alimentar, guiar, fer créixer i desenvolupar les pròpies potencialitats, per deixar de ser una categoria sociològica. El jo ha anat deixant el llast de ser també un nosaltres. Mai no s’havia apel·lat tant a l’empatia, com ara, quan no fa tant en dèiem urbanitat i cortesia.

FE I DESCONFIANÇA

La fe consisteix a creure que amb les pròpies forces i capacitats amb l’ajut d’alguna potència externa, un generós esperit, un déu bondadós i misericordiós, una mà amiga o algú de la tribu que ens embolcalla la identitat, acometrem la conquesta dels nostres ideals, de les nostres metes i objectius. Dels nostres i dels consemblants amb qui els compartim. La paremiologia popular fa avinent que la fe ha mogut muntanyes, que hom fa més volent que podent. Però la fe no pot ser cega, ha d’anar acompanyada necessàriament de l’esperança. I l’esperança s’ha de traduir en acció, en pugna, en lluita, en treball, en dedicació, en esforç, en constància, en perseverança, en coneixement, en preparació. L’esperit, l’àngel de la guarda, l’atzar, els gurus, el clan, si hi ha confiança, possiblement hi posaran el greix, oliaran la determinació. I, esclar, els afanys comporten òbviament, a més de joia, gaudi, alegria, també fatiga, dolor, decaïments, desconcerts, crisis, caigudes i resurreccions. Es creu en causes nobles, en guanys, en progressos, en millores, en utopies, en salvacions, en solucions, en remissions de pecats, en possibilitats de redempció, de reinsercions o de reparacions. I això s’esdevé en tota mena de fes: en Déu, en la salvació de la llengua catalana, en l’evitació d’una tercera guerra mundial, en l’harmonia de la biosfera, en la desaparició de l’estupidesa de la faç de la terra, en la independència, en l’eliminació de les desigualtats socials, en la superació d’una malaltia. També hi ha gent de poca fe i la que només confia en el sobrenatural o en la sort, en l’atzar, en el tarot o en els esotèrics missatges de les llàgrimes de sant Llorenç. Gent que només es fia de la ciència i la tecnologia, gent que confia en la paraula donada i gent d’una ingenuïtat beatífica.

La fe juga al mateix equip semàntic que la confiança, la fidelitat, la confidencialitat, la fiança, el fiador o l’adjectiu fefaent. Un dels mals més devastador del nostre temps postmoderns és la incertesa. Sobretot entre els joves que perceben, com diuen els sociòlegs, el futur com un horitzó tancat. Sabien que existeix el programa Acompanya’t que desenvolupa el Centre de Salut Mental de Barcelona on “les persones joves poden compartir experiències, aprendre a identificar desencadenants i trobar eines per gestionar l'estrès i les emocions”?.

PROPIETARIS

D’acord amb les lleis del mercat i amb una butxaca abundant, vostè i jo i qualsevol podríem ser propietaris d’un pis, d’un bloc de pisos, de les cases d’un carrer sencer i fins i tot de tot un poble. Un poble de vint, de trenta cases o de cent. Hi ha amos, és cert, de pobles sencers que han quedat deshabitats. Doncs bé, d’acord amb les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, restaurats el serveis bàsics d’accés, de llum, aigua potable, sanejament, telefonia, fibra, rehabilitades les cases, els corrals i les pallisses i superades les limitacions urbanístiques i mediambientals, el podríem convertir en un negoci turístic per a gent de possibles que viuen vides estressants i cosmopolites. Sobre la marxa ja aniríem pensant què fer amb les terres de l’entorn. Des d’un punt de vista ètic resultaria xocant que nosaltres fóssim amos de tot un poble i que moltíssima altra gent no pogués ni llogar un habitatge per viure-hi. Aquesta, però, és la perversa paradoxa entre drets fonamentals: el de la propietat privada i el dret a l’habitatge (digne, oi?). Bé, d’acord amb la legislació vigent i el volum del compte corrent, vostè i jo i qualsevol altre interessat a fer créixer el seu capital, també podríem comprar una illa. És veritat: segons ens informa Google, a Espanya hi ha tretze illes privades. Algunes com l’illa de Tagomago, d’uns 400.000 m² a Eivissa. Es poden llogar per 30.000 euros al dia. Deu ser que els qui lloguen un habitacle de 35 m² a partir de 400 euros, hauran fet la proporció amb el preu de l’illa.

Posats a negociar, també podríem comprar polítics, partits polítics i voluntats populars, un fet que passa aquí i en totes les democràcies liberals més o menys subtilment a través d’empreses i fundacions interposades. Similarment, a com es compren clubs de futbol, mitjans audiovisuals i tota mena de plataformes informatives. De la mateixa manera que es pot ser propietari de la majoria dels satèl·lits amb què es monitoritzen conflictes bèl·lics allà on sigui, s’espien enemics potencials i es fa seguiment de la intimitat de la meitat de la població mundial. Com n’hi ha que s’han enriquit amb el mercadeig d’armes i ho han combinat amb empreses de reconstrucció del que s’ha derruït. La sensatesa diu que els diners no compren la felicitat, però, com deia Groucho Marx, et permeten escollir la teva pròpia forma de desgràcia.