25 de setembre de 2019

PACTES O RES

Fallida la legislatura espanyola, noves eleccions i paciència. Tanta que potser, si no ho arregla la intel·ligència, n’haurem de fabricar per a unes terceres, i qui sap si per a unes quartes, si la Constitució no ho impedeix, o un tsunami populista acaba entronitzant el dictador de torn que posa fi a la immaduresa dels actuals líders polítics. Quan parlem de la complexitat social del nostre món, en el fons ens referim a la idea de matis, de tonalitat. Ja fa anys que les coses no són només blanques o negres. Que les idees són de dretes o d’esquerres. O que la gent és autòctona o forana. La complexitat no apunta només a la diversitat, sinó que implica la interconnectivitat de les idees, de les coses, dels elements, la seua transversalitat, les sues interaccions i, com no, les seues contradiccions. El filòsof Edgar Morin és qui va enunciar preclarament els principis del paradigma en què estem immersos i que molt ens temem que no han entès cap dels líders dels principals partits espanyols, sobretot el PSOE, els intel·lectuals militants del qual de ben segur que l’han estudiat i potser l’han explicat a les aules universitàries. El que fa feredat no és que l’Estat es gasti una altra milionada per a unes noves eleccions, sinó que la dita esquerra, el progressisme, no hagi entès res del món en què vivim. El problema no és dels ciutadans. No és que voten malament, com ha insinuat algun miserable. La desgràcia és que el nivell dels líders i de les executives dels partits és molt simple. Com diria Morin: no han superat el paradigma de la simplicitat.

Doncs, ja som al cap del carrer: Per gestionar la complexitat d’idees, de morals, de voluntats i de sensibilitats de la nostra societat, és a dir per fer governable allò que es a la rel de la democràcia, cal saber sumar quànticament. La suma ja no es fa només amb homogenis. L’habilitat, la intel·ligència, la capacitat que han de demostrar els polítics d’avui s’ha de concretar a saber fer la quadratura del cercle. Si no, que ho facin els tecnòcrates, almenys durant un temps, i els capitostos que n’aprenguin. I que la literatura política que continua alimentant des de la premsa la visió del món de forma dual, que calli d’una vegada fins que no es recicli. Cosa improbable mentre siguin la veu del seu amo. Un amo al qual, per cert, l’únic que li interessa és el compte de resultat.

Cap comentari:

Publica un comentari