Ens distingeix de la resta d’animals, la racionalitat i el lliure albir, condicionat, però, per la inculturació o la doctrina. Som éssers racionals perquè tenim la capacitat de raonar, de pensar-nos, de teoritzar, d’elaborar constructes mentals, de transcendir-nos. Però també de fer mal sense motiu, d’odiar, de trair, de mentir. Ni la socialització ni l’emotivitat ni les potències físiques ni cap altra de les que es consideren normatives segons la filosofia aristotèlica són exclusives de la naturalesa humana. Cap animal menteix, cap animal mata perquè sí, cap animal odia, cap animal és un depredador del seu medi. Llegint L’inconvenient d’haver nascut de Cioran i reflexionant sobre les misèries humanes terrorífiques i horribles que es perpetren diàriament entre els nostres consemblants, he anat comprenent el sentit d’un títol tan provocatiu. Si ho mirem fredament, desapassionadament, però també cínicament, no creuen vostès que algun ciutadà gazatí no haurà pensat més d’una vegada que la seua existència és un terrible malson? Que l’únic sentit de la seua vida és sobreviure, i encara per atzar, o morir? No ho pensaven alguns jueus dels camps de concentració? Per què és un malestar, la cultura, com afirmava Freud? Perquè en passar de l’estat simiesc al sapiens ens hem conformat com a éssers amb sentiments paradoxals de plaer i de culpa, de satisfacció i de patiment, d’equanimitat i avarícia, de redempció i d’anihilació.
La socialització humana, mitjançant les fórmules de parentesc, de governança de la comunitat d’interessos i necessitats, de dependència espiritual o de jerarquització per edat, per antiguitat o per experiència, des de la prehistòria sempre s’ha acabat constituint en Estat. Sense el contracte social que regula i controla l’Estat no hem estat capaços els humans d’autoregular-nos. Les comunes, els assemblearismes, han esdevingut miratges, idealitzacions. Els humans ens hem associat per assegurar-nos la subsistència, per sostenir-nos la manutenció i per defensar-nos dels depredadors. Però així que es creen els sistemes de governança dels grups humans implícitament es desenvolupen les diferències, les dependències, els esclavatges, les lluites de classe. Es crea l’enemic, el súbdit, l’aliè o l’estrany. T. Hobbes, al Leviatan, tot adaptant una frase de Plaute, ho resumia així: homo homini lupus est.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada