A FAVOR DE LA FILOSOFIA

Resumint: el problema fonamental de la Humanitat consisteix a saber què és l’Univers, qui som nosaltres i què és Tot Altre. De l’Univers se n’ocupa bàsicament la ciència. En canvi, la filosofia (i tots els constructes de raonament relacionats) s’ha reservat el coneixement del Jo (identitat) i de l’Altre. Fins i tot els més conspicus ontòlegs des de Sòcrates, passant per Descartes, Spinozza, Hegel, Kant i Schopenhauer, fins a Husserl, Higdegger o Levinas i Sloterdijk i, entre altres, els lògics Carnap i Quine, han elaborat les seues tesis al voltant, primer, de les possibilitats de saber-nos i, segon, de com relacionar-nos amb tot altre i altri. Si hi ha un fil que relliga tots els temps dels sapiens fins a la Humanitat actual, siguin homes, dones o gèneres mil, són els interrogants de com es relaciona aquesta dualitat. De com relliguem Ontologia i Metafísica amb Alteritat, Cultura, Societat o Polis. Si haguéssim de definir els grans eixos del pensament filosòfic, fins i tot els més contemporanis centrats en la filosofia del llenguatge i la de psique, ens adonaríem que o bé responen a la qüestió amb arguments ontològics o bé amb arguments fenomenològics. O bé amb proposicions eticomorals o bé amb arguments politicoculturals. Amb arguments que expliquen la relació de l’Ésser amb el Món o bé amb els que es plantegen el lligam entre els Sentits, la Intuïció i la Realitat. Entre la realitat dels sentits d’uns i d’altres i la realitat objectiva en si mateixa.

Les preguntes sobre com i amb quins termes es poden resoldre els problemes que generen les soledats no volgudes, els exilis interiors i exteriors, la compatibilitat entre drets i deures, entre llibertat i compromís, lliure albir i normes eticomorals, causalitat i casualitat, mitjans i finalitats, intencionalitat i inconsciència, acràcia i poder establert, democràcia i dictadura, ateisme i fe religiosa, no discriminació i marginació, propi i estrany, entre seny i rauxa, entre ser i estar, les trobem en la Filosofia, en la majoria dels grans pensadors i en les pàgines de les grans obres literàries i artístiques. Ho sap gairebé tothom, però, per desgràcia els qui controlen econòmicament i tecnològicament els nostre món la detesten. Ens podem permetre que els nostres estudiants a penes es puguin plantejar algunes d’aquestes qüestions en el seu currículum?

LA NATURALESA HUMANA

Ens distingeix de la resta d’animals, la racionalitat i el lliure albir, condicionat, però, per la inculturació o la doctrina. Som éssers racionals perquè tenim la capacitat de raonar, de pensar-nos, de teoritzar, d’elaborar constructes mentals, de transcendir-nos. Però també de fer mal sense motiu, d’odiar, de trair, de mentir. Ni la socialització ni l’emotivitat ni les potències físiques ni cap altra de les que es consideren normatives segons la filosofia aristotèlica són exclusives de la naturalesa humana. Cap animal menteix, cap animal mata perquè sí, cap animal odia, cap animal és un depredador del seu medi. Llegint L’inconvenient d’haver nascut de Cioran i reflexionant sobre les misèries humanes terrorífiques i horribles que es perpetren diàriament entre els nostres consemblants, he anat comprenent el sentit d’un títol tan provocatiu. Si ho mirem fredament, desapassionadament, però també cínicament, no creuen vostès que algun ciutadà gazatí no haurà pensat més d’una vegada que la seua existència és un terrible malson? Que l’únic sentit de la seua vida és sobreviure, i encara per atzar, o morir? No ho pensaven alguns jueus dels camps de concentració? Per què és un malestar, la cultura, com afirmava Freud? Perquè en passar de l’estat simiesc al sapiens ens hem conformat com a éssers amb sentiments paradoxals de plaer i de culpa, de satisfacció i de patiment, d’equanimitat i avarícia, de redempció i d’anihilació.

La socialització humana, mitjançant les fórmules de parentesc, de governança de la comunitat d’interessos i necessitats, de dependència espiritual o de jerarquització per edat, per antiguitat o per experiència, des de la prehistòria sempre s’ha acabat constituint en Estat. Sense el contracte social que regula i controla l’Estat no hem estat capaços els humans d’autoregular-nos. Les comunes, els assemblearismes, han esdevingut miratges, idealitzacions. Els humans ens hem associat per assegurar-nos la subsistència, per sostenir-nos la manutenció i per defensar-nos dels depredadors. Però així que es creen els sistemes de governança dels grups humans implícitament es desenvolupen les diferències, les dependències, els esclavatges, les lluites de classe. Es crea l’enemic, el súbdit, l’aliè o l’estrany. T. Hobbes, al Leviatan, tot adaptant una frase de Plaute, ho resumia així: homo homini lupus est.

DETALLS

El pacte per la llengua és un gran què, però els detalls fan la cosa, marquen la diferència. Per exemple, a Lleida encara hi ha una placa que diu Carrer Carniceries. I si passegen pels porxos de la plaça Paeria a la plaça Sant Joan, els cartells o pòsters amb l’oferta de menjars de la majoria de bars-restaurants de la zona són en castellà. Però ens hem quedat de pedra, a mig camí de la incredulitat, quan hem llegit que 4 de cada 5 alumnes de la UdL se senten 'cremats' amb símptomes d’ansietat, esgotament físic i mental, i que un de cada deu ha tingut idees suïcides. S’hi està posant remei, però no deixa de ser una imatge esborronadora de la universitat que té una dimensió molt humana, on és factible relacionar-se amicalment i mantenir una bona relació de proximitat entre alumnat i professorat. Sí, tant si el canvi climàtic va més accelerat o menys, la ciutat necessita urgentment que la majoria dels seus carrers siguin arbrats. Que les passarel·les, si no se n’hi poden plantar, que siguin cobertes de tendals. Més neteja i més arbrat són despeses ineludibles que els lleidatans hem d’assumir alegrement i/o resignadament. Com que és zona inundable i de moment la CHE no ha donat a conèixer com solucionar-ho, a Cappont no s’hi pot construir res. Ni el nou CAP ni el tan reivindicat Institut d’ensenyament, no s’hi pot ampliar cap escola ni, suposem, edificar, per exemple, habitatge social. Com si se’ns vingués a dir que la gran obra, essent ministre Josep Borrell Fontelles, de la canalització no hagués servit de gran cosa.

És evident que les autoritats, d’acord amb l’Ordenança municipal de trànsit i d’ús de la via pública, han de ser més exigents en el compliment, sobretot, d’allò que afecte l’ús dels patins, els monopatins i les bicicletes que circulen a l’ample i a lloure. I no deixa de ser una tasca que ratlla l’impossible el fet de vetllar perquè es compleixin les prohibicions de l’article 30 de l’Ordenança municipal de civisme i convivència, que regula, entre altres, que no pots llençar a terra papers ni puntes de cigarreta enceses. O, segons l’article 34, fer complir que la col·locació dels rètols i la numeració dels carrers i immobles es faci efectiva per part del promotor de l’edifici, quan es tracta de nova construcció. Ocupem-nos dels detalls perquè, com deia algú de les coses grans se n'ocuparan elles mateixes.

MENTIR ERA PECAT

Després d’haver patit una pandèmia universal i una apagada general, de veure com la ultradreta puja com l’escuma i es perpetra una guerra com aquell que diu a dos passos de casa nostra o té lloc l’ignominiós extermini que es produeix encara més a prop de les nostres platges, el més descoratjador de la vida actual no és la incertesa del futur, sinó la dificultat creixent per esbrinar què és veritat i què és mentida, què està bé i què està malament. Hi ha una premsa que contravenint tot codi ètic ha optat per sistema, com a estratègia editorial, mentir procaçment. El vuitè manament de la llei de Déu, del déu catòlic, apostòlic i romà, que diu “no diràs fals testimoni ni mentiràs” ha desaparegut del seu catecisme, tot i que amos i direccions de les capçaleres periodístiques, presumiblement, se’n proclamin creients. El més aberrant és que és premsa, com tota, subvencionada per l’Estat i que hi ha gent que se’ls creu. En nom de la llibertat d’expressió, que pel que sembla ho empara tot, insults, humiliacions, manipulacions, xantatges, extorsions, delacions, falòrnies, falsos testimonis i amenaces de mort sota l’aparença de metàfores i altres trops literaris, es tergiversa la realitat objectiva descaradament i crea virtuals malvats, corruptes, depredadors i tota mena d’escòria social contra qui es vol per rapaces raons apartar de la vida pública i enterrar-lo amb calç viva.

Deu ser un feina ben pagada, com la dels sicaris, perquè, si no, no s’entén que s’hi dediquin tants dels anomenats professionals de la informació (!). I el poble, més desorientat que mai, ja dubta de tot. El dubte i la desorientació s’han instal·lat en la nostra societat -la de la informació, precisament- com un plaga més. En el fons, a les fosques, talment la pobra gent que no sabia res fins a l’aparició de la premsa del que passava uns metres més enllà del seu clos habitual. Molts ja ha decidit no fer cas de res del que diuen els mèdia. Ha optat per abstraure’s de la realitat, fer la seua via, estimar-se una mica a si mateix i als més pròxims i decidir que a la seua esquela i si pots ser també a la tomba o a l’urna figurarà un epitafi concís que dirà: ja ho sabia i no era mentida. I què passa amb els secrets de sumari sobretot de causes relacionades amb la corrupció que sempre hi ha algun mitjà líder de la falòrnia que en destapa continguts?

LA NATO

El xèrif del món mundial, Mr. Trump, diu que Espanya és un problema perquè no vol cotitzar el 5% del seu PIB al club de l’OTAN. Més exactament el 3,5% dedicat a despesa bàsica i l'1,5% restant a "inversions relacionades". El cinc per cent del PIB dels socis de l’OTAN una bona part del qual és previst pel Rei dels Negocis que vagi a parar a la indústria de guerra dels EUA. En la darrera cimera tots els socis han passat per l’adreçador, menys Espanya. El president regional, el Sr. Sánchez, escrivia a Mr. Rutte que passar del 2 al 5% d'aquí al 2035 exigiria gastar uns 350.000 milions d'euros addicionals, que només es podrien aconseguir apujant a cada treballador els impostos uns 3.000 euros anuals, eliminant prestacions, reduint un 40% les pensions o retallant en educació. El 30 de maig del 1982, Espanya es va convertir en el membre número setze de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, fet que, sense entrar en detalls, i malgrat els contraris a formar-ne part, en positiu ha evitat que s’activessin les derives colpistes dels nostàlgics, que s’hagi creat un exèrcit professional i entrenat en un context internacional, que ens estalviéssim (fins ara) la mili obligatòria i servit de garantia de la integritat territorial de la nación espanyola, sobretot de Ceuta i Melilla i algun illot com Perejil, envaït el juliol de 2002 per un grup de mariners marroquins i recuperat per l’exèrcit espanyol, amb una simbòlica ajuda dels EE.UU.

Bé, com diuen alguns experts en seguretat, l’augment de la despesa militar és més una qüestió política que de seguretat, perquè si cal alguna cosa és una modernització absoluta dels operadors que han de garantir la defensa d’Espanya. Posats a seguir els eufòrics del rearmament mundial i a compartir més per cortesia que per convicció el temor d’alguna agressió expansionista de la federació russa, i considerant que els espies professionals informen que el Marroc ja fa temps que s’està rearmant amb el milloret del mercat, potser ja fora hora que ens interesséssim per fabricar alguna bomba nuclear i així ens situaríem al nivell de les grans potències d’una vegada per totes i ens estalviaríem d’haver de mobilitzar la ciutadania per a una guerra potencial amb els veïns. Ens gastaríem el que no tenim ni tindrem mai potser, però els nostres descendents ja només haurien de fer la guerra amb pedres i pals.