DEMOCRÀCIA CONSOLIDADA, OI?

La democràcia consolidada que diuen que és Espanya no deu tenir res a veure amb les imatges de policies que reprimeixen manifestants com si fossin hooligans mercenaris, ni amb els responsables polítics del PP de Madrid que demanen que es prohibeixin les manifestacions de solidaritat amb Catalunya. Ni molt menys amb la sentència del TC que condemna activistes civils per contenir i dispersar unes manifestacions, ni amb la televisió estatal que omet les manifestacions de Donosti, Madrid, Brussel·les o Berlin, a favor dels presos i contra la Sentència, i s’esplaia amb l’esperpent de Franco. O amb el fet que alguns militars vulguin intervenir a Catalunya. O amb el subdirector d’un diari i d’altres periodistes de la mateixa corda demanant a crits que entrin els tancs, o que el president en funcions Pedro Sánchez no contesti a les telefonades del president Torra per parlar de tu a tu davant una de les manifestacions més virulentes de la crisi començada amb la sentència del Constitucional contra l’Estatut. Una democràcia de qualitat que no acaba mai de solucionar que els espanyols residents a l’estranger puguin votar a temps en totes les convocatòries electorals. O d’una tan alta qualitat que òrgans judicials ordenen tancar webs interpretant sui generis les directrius europees respecte d’aquestes accions. I tan modèlica que s’animen les forces i cossos de seguretat al crit de “a por ellos”. Tan exemplar, que per avant de la Constitució, Nostre Senyor i la mateixa ciutadania, existeix la “unidad de la Patria”.

El millor país del món, Espanya, que l’únic antídot que té, històricament, contra l’independentisme ha estat i és la repressió i l’escarment. L’única solució, amb Constitucions o sense, sempre ha estat les bombes des de Montjuïc o el xarop de bastó que tampoc no discrimina ningú: siguin vells, dones, criatures, periodistes, antisistema o un del PP que passava per allí. Un país tan magnífic on qui s’aprofitarà de tot plegat serà l’extrema dreta que igual es planta com a tercera força al Congrés esdevé decisiva per formar un govern a la madrilenya o a l’andalusa, que tindrà tota la legitimitat, democràtica per acabar radicalment amb el “problema catalán”. Tan democràtica, l’Espanya de sempre, que ni condemna ni mai no són denunciats d’ofici, els qui canten Cara al sol, fan la salutació nazi i exhibeixen l’aligot.

SACRIFICIS

Si el mirall és Gandhi, calen respostes pacífiques, evidentment, però eficaces. Comín parlava de desgastar l’economia espanyola, i Mas el rebatia dient que comportaria la paralització de l’economia catalana i per tant la pèrdua de llocs de treball. Que els sacrificis han de ser raonables. Com sigui, però, que l’única resposta a la Sentència siguin les manifestacions, les aturades i vagues puntuals, les penjades de símbols, pancartes, i cacerolades, i tot allò que civilitzadament temperi la ràbia i mostri la nostra indignació, només servirà per alliberar emocions, per refermar voluntats, convenciments i necessitats. Ens ajudarà a fer el dol, ens reforçarà solidàriament, i, continuarà projectant al món la voluntat invencible de ser una república. Per dignitat, segur. Però, tot plegat, insistim necessari i constant, no tindrà cap més eficàcia positiva de cara a l’objectiu final, mentre no siguem majoria i la majoria que arribem a ser no sigui capaç de pertorbar l’Estat en allò que li és indispensable dels catalans. L’Estat encara no ha esgotat ni una mínima part del seu arsenal contra els sediciosos actuals i els futuribles. Els recursos al TC i al Tribunal Europeu dels Drets Humans poden tardar anys a resoldre’s, tants com els que ha de complir Junqueras.

L’Estat té clar que guanya en tots els terrenys: ni diàleg per a negociar res que no sigui interpretat dins els límits de la Constitució. Ni es despentinarà davant qualsevol tipus de manifestació o desobediència civil, perquè té la força dissuassòria de la “violència” legal de la policia i l’exèrcit. I pot fer oïdes sordes al que diguin instàncies jurídiques internacionals, perquè Espanya no serà menys, per exemple, que Israel. Doncs sí, perquè la voluntat independentista tingui alguns efectes palpables, empírics, caldran altres tipus de sacrificis a més dels sentimentals i emocionals. I com venia a dir Comín als Estats, en el fons, només els preocupa l’economia. També a les persones, però si la causa s’ho val, se suporta millor els sacrificis. No serà un servidor qui doni idees de com es pot fer reaccionar l’Estat si li desmanegues l’economia, però segur que passa per posar en pràctica comportaments massius autàrquics, de suficiència energètica i financera, en els transports, el comerç o el consum.

Els recursos als tribunals....

El desgast de l’economia, l’única via.

LA REPÚBLICA FACTIBLE, DE MOMENT

Mentre els catalans estem ocupats en el viure quotidià, que l’administració de les nostres vides funcioni al màxim de bé, i, una bona part, a més a més, a passar un dol inacabable, i a manifestar permanentment la ràbia per mantenir viu el desideràtum independentista, se’ns escapen qüestions tan republicanes com exigir-nos, per pura dignitat i coherència, una llei electoral pròpia i, consegüentment, el replantejament de la llei municipal i de règim local que respongui als principis de racionalitat cartesiana que fonamenten l’eficiència, l’eficàcia i l’economia. Una norma de governança dels afers més propers els codis de conducta de la qual abastin tant els valors de la responsabilitat, l’objectivitat, la rendició de comptes i la traçabilitat del diner públic, com la transparència informativa i, entre altres, la participació ciutadana. Una llei de governs locals que s’avingui a la realitat relacional que estan imprimint les actuals i futures tecnologies de la informació i la comunicació en l’esdevenir de les nostres necessitats més peremptòries i de les gestions que ens cal fer diàriament per a qualsevol cosa. Patim severament per esdevenir República, però una part de la seua arquitectura, que sí que podem construir amb les competències de l’Estatut que encara no han estat arrabassades, no l’hem volguda ni sabuda fer realitat.

És evident que l’organització administrativa de la cosa pública a Catalunya és d’una atomització decimonònica. La politització actual de les diputacions, els consells comarcals i les vegueries no està fonamentada ni en l’eficàcia descentralitzadora administrativa ni enforteix pròpiament el sentit de pertinença. No ho hem investigat, però, tenim dubtes seriosos que en cap altre país homologable hi hagi necessitat de tant gestor privat com en aquest país. I sort d’aquests professionals, perquè, si no, el més mínim tràmit pot representar una autèntica cursa d’obstacles. I, a vegades, una cursa de la mort si, congruents i consegüents, amb la modernitat, intentem fer les gestions per via telemàtica. Si hem de construir la república catalana real ens hauríem d’anar acostumant a guardar el sentiment en l’àmbit més íntim de la municipalitat i que la gestió de la res pública no l’atomitzessin altres nivells d’administració que interferissin la bidireccionalitat municipi-Generalitat.

L’INDEPENDENTISTA

D’acord amb les darreres imputacions criminals fetes a membres dels CDR detinguts els darrers mesos i dies, i, molt especialment, segons les interpretacions que se’n deriven de les anàlisis que en fan els diaris ultramontans (segons l’accepció número 5 de la R.A.E.), tot independentista de nacionalitat espanyola, però especialment resident a Catalunya, és potencialment un terrorista. Encara que no hagi practicat ni afavorit mai el terrorisme. O millor encara, segons el diccionari, que no hagi utilitzat mai el terror de la violència indiscriminada com a eina de pressió. Ergo, tot militant i simpatitzant de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), d’ERC i la major part dels votants del PdeCAT, són virtualment un terrorista. Així mateix, tot aquell que és soci d’Òmnium, de l’Assemblea Nacional de Catalunya, i de qualsevol altra associació que té com a objectiu la república catalana, independent, o associada a l’Estat Espanyol. Encara que aquests darrers, una mica menys possiblement. Seguint, doncs, amb el raonament tan desconcert si més no en el context d’un Estat constitucional, els CDR, en són el braç armat, de moment latent, però previsiblement a punt per a provocar un bany de sang en qualsevol moment. I el president de la Generalitat no solament el seu exacerbador, sinó, segons alguns analistes sagaços i clarividents de partits autoproclamats constitucionalistes, cap dels comandos que previsiblement podrien actuar abans o tot just després de la Sentència del TS.

Quan sentim segons quines histèriques declaracions d’alguns responsables polítics, tenim la poderosa sensació que el que estan volent en el fons és que hi hagi violència d’una vegada. Com si cridessin la violència. Com si esperessin fa mesos, potser des de 2015, que la societat catalana hagués esclatat en una mena de guerra civil, per tal de, no només, evidentment, posar en marxa el 155, peccata minuta, sinó l’estat de setge més rigorós per erradicar tota corporeïtat, ànima, forma, signe, idea i sentiment independentistes. Segons els enfurismats constitucionalistes, l’independentisme català és pitjor que l’ETA. Possiblement molt més sanguinari potencialment que els islamistes de DAESH i més corrosiu que el luteranisme, l’apostasia i l’Anticrist. Que Déu ens agafi confessats davant aquest panorama apocalíptic. Com si no sabessin que les idees són immortals.

PACTES O RES

Fallida la legislatura espanyola, noves eleccions i paciència. Tanta que potser, si no ho arregla la intel·ligència, n’haurem de fabricar per a unes terceres, i qui sap si per a unes quartes, si la Constitució no ho impedeix, o un tsunami populista acaba entronitzant el dictador de torn que posa fi a la immaduresa dels actuals líders polítics. Quan parlem de la complexitat social del nostre món, en el fons ens referim a la idea de matis, de tonalitat. Ja fa anys que les coses no són només blanques o negres. Que les idees són de dretes o d’esquerres. O que la gent és autòctona o forana. La complexitat no apunta només a la diversitat, sinó que implica la interconnectivitat de les idees, de les coses, dels elements, la seua transversalitat, les sues interaccions i, com no, les seues contradiccions. El filòsof Edgar Morin és qui va enunciar preclarament els principis del paradigma en què estem immersos i que molt ens temem que no han entès cap dels líders dels principals partits espanyols, sobretot el PSOE, els intel·lectuals militants del qual de ben segur que l’han estudiat i potser l’han explicat a les aules universitàries. El que fa feredat no és que l’Estat es gasti una altra milionada per a unes noves eleccions, sinó que la dita esquerra, el progressisme, no hagi entès res del món en què vivim. El problema no és dels ciutadans. No és que voten malament, com ha insinuat algun miserable. La desgràcia és que el nivell dels líders i de les executives dels partits és molt simple. Com diria Morin: no han superat el paradigma de la simplicitat.

Doncs, ja som al cap del carrer: Per gestionar la complexitat d’idees, de morals, de voluntats i de sensibilitats de la nostra societat, és a dir per fer governable allò que es a la rel de la democràcia, cal saber sumar quànticament. La suma ja no es fa només amb homogenis. L’habilitat, la intel·ligència, la capacitat que han de demostrar els polítics d’avui s’ha de concretar a saber fer la quadratura del cercle. Si no, que ho facin els tecnòcrates, almenys durant un temps, i els capitostos que n’aprenguin. I que la literatura política que continua alimentant des de la premsa la visió del món de forma dual, que calli d’una vegada fins que no es recicli. Cosa improbable mentre siguin la veu del seu amo. Un amo al qual, per cert, l’únic que li interessa és el compte de resultat.

LA POR DEL PSOE

No hi ha govern de coalició, PSOE-PODEM (per simplificar), entre altres, pel tema català. El PSOE no es vol veure abocat a haver de imaginar una solució al problema catalán, ni haver de parlar d’autodeterminació, de presos polítics, d’exiliats ni de res que s’hi assembli. El PSOE no vol perdre els votants espanyolistes de centreesquerra ni pot voler sentir que pactant amb Iglesias i companyia s’ha empeltat de comunisme. Aquestes són les raons principals que repudien qualsevol fórmula de pacte de govern. No són els egos dels líders, són les pors que es desmanegui i contamini la substància actual del socialisme espanyol. Un partit reformista, que representa una bona part de la classe mitjana, que ha demostrat que quan té poder és un bon ascensor social, i que, ara per ara, no te cap intenció de fer experiments amb la Constitució ni amb cap Estatut d’autonomia. Un partit en què els modernos progres burgesets s’hi troben com a casa i que sap patrimonialitzar com ningú la moral social, allò que està bé i el que està malament. Per ser coherent amb l’evolució ideològica, programàtica, que ha fet el partit des de la transició, potser només li cal desprendre’s de l’apel·latiu obrero. Amb Partido Socialista Español ja n’hi hauria ben be prou. Per tot això té tanta por de pactar una coalició amb les de Unidas Podemos. El PSOE ja no està per revolucionar res, sinó per acomodar la governança als canvis naturals que la majoria de la societat va fent al ritme dels imaginaris mentals que la ciència i la tècnica ens van dissenyant.

El PSOE sap que el conflicte català no solament fou l’embrió de C’s, sinó que ha donat ales a VOX. I per tant, estratègicament, no va dubtar ni un segon a votar l’aplicació del 155 ni va aixecar ni un dit contra la repressió policial de l’1-O. Insistim, el PSOE no pot dubtar davant una part important del seu electorat constitucionalista, unionista, catalanofòbic i monàrquic. No pot alimentar l’extrema dreta amb projeccions ideològiques favorables al federalisme, al republicanisme o als mètodes refrendataris de les democràcies participatives i directes. I no ho pot fer perquè les elits econòmiques del país ho prohibeixen. La diferència, tanmateix, és que amb bona part de la gent del PSOE es pot parlar de tot. En això de parlar, el PSOE és molt més generós que el PP i no cal dir que el partit de Rivera.

UNITAT ESTRATÈGICA

Veient venir les pedregades del TS, davant l’explicitesa dels conflictes d’interessos entre partits i entitats sobiranistes i constatant l’absència total de senyals o indicis per part de l’Estat de cap mena de disposició al diàleg, sona de fa temps una música que reclama unitat estratègica. Ho deu fer que en fer-te gran perds capacitats intel·lectives o que per experiència ja no et fies del sentit que el llenguatge de la política dona a les paraules, un servidor no acaba d’entendre què caram vol dir aquest sintagma, unitat estratègica, encara que soni tan bé. Unitat és fàcil d’entendre: és un tot no divisible en parts o format per parts concordants o la concordança de les parts a un objectiu comú. Però què vol dir estratègica? Segons els millors diccionaris de la llengua, estratègia és l’art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat. Bé, analitzats minuciosament els discursos divergents dels dirigents d’ERC (no diuen el mateix Aragonès que Marta Rovira) i dels diferents portaveus de Junts per Catalunya i el PDeCat (que tampoc acaben de quadrar), un servidor ha de reconèixer que no té ni idea a què es pot referir l’aclamada unitat estratègica. Si és notori que Junqueras i Puigdemont plantegen camins diferents per arribar al mateix objectiu o la mateixa finalitat, encara que només sigui l’autodeterminació, ¿serà que unitat estratègica és una simple expressió placebo per no desesperar el poble que s’estira els cabells davant el desconcert que provoquen els principals partits independentistes?

Suposant, però, que la mobilització de la Diada, la que el poble avui un cop més generarà, forcés els propers dies una unitat d’acció, em pregunto quina serà l’estratègia comuna? Si la unilateralitat no convé i no és possible; si el diàleg no està en cap agenda espanyola, si la confrontació pacífica no suma, si la desobediència civil no és tècnicament aconsellable per a la sustentació de les institucions catalanes, quina estratègia queda que pugui produir algun efecte favorable als partidaris de l’autodeterminació? Una gran picada de peus amb cassolada inclosa dia sí dia no? Una mobilització permanent? Aturades de país, vagues generals? Tancament de caixes? Si l’estratègia és, com invoquen alguns, convocar eleccions, sincerament aquesta estratègia s’anomena, ras i curt, competició electoral.

LA VIA ERC

Com que en política no s’acaba de parlar mai clar sobre què s’és, què es vol, com s’actua, què es farà, un servidor gosa interpretar, a partir del que diu Junqueres, Aragonès i Sardà, què proposa ERC respecte de la independència: 1. Sí, en el desig íntim, a la constitució d’un Estat català en forma de República. Of course!. 2. Però, pel pa que s’hi dona, ni DUI (Declaració Unilateral d’Independència), ni cap mena de decisió unilateral catalana. Segons els líders republicans cal superar aquesta fase. 3. I com se supera la fase unilateral? Doncs, a traves de la negociació i el pacte amb l’Estat; ço és, que ens fem càrrec que la qüestió es pot retardar més o menys fins a la fi dels temps. Negociació i pacte amb l’Estat que, per cert, és en l’ADN d’ERC i de l’antiga Convergència, dita ara com es digui. 4. Ergo, continuar alimentant l’ànima amb un desig incorruptible d’independència sine die, treballar el present continu amb el que tenim, l’Estatut ribotejat, i sostenint el mantra musical de la negociació. Això sí, amb la suficient intel·ligència tàctica, expressada tant en les formes de fer com en les maneres de dir, perquè qualli majoritàriament en l’imaginari col·lectiu que ERC és la genuïna expressió de la catalanitat popular, el referent de la nostra identitat social, cultural i mítica. Quatre manaments que es resumeixen en un: realpolitik. Una política basada més en el racionalisme pràctic que en principis de l’absolutisme ètic i ideològic. ERC no vol arriscar a tenir més presos polítics ni exiliats

El més destacable d’aquest posicionament és que serveix tant per ampliar la base dels seus votants, segons els darrers resultats electorals, com per arrossegar els crítics pragmàtics del PDeCAT i els que per la deriva independentista d’aquest partit se’n van anar als hortets particulars de Lliures, Convergents, Lliga Democràtica; o els que, atomitzats els fins darrers de la creença independentista i els mètodes per arribar-hi, se’ls presenta el dubte metòdic de si cal seguir Puigdemont, Mas o Bonvehí, o, encara, Pascal o Campuzano. ERC, des dels temps de Companys i Macià, no havia gaudit d’un lideratge tan incontestable com amb Junqueras. I aquest fet no solament té un valor cohesionador en el partit incontestable, sinó que es veu reforçat per la incapacitat del centre dreta catalanista de trobar el seu pal de paller.

CONEIX-TE A TU MATEIX

Hem sentit milers de vegades la màxima oracular que ens aconsella que penetrem en el nostre interior per saber qui som, quins són els nostres límits, què tenim per poder funcionar com a persones i què podem dar i rebre. Els últims anys del segle passat, en endinsar-nos en la mantega de la postmodernitat i de la fi de la historia de F. Fukuyama i del pensament feble de G. Vattimo, i modernitat líquida i la fi de l’era del compromís mutu de Z. Bauman, resulta que ens estat trobant tan despullats de nosaltres mateixos, tan ruïnosos en els nostres fonaments, que hem clamat al cel perquè baixessin els àngels de la guarda en forma de tutors, prescriptors, guies, assessors, acompanyants, que hem anomenat coachings, perquè ens revitalitzessin, ens ensenyessin a recarregar les nostres ànimes i els nostres cervells. En fi, que ens instruïssin, entrenessin i redirigissin cap a la consciència moral que en els temps de la modernitat havíem malgastat amb foteses, frivolitats, gaudis efímers i plaers escumosos. I qui més qui menys ha cercat el seu entrenador de consciències personals, ja sigui a base de mestres o mestresses de la meditació, de la levitació, de l’autoconsciència. S’han inundat els mercats de llibres d’autoajuda i s’ha reactivitat la psicologia humanista, que ens interpreta no pas només com a causa i efecte, sinó com a complexitats variables del conglomerat d’idees, de valors, de sentits, de condicionants ambientals, genètics i educatius.

Si volen que els digui la veritat em reconforta que en aquests temps tan làbils, algú em digui que no ens toca més remei que viure en la incertesa. Que no podem controlar totes les forces que aleatòriament, un dia inesperat, ens disgregaran en altres vides i ens destarotaran principis que crèiem inamovibles. Que els altres no seran el patró de la nostra consciència. Que no sabrem exactament què desitjar per a ser feliços. Que l’únic refugi de la dignitat ja no es trobarà en l’espècie humana sinó en la botànica, la geologia, la zoologia o l’astronomia. O en la simple rutina de la quotidianitat més anodina. Que haurem d’aprendre activament, en moments imprecisos de la nostra quotidianitat, a no fer res. A avorrir-nos. Si els serveix de res, un servidor fa un temps que s’està refugiant en les idees de Josep Ma. Esquirol. I sí, m’estic reconciliant amb la fragilitat de mi mateix.

DE LA GLOBALITZACIÓ

El món és una diversitat enorme. Ho ha estat sempre. Però, per una inclinació animal, els humans més forts sempre s’han volgut imposar sobre els més febles. I per satisfer aquesta pulsió de domini, normalment s’ha utilitzat la violència. En poques ocasions el pacte i la col·laboració. Segons sembla l’expressió més natural del desig humà de posseir l’altre és la creació d’un imperi. És a dir, posseir constantment tot allò que és en l’horitzó del teu control: territoris, gent, economia, cultures, ètnies, religions, etc. L’imperi romà i els imperis capitalistes només es diferencien, en el fons, en els límits territorials i polítics. Mentre que de l’imperi romà en el seu màxim esplendor sempre en podríem traçar unes fronteres, l’imperi capitalista té l’abast de l’esfera terràqüia. Per tant, insisteixo: el més fort sempre s’ha imposat sobre el més feble normalment de forma bel·licosa i prepotent: eliminant físicament l’altre; esclavitzant-lo, assimilant-lo culturalment o idiotitzant-lo amb narcòtics molt sofisticats d’aparença democràtica tals com l’accés limitat a internet. I així des de l’origen de la humanitat fins que s’acabi el món. Sempre pensant, els emperadors, que sempre seran emperadors i que el seu imperi serà més poderós com més aconsegueixi dissoldre i uniformar la diferència ideològica, la particularitat cultural, la pluralitat ètnica, i la diversitat sentimental col·lectiva.

En l’actualitat els imperis els conformen els productors de globalització. Un concepte que no vol dir altra cosa que el reduccionisme a un únic patró mental i de conducta universal. Els EUA al capdavant. La idiosincràsia, el distintiu, el particular, l’identitari, forma part de la simple esfera del folklore, del tipisme anecdòtic, del temps de l’oci i de la fantasia de la intimitat. Els estudiants del Grau d’Estudis Globals suposo que es troben en la tessitura d’haver de discernir-ne els avantatges i els inconvenients. A pesar de tot el Gran Ull que, si vol, ens pot fer entrar un míssil al menjador de casa i ens vigila constantment a través dels aparells amb què ens enxarxem planetàriament, no se n’ha sortit d’esbandir la incògnita de la complexitat. Al contrari, a més neutralització de la diferència més reivindicació de les identitats particulars. A més uniformització, més independències. A més robotització, més esquizofrènies.