D’acord amb les lleis del mercat i amb una butxaca abundant, vostè i jo i qualsevol podríem ser propietaris d’un pis, d’un bloc de pisos, de les cases d’un carrer sencer i fins i tot de tot un poble. Un poble de vint, de trenta cases o de cent. Hi ha amos, és cert, de pobles sencers que han quedat deshabitats. Doncs bé, d’acord amb les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, restaurats el serveis bàsics d’accés, de llum, aigua potable, sanejament, telefonia, fibra, rehabilitades les cases, els corrals i les pallisses i superades les limitacions urbanístiques i mediambientals, el podríem convertir en un negoci turístic per a gent de possibles que viuen vides estressants i cosmopolites. Sobre la marxa ja aniríem pensant què fer amb les terres de l’entorn. Des d’un punt de vista ètic resultaria xocant que nosaltres fóssim amos de tot un poble i que moltíssima altra gent no pogués ni llogar un habitatge per viure-hi. Aquesta, però, és la perversa paradoxa entre drets fonamentals: el de la propietat privada i el dret a l’habitatge (digne, oi?). Bé, d’acord amb la legislació vigent i el volum del compte corrent, vostè i jo i qualsevol altre interessat a fer créixer el seu capital, també podríem comprar una illa. És veritat: segons ens informa Google, a Espanya hi ha tretze illes privades. Algunes com l’illa de Tagomago, d’uns 400.000 m² a Eivissa. Es poden llogar per 30.000 euros al dia. Deu ser que els qui lloguen un habitacle de 35 m² a partir de 400 euros, hauran fet la proporció amb el preu de l’illa.
Posats a negociar, també podríem comprar polítics, partits polítics i voluntats populars, un fet que passa aquí i en totes les democràcies liberals més o menys subtilment a través d’empreses i fundacions interposades. Similarment, a com es compren clubs de futbol, mitjans audiovisuals i tota mena de plataformes informatives. De la mateixa manera que es pot ser propietari de la majoria dels satèl·lits amb què es monitoritzen conflictes bèl·lics allà on sigui, s’espien enemics potencials i es fa seguiment de la intimitat de la meitat de la població mundial. Com n’hi ha que s’han enriquit amb el mercadeig d’armes i ho han combinat amb empreses de reconstrucció del que s’ha derruït. La sensatesa diu que els diners no compren la felicitat, però, com deia Groucho Marx, et permeten escollir la teva pròpia forma de desgràcia.
