dimecres, 30 de gener de 2013

S’HA ACABAT LA COMÈDIA?

Per fi sabem de quin peu calcen les direccions dels de tots els partits que són representats al Parlament. Bé, amb l’excepció de la CUP que vol i dol i té un horitzó, una missió i una visió que encara no ha tingut temps d’ajustar a la racionalitat parlamentària. Ara tenim una idea més afinada que mai de qui és qui entre cadascun dels parlamentaris, més enllà de la direcció i de l’estratègia oficial dels partits polítics. I hem vist i veurem repetidament, fins que s’arribi al final del camí emprès, quin concepte tenen dels catalans, de Catalunya, del Parlament i de la democràcia, els partits diguem-ne per resumir, tal com es feia al País Basc, del “bloc constitucionalista”. El més dolorós d’aquest streptease, no només per a molts afiliats i simpatitzants del PSC, sinó precisament per a la ciutadania amb un mínim de memòria dels objectius fundacionals d’aquest partit, és que hagi decidit de renunciar al que havia estat i s’hagi convertit, públicament i en sessió històrica, en la filial més ortodoxa del PSOE. Per fi, la seua direcció ha proclamat urbi et orbe que Catalunya no és ni nació ni subjecte polític ni sobirà ni res que s’hi assembli. Inaudit!

Doncs sí, s’ha acabat la retòrica estatutària, constitucional, federalista o confederalista i, per fi, es parla clar, simple, planer i entenedor per a tothom. Per fi sabem, també, que per a uns la democràcia rau en el poble i per a d’altres en la Constitució, votada per cert per molts pocs dels qui poden votar ara mateix. Per a uns, Catalunya és una nació cultural i social que té tot el dret a decidir el seu futur políticoadministratiu, mentre que per a d’altres, l’altre dia eren 41 diputats de 135!, és, fet i fet, una província més d’Espanya, a la qual, ara més que mai, s’ha de castigar de valent per haver ofès Espanya. Però sí, al mateix temps s’han obert del tot els melons de les desavinences internes entre coalicions, de les diferències d’interessos entre els partits sobiranistes, i de les oportunitats d’ampliar els llindar de vots del PP i C’s. I això, només amb una declaració com aquell que diu d’intencions. Què passarà quan s’arribi al dia “d”, esgotades totes les possibilitats de diàleg, jurídiques i ètiques, si els 85 diputats continuen dient sí i els 41, no? O ja no seran aquests els números? És cert que a Madrid estan convençuts que encara som un orgue de gats?

dimecres, 23 de gener de 2013

ELS CATALANS, TAMBÉ

Allà dies poc ens va faltar que no ens moríssim tots en l’odissea del nou estatut. I ara, amb la declaració de sobirania, hi ha anat de poc. No ho sé, qualsevol pas important que ha de fer el nostre país no solament costa Déu i ajuda, sinó que sembla com si tothom fes el possible per convertir-ho en una empresa impossible. De vegades, en canvi, fem segons què amb una lleugeresa esfereïdora, com per exemple, sumar els diputats de CiU, els d’ERC, els d’IV i els de la CUP, al Parlament com si tots fossin vots independentistes. No és solament que Catalunya sigui una nació amb pluralitat de pensaments, d’idees, d’ideologies i de filosofies de vida, de cultures i, si es vol, d’ètnies, que això ja ho sap un nen només néixer, sinó que tot porta a l’evidència, (anys i anys d’empirisme no deixen marge d’error), que els catalans tots portem un rei al cos i som tan incapaços, en conseqüència, de comportar-nos com a poble com de poder signar un acord que duri més d’un segon d’haver-lo signat. Som tan primmirats, tan recelosos, tan adversaris per no res que o bé sospirem perquè no ens governi ningú, o bé perquè, en tot cas, qui ho faci que ens tragui totes les castanyes del foc, si potser fins i tot la pols que s’acumula davant de la porta de casa nostra.

És clar que l’ individualisme reconcentrat que ens defineix ens fa ser també genis i els primers en moltes arts, ciències i fantasies. Que la competència és un bon argument, segons alguns paradigmes, per reeixir o per aconseguir l’excel·lència. Tot el que vostès vulguin. Però, el sentit de país és una qüestió que fa segles que hem deixat de tenir i que, ara per ara, dubto que recuperem algun dia. Si no, com s’explica que hi hagi col·lectius de ciutadans, partits polítics a l’oposició, sindicalistes, mitjans de comunicació, que encara ara no sàpiguen que Catalunya està no asfixiada econòmicament, sinó que és simplement un miratge d’autonomia per mor dels botxins que a les urnes sempre aconsegueixen la majoria a les corts espanyoles. ¿Com és que un coneixement tan elemental, com que l’estat del benestar especialment el català, està tocat de mort, no el demostren un munt de gent tan important com els qui criden contra les retallades? Fa feredat aquesta mena d’ignorància esportiva! Aquesta espècie d’instal·lació en la frivolitat de dir: oi que m’arreglaràs el meu, conseller/a?

dimecres, 16 de gener de 2013

CORRUPCIONS

El més perillós dels casos de corrupció en la política (desviació o perversió) és creure que tothom és i actua de la mateixa manera. Que qui més qui menys les mans se n’unta i que la corruptela és un dels pocs avantatges que té el mateix exercici professional de la política, precisament per guanyar-hi més que no pas perdre-hi. I principalment estar convençut que, si no robes massa, no et passes molt (és a dir, no desvies milions d’euros o no contractes a dit un centenar de serveis entre els teus amics i coreligionaris), no entres en col·lisió amb els codis morals i ètics ordinaris. És allò que s’aprenia antigament: una cosa greu, pecat mortal, és la mentida; però, una altra cosa, és la mitja mentida, l’ocultació justificada de la veritat, la mentida pietosa i fineses lingüístiques i intencionals per l’estil. El més punyent, doncs, és que segons quins graus de corrupció, de corruptela, de frau electoral, de prevaricació o similars, hagin deixat de ser considerats en l’exercici de la governança una immoralitat, una deshonestedat, una pura injustícia i una punyalada al cor i a la intel·ligència de la ciutadania.

Espanya deu ser el país amb més polítics imputats per corrupció del món. En els rànquings de països més poc nets i clars, ocupa un dels llocs més singulars del planeta. Hi ha partits que en tenen tants que ja no troben recanvis per ocupar els llocs de responsabilitat. Això sí, sempre veuen la biga a l’ull de l’altre i mai al seu. I en l’era del coneixement i de la comunicació, en què es pot observar cada moviment que hom fa en el lloc més recòndit, encara tenen els sants pebrots de negar l’evidència. És clar, la justícia ha de demostrar que s’ha actuat penalment. Caldrà saber si algú ha vulnerat la legalitat, diu el fiscal general de l’Estat, en el cas dels ulls grossos que va fer el Banc d’Espanya davant els indicis de delicte que informaven els inspectors de la institució. I passen aquestes coses als morros de tots els ens supervisors del nostre sistema de control. I no hi ha dia que no es destapi un altre cas. Un no parar, com si no en tinguéssim prou amb la milionada creixent d’aturats, dels llindars esgarrifosos de pobresa, de misèria i de mala bava. Sí, sí, l’home és una imperfecció de la creació. La raó moral és la base de la nostra educació. Però, el lupus est homo homini de Plaute funciona la mar de bé.

dimecres, 9 de gener de 2013

PATRIOTISMES

La pàtria són els calés? Qui paga, mana? La fugida fiscal de Gérard Depardieu, un dels francesos més universal del segle XX, l’ha portat a tenir la ciutadania russa! Com que cal collar els qui més tenen, aquests que poden ser ciutadans del món, es fan d’allà on els rics paguen igual o menys que els pobres. Moralment, aquest cèlebre actor ho ha fet fatal. Segons les lleis de l’economia i la fiscalitat capitalista global ha obrat encertadament, canònicament. Això ens porta a parlar, altre cop, de com un Estat pot contenir la despesa, el dèficit i fa quadrar a zero els pressupostos. El no genèric i simple i demagog a les retallades, què vol dir a l’hora d’acomplir volens nolens amb els imperatius del dèficit? Insubmissió fiscal? Sotmetre’s impotentment al càstig de l’Estat amb la retenció de transferències corrents? O si fa no fa, gesticular contra els incompliments de les obligacions estatutàries? Més bons patriòtics, quan no es poden pagar als patriotes els seus rèdits? Aprimant les estructures administratives de l’Estat, que vol dir privatitzar serveis i vendre patrimoni de l’Estat, acomiadar funcionaris i tancar l’aixeta de qualsevol subvenció?

O vol dir, simplement i mortal, crear nous impostos i apujar els existents i pagar per tot? Pagar molt per rebre molt, ha estat la fórmula escandinava que no aquí no hem pogut copiar, perquè ni hem tingut pràcticament mai un país fort en cultura, educació i recerca, i consegüentment mai estat un país potent amb una economia basada en la creativitat i el coneixement. Ara mateix, les autoritats fiscals estan força contentes perquè s’està aconseguint frenar la despesa. La Generalitat ha retallat en els primers nou mesos del 2012 un 60% del que tenia previst o millor estava obliga a fer. Però, el drama és que no ha ingressat el que preveia ni per part del compromès per l’Estat ni per part del sistema recaptatori general. No s’ha recaptat el que es preveia ni s’ha creat ocupació i per tant tampoc s’han ingressat cotitzacions ni derivats del consum. Arribats en aquest punt, deduïm que l’únic patriotisme fiscal existent, en la conjuntura actual i en realitat en totes les imaginables, és el que li toca d’exercir a la classe mitjana. Quina llàstima que a Espanya i a Catalunya hi hagi tants pocs rics, i quina catàstrofe que s’estigui matant la mare dels ous d’or de la classe mitjana.